Iogurts caucàsics - Daniel Monfort Climent GUANYADOR CATEGORIA C 2009

Iogurts caucàsics - Daniel Monfort Climent GUANYADOR CATEGORIA C 2009

Vladimir McCullogh fumava amb passió un cigar assegut al sofà del loft que tenia a Montevideo, amb unes vistes sobre el Rio de la Plata que ben pocs podien tindre al seu abast. Jeff Casanova, el seu company sentimental, escurava la vaixella dins de la cuina. Intentaven repartir-se les tasques domèstiques de manera relativament igualitària, però a Vladimir li feia sempre plaer fumar un bon cigar després de menjar sushi. Només era fumant cigars que tenia la impressió de viure en un època passada, amb eixa adrenalina que dóna consumir productes al marge de la llei, sentint-se en la pell de quan sons pares es van conèixer a Vladivostok. Els cigars del Carib, després de la dissolució de certes repúbliques sud-americanes, eren un producte estrictament prohibit al bloc i obligaven a recórrer al mercat negre. Pel que fa la resta de vicis de la parella no tenien massa problemes per trobar-los a Montevideo, d'ençà de la revolució de la dissolució les drogues de disseny es trobaven a les grans superfícies, el vodka al barri rus i el camembert els l'enviava Mark des d'Adelaida, un amic seu que obligat a exiliar-se de França intentava fer formatge a Austràlia.

La parella es dedicava a l'exportació de teixits d'alta qualitat que servien per a confeccionar la roba d'una tribu urbana en boga, els proots, apassionats en vestir com els italians que arribaven a les velles repúbliques d'Argentina i Uruguai al segle XX i en escoltar tecno-tango. Jeff militava a fons en el moviment proots, participava en les assemblees locals i gràcies al seu site personal coneixia proots de tot el món, si bé les connexions a internet entre blocs estaven relativament bloquejades. En canvi Vladimir formava part de la subtribu déchois, que a part de les característiques dels proots eren seguidors fins a l'extrem de la persona d'Adam Smith i la seua obra. Esta diferència no els posava pas massa problemes en el quotidià, només saltaven espurnes entre ells quan tractaven alguns detalls de la decoració de les cambres o quan en Jeff tenia dubtes en l'aplicació del capitalisme. Vivien una relació normal, l'homosexualitat era plenament acceptada pels governs dels estats del seu bloc i el tindre fills no se'ls havia passat pel cap malgrat les clares avantatges fiscals que tenia fer-ho. Tots dos creien que la seua llavor al planeta no seria un descendent sinó l'obra, el llegat que deixarien en el moviment proots, sense ser-ne massa conscients tant Jeff com Vladimir basaven la seua existència en aquell moviment que no se sap quin objectiu tenia entre els humans, només el voler créixer, ser-ne cada dia més al carrer i acceptar i defensar aferrissadament les variacions que venien creades pels grups d'opinió de Barranquilla, ciutat que havia pres el relleu de Dubai com ciutat marca-tendències.

Les nits entre setmana eren monòtones, Jeff i Vladimir les passaven connectats a la xarxa des dels seus respectius ordinadors portàtils comunicant amb algun dels seus dotze mil amics. A en Vladimir li agradava posar-se un vell pijama fabricat a Sicilia que havia recuperat en un rastre abans d'anar a dormir i restar ajagut pel sofà amb l'ordinador per amunt i per avall. Era el seu moment més intim de la jornada, s'enregistrava a ell mateix en video i ho penjava directament a la xarxa. Cercava noves persones, pel moviment, és clar, però també per noves relacions sexuals. Eren liberals, com tots els proots. Mentrestant a través del gran projector del menjador del loft va rebre un missatge instantani del AVO de Rússia. L'Acadèmia de Voluntariat Obligatori sol•licitava Vladimir, com cada tres semestres, per a un nou voluntariat de tres setmanes. No ho suportava, de totes les polítiques que havia mamprès el bloc, esta era la més molesta i penible, haver d'abandonar els teus afers durant tres setmanes per anar a salvar una llengua en perill d'extinció, un jaciment geològic o com esta vegada, la recepta d'un iogurt caucàsic. S'alçà en mala gana, es va dirigir a la cambra i va comunicar-li a Jeff que se'n anava al Caucas. Va treure la gran maleta de l'armari, va posar-hi vint-i-un calçotets, vint-i-un mitjons i vint-i-una camises més jerseis, vambes, dos americanes, un barret napolità i un abric. Es va acomiadar de Jeff al replà de l'escala amb un petó llarg i salivós, i a sota el taxi ja l'esperava. El taxista era d'aquella espècie que encara en quedaven a Montevideo, a desgrat de Vladimir, amb els seus amulets indígenes penjats del espill retrovisor i amb una emissora de ràdio de música nostàlgica. Un cop facturada la maleta al aeroport va dirigir-se al supermercat i es comprà un somnífer fort, que es va prendre amb un suc de mango. L'avió deixava el sòl de Montevideo i Vladimir ja dormia bavejant sobre la seua camisa florentina. Es va despertar en un aeroport de color gris gràcies a un calbot d'un membre de l'AVO, sempre identificables pel seu anorac blau cel.

