Ficció - Gemma Pellisa Prades

Ficció - Gemma Pellisa Prades

Des que es va estrenar la pel•lícula que no ha tornat a ser la mateixa, pensa Clara mentre torna caminant cap a casa. Es troba en aquell estat de lucidesa que ens permet observar-nos des de fora, com si fóssim un altre. Clara s’observa com camina i no s’hi reconeix. Les passetes són més curtes i ràpides del que havien estat mesos enrere, balanceja el cos com si la bressés el vent i manté la mirada fixa en algun punt de l’horitzó, sense desviar-la ni un moment per esbrinar què passa al seu voltant. Aleshores l’envaeix la certesa de ser una altra.
Intenta asserenar-se, assaja anar més a poc a poc, fins i tot prova de distraure’s amb els aparadors de les xocolateries com hauria fet nou setmanes enrere però no se’n surt. S’afanya. S’afanya per arribar a casa i sentir-se a recer, tanmateix la sensació de no poder controlar el propi cos no l’abandona.
No gosa formular en veu alta allò que tant tem, com si, dient-ho, la màgia que la té empresonada ja no pogués trencar-se mai. Es dirigeix cap a la cuina molt exaltada, té els dits freds i la mirada extraviada. De camí a la cuina passa per davant de l’espill del passadís, que la reflecteix sense compassió. Veu aquells ulls esglaiats que se la miren i, un cop més, no pot evitar recordar l’escena de la pel•lícula en què la protagonista se sent atrapada per Arnau, el guionista que havia conegut en una festa.
Sap que no se’n podrà desfer, així que aquest cop ja no ho intenta, es limita a fer exactament allò que hauria fet la noia del film. Telefona al guionista, només ell la pot ajudar.
Penja molt més calmada. Ell li ha promès que aquella mateixa nit posaria el punt i final d’aquella història que la corca per dins. Mentrestant, decideix no fer res, ni tan sols es pren la molèstia de gitar-se al llit. Es queda al sofà, immòbil, esperant que es faci de dia mentre enfila els records dels darrers mesos.
Gairebé no recorda els detalls del dia que son germà li presentà Albert com un guionista de l’última promoció de l’Escola Superior de Cinema i Arts Visuals de Catalunya. L’havia trobat graciós, però si no hagués estat pel projecte del curtmetratge que li havia tramès a través del germà ara ni tan sols se’n recordaria. En aquell moment, Clara ho va interpretar com un joc de provocació innocent. Albert la convertia en protagonista d’un curt del qual era la directora. L’acció se situava en el moment en què l’Albert personatge frisava per descobrir un tret de la pròpia personalitat en algun dels personatges de l’últim film dirigit per Clara. Potser el seu breu encontre li hauria servit d’inspiració. I no s’equivocava, de fet, havia fet molt més del que l’Albert personatge s’hauria pogut imaginar. L’havia convertit en l’antagonista.
Atreta més pel repte que per la complexitat de l’argument, Clara no només acabà dirigint un curt on un actor interpretava el paper d’Albert com a antagonista, sinó que ella mateixa en fou l’actriu principal. Un cop ho hagué enllestit, el cità per donar-li el curtmetratge. Se sentia satisfeta de la feina realitzada, feia temps que no treballava per plaer i prou. La setmana següent se sentí renéixer, plena d’energia, com quan havia començat a dedicar-se a aquella professió. Poc es pensava que Albert havia esperat ansiós aquell curtmetratge, sense ni tan sols haver sospitat que Clara hagués pogut llençar el guió sense llegir-lo. S’havia limitat a respondre com ell esperava que ho fes. Havia atrapat l’ànima d’aquella dona entre els mots del guió que havia captat la seua atenció i, de retruc, havia aconseguit sortir a la gran pantalla.
Per fi, Clara ho havia vist clar. Aquells guions que li havien paregut un estímul per a la seua feina no eren més que una pauta que Albert havia utilitzat per manipular-la i fer-se un nom en aquell món. Les escenes de l’última pel•lícula que havia dirigit les havia acabat vivint, per curiositat o per necessitat, empesa per una força que li era desconeguda.
Aquesta nit li pareix prendre consciència de la situació, està segura que l’endemà s’haurà alliberat del seu espectre. Però no s’adona que, quan ha agafat el telèfon per trucar a Albert, s’ha limitat a fer exactament allò que hauria fet la noia del film