La cadira d'en Glenn Gould - Joan Miquel Simón Plazas

La cadira d'en Glenn Gould - Joan Miquel Simón Plazas

D’un temps ençà es veia envaït per un insomni aclaparador. Les cabòries, com gavines embogides per la presència de peixos, afloraven al seu cap sense res a fer. En moments com aquells es resignava i es deixava portar per un riu d’idees, projectes i records. El seu cos, abaltit per la fatiga, no podia contra el corrent voraginós de pensaments caòtics i inconnexes. En moments així, el record d’ella era persistent, incisiu, malaltís. Lluitava contra la seva presència, però un cop apareixia ja no hi havia res a fer, era inútil enfrontar-s’hi. El seu nom, Magda, era el precedent d’una filera interminable d’imatges concretes, sovint, erotitzants. Escenes, olors, sabors desfilaven en forma de martiri encisador. De sobte, el seu membre es posava en guàrdia, l’excitació esdevenia una realitat i el desig una necessitat. Malgrat tot no deixava d’estimar-la i desitjar-la amargament, com l’amant que no seria mai més. Sanglotant i entre llàgrimes acabava masturbant-se en una cambra mig buida.
Acabat el curs escolar, no feia altra cosa que passar calor en el minúscul pis de Barcelona.

Les Goldberg de Glenn Gould convertien Bach en la banda sonora de la seva desesperació, transportant-lo més enllà d’aquelles quatre parets. Quan escoltava Bach sempre pensava en la cadira de Glenn Gould, aquella vella andròmina que, segons havia pogut veure en un reportatge sobre el músic, l’acompanyava en tots els seus concerts i enregistraments: objecte atrotinat i fetitxe, seient de cul il•lustre, nexe d’unió entre el món inanimat i l’eteri univers musical.

Certament sempre s’havia trobat com peix fora de l’aigua amb les amistats de la Magda, músics pedants que es passaven el dia mirant-se el melic. Convençut que la seva creativitat no anava més enllà de fer una truita, se sentia com aquella cadira que aguantava estoicament els pets del músic. Al menys ella, la cadira, tenia una funció ben clara i insubstituïble. Ell, en canvi, sempre s’havia sentit reemplaçable, com si la seva vida amb ella fos un estat de letargia previ a la solitud. I ara, que aquesta solitud havia esdevingut una realitat es passava el dia menjant-se els mocs i vagarejant per la ciutat sense rumb. La processó urbana esdevenia la prolongació del seu captiveri, el pati exterior de la seva clausura. El temps estival s’escolava irremeiablement, les nits, més fresques, renovaven l’ambient, convidaven a la reflexió, a la planificació, a sortir d’aquella melangia que li emboirava el cap i li provocava basarda. Una nit, ben entrada la matinada, tornant del peregrinatge nocturn a una barra anònima, esclatà en plors; uns plors que en la desolació d’aquell indret qualsevol semblaven els udols d’una fera posseïda, el cant exorcitzant del xaman. La plorera es convertí aviat en riure. Les riallades eren cada cop més convulses i exagerades. A poc a poc l’èxtasi donà pas a la calma i l’abaltiment deixant-li en el rostre una ganyota perpètua. Els ulls, oberts com taronges, miraven el cel impenetrable. Aquell ritual sobtat, d’estranya i alliberadora coreografia era el principi de totes les coses. Perquè totes les coses eren allà, al mateix indret on les havia deixat l’últim cop, abans d’ella, de Glenn Gould, d’aquella cadira que simbolitzava la seva submissió i el seu patetisme amatori. S’havia convertit en un ésser menor, un succedani de sí mateix, desterrat del seu món per dues mamelles i una creença infundada. Amb la salabror de les llàgrimes als llavis i les claus esquellejant a la butxaca començà el retorn a un món desaparegut sota les aigües de l’amargor.

Arribat el setembre començà a experimentar subtilment el dolç alleujament que
proporcionen la distància i el temps. La tornada a les classes, el contacte amb companys i alumnes l’havien d’ajudar a sortir d’aquell pou merdós on havia passat tot l’estiu. No tenia sentit recrear-se més en les seves misèries i remenar més la merda. “A pastar fang la Magda, Glenn Gould i la mare
que els va parir!”.

El nou curs portà gent nova a l’institut, cares noves amb vides i personalitats pròpies.

Aquestes fesomies, que sobresortien entre la gernació dels passadissos, representaven el triomf del present sobre el passat, la renovació natural de les coses.

La Conxi pertanyia a aquell nou grup de personatges anònims que el moviment migratori docent havia portat a aquell indret. La casualitat, advocada de les causes desesperades, va propiciar l’encontre. Ell era a la sala de professors, llegint el diari. Ella, amb cara dolça i amable, li demanà per la biblioteca del centre. Al cap de cinc minuts feien un cafè i xerraven, sense embuts i mirant-se als ulls, agradant-se.
-T’agrada Glenn Gould, Conxi?
-M’hauràs de perdonar però no entenc gens de futbol.
No pogué reprimir el riure. Va riure a gust, alleujat, com si cada riallada l’alliberés una mica més d’aquell passat immediat i vergonyós.
-Què passa? Què et fa tanta gràcia—respongué ella amb cara de no entendre res.