S'havia tornat a adormir i de nou el van despertar violentament, ara en una caserna de l'AVO en plena serralada del Caucas. Un cap va dirigir el grup arribat cap a una sala d'exposicions, on se'ls va presentar la seua missió en aquell inhòspit lloc: salvar la recepta d'un iogurt que només sabien dos velles, l'una sorda com una tàpia i l'altra completament senil. L'objectiu era arribar a extreure'n d'estes dos dones la recepta que s'havia transmès de boca a orella durant segles i que la quasi extinció dels pobles caucàsics portaria a la pèrdua d'una recepta que en el seu dia feia salivar els paladars del Kremlin. A en Vladimir totes aquelles històries que s'inventaven al bloc per fer-los perdre el temps li feien molta ràbia, pensar que hauria de passar tres setmanes amb connexió escassa, sense actualització de la seua plana web i el que era pitjor, en aquell campament de l'AVO ell era el sol proot.

Després del primer contacte amb les velles caucàsiques, amb tots els mitjans tècnics possibles van poder extreure els ingredients i la raça de cabra que donava la llet, les cabres Bezoar. A les set de vesprada els esperava el ranxo a la cantina, que res tenia a veure amb el sushi que en Vladimir podia trobar a Montevideo. Les converses a la taula eren insípides, ni una sola persona interessant, depreciava tota aquella gent, els repugnava. Ja a la seua habitació, es va rentar les dents i va encendre el transistor, únic electrodomèstic que hi havia a la cambra. Tot i que havia après el rus amb els seus pares, aquell accent caucàsic del periodista era massa fort per a unes orelles desacostumades. No obstant, passat un quart d'hora d'emissió, va notar una acceleració en el to de veu, el programa esdevenia caòtic i llavors Vladimir va fer un esforç: un grup vegetarià radical havia entrat al Kremlin i havia segrestat el president demanant l'alliberació animal total. No obstant, després va escoltar que la cosa encara era més greu, possiblement hi hauria una redistribució dels estats dels blocs. Sabut era que per exemple el moviment vegetarià no simpatitzava amb tot el que venia de Barranquilla i això posava a en Vladimir en un compromís, i el que era pitjor, en ple Caucas lluny d'Amèrica llatina.

Hola Jeff,

Aprofitant un bri de wifi dels rebels vegetarians t'envio este correu electrònic per comunicar-te que ací la cosa està molt fotuda. Ahir ens vam acabar l'última llauna de sardines que tenia un company, la resta de menjades les passem entre pasta de cigrons i complements vitamínics importats de Tailàndia. Eixir al carrer s'ha tornat molt perillós perquè han alliberat tots els animals de les granges i zoològics. De totes formes ens estem organitzant, gràcies al que hem aprés de les velletes ara sabem fer iogurts amb llet de cabra i el que és millor, hem descobert que una d'elles coneix vells ritus de guerrilles, de resistència i de tractar els animals (existeix una paraula en el nostre llenguatge per definir això?). En quinze dies a Tbilisi es prepara la gran marxa del nou bloc, nosaltres hi anirem en carrossa, com a esclaus sotmesos, desfilarem amb les cabretes dels iogurts, i entre elles posarem algun boc un tant asocial que no s'ho pensa a l'hora de pegar cops. Un cop estarem a la plaça de les Lleguminoses (abans plaça dels Poetes sense rima) soltarem els bocs que començaran a repartir entre la multitud. Si tot va bé pujarem dalt del cadafal, foragitarem els actuals dirigents i proclamarem l'era dels proots i els fermentats.
Desitja'm sort, proots ara i sempre

Vladi