Aquest gos és meu, no vostre - Meritxell Villalonga Adell

Aquest gos és meu, no vostre - Meritxell Villalonga Adell

Quan l’Anna sortia de l'escola, sempre passava pels mateixos llocs: primer el carrer principal, després l'avinguda, més tard el carreró, i, finalment, el seu carrer.
Fins que un dia, quan ja anava pel carreró (a punt d'arribar a casa), a la cantonada on hi ha uns contenidors per a les escombraries, va veure un gos, un gos molt gran!.. Aquell era Chaski, un gos a qui no feia molt que havien abandonat els seus antics amos, i que anava pels carrers perdut, famolenc, i sense saber que fer...
L’Anna es va espantar molt, moltíssim! Li tenia pànic als gossos, i més als abandonats com aquell.
Així que, sense pensar-ho dos vegades, va donar la volta, va canviar de vorera, i va posar-se a córrer pensant que a aquell ‘txutxo’ ja no el veuria més...
Però no va ser així, tots els dies succeïa el mateix: l’Anna i Chaski es trobaven enfront el contenidor, pel matí, per la tarda... perquè com el gos vivia allí, doncs era una cosa inevitable.

I així anaven passant els dies, l’Anna s'apartava de Chaski i el mirava amb esgarrifança mentre aquest ja li estava agafant por a ella... Fins que un dia, l’Anna va sortir a passejar amb la seva àvia Paquita, i, és clar, van passar per "el carreró del ‘txutxo’" (així és com l’anomenava ella...) aleshores la Paquita va veure al pobre gosset flac i desmillorat que estava rebuscant a les escombraries.
A la dona li va fer tanta pena, que va enviar a la seva néta a casa a buscar pa, aigua i la carn per al diumenge que hi havia al congelador...
Quan l’Anna va arribar i va veure a la seva estimada àvia abraçada a aquell gos fastigós, gairebé vomita de l'ensurt!
Des d'aquell dia, l’Anna i Chaski es van anar coneixent millor gràcies a que la Paquita tots els dies anava a donar-li menjar al gos, i, doncs, la seva néta també anava amb ella... Des d’aleshores, l’Anna, quan sortