El so del silenci - Sílvia Favà Ballart

El so del silenci - Sílvia Favà Ballart

El sol, a poc a poc, anava apropant-se a la línia de l'horitzó, i donava una treva a la calor sufocant d'aquell dia de juliol de 1973. Era un estiu més en la dilatada vida de l'Àngels, una dona menuda i extremadament prima, però forta malgrat la seva avançada edat. Duia més de cinquanta anys contemplant aquell mateix paisatge àrid dels extensos camps de blat que envoltaven casa seva. Els mateixos anys que duia casada amb l'Antoni, aquell home rude de camp que un dia del 1920 viatjà a la capital per tal de veure món amb l'excusa de visitar uns parents, i que va acabar tornant al mateix poble que el va veure néixer, sense ganes de treure el cap un altre cop al món. Això sí, va tornar acompanyat per la seva flamant esposa, l'Àngels, l'única cosa bona que va dur de la capital. Ella havia estat tota una preciositat, i encara podia veure's en el seu rostre, curull d'arrugues i de cansament, ombres de la bellesa que la va caracteritzar.
Ningú al poble s'explicava com aquella noia havia pogut renunciar a una vida de promeses en la ciutat, per aquell pagès que només entenia de camps, cabres, gallines i vaques.
Però l'Àngels sí sabia què havia vist en aquells ulls foscos plens de bondat, en aquells braços forts que la feien sentir segura, en aquell cor tan, tan gran com els camps de blat d'aquell indret.
I així, junts, estimant-se, i sense un fill que la vida els negà, continuaven malgrat les dificultats. La seva vida no havia estat fàcil. No van viure envoltats de luxe i comoditats. Per no tenir, ni tan sols tenien cambra de bany. Coservaven el menjar al rebost, i s'escalfaven a la llar de foc. Llum, sí en tenien, va ésser l'únic invent “modern” al que va sucumbir l'Antoni. “Per a què? -acostumava a dir- si hem viscut sense tenir-ne necessitat, ara també podrem, no?”.
Van dur una vida senzilla i, sí foren feliços.
Tampoc tenien necessitat de moltes paraules. “Es parla en excès”, això deien. La gent utilitza massa paraules per a dir el que, amb una o dues, seria suficient. No cal anar repetint el mateix de mil formes diferents per a emplenar una vida. És suficient amb mirar als ulls de qui s'estima i saber reconèixer el so del silenci, saber tot allò que no pot dir-se amb paraules.
L' Àngels només tenia una aflicció: el no haver tingut cap fill, sobretot una filla per a fer-li companyia. El cert és que la seva vida fou molt solitària. Sovint l'Antoni marxava amb els ramats o havia de viatjar fins al poble per a vendre la llet, els formatges, els ous..., o quan havia d'ocupar-se de les feines del camp. Llavors l'Àngels se sentia sola, entre els fogons, amb la companyia dels seus gats.
Això va ser l'única cosa que li havia arrencat les últimes llàgrimes de la seva joventut. I dic “últimes” perquè realment ho van ser. L'Àngels feia més de trenta anys que no podia plorar. Un dia, sense saber per què, va voler alleugerir la seva tristor vessant unes quantes llàgrimes en silenci, com ho havia fet altres vegades, però no ho aconsegruí. Va ser totalment impossible. El seu cor estava inundat per la soledat, la seva boca tenia el gust salat de les llàgrimes, però els seus ulls continuaven secs. Res. I així va ser per a sempre. S'havia assecat per dins. L'Àngels va acostumar-se a plorar sense fer soroll, sense llàgrimes, asseguda en l'únic banc de pedra al costat de la casa, des d'on es veien unes precioses postes de sol.
L'Àngels acostumava a dir que era l'únic lloc de la Terra on podien veure's, per les nits, tots els estels del cel. On podia sentir-se el veritable so del silenci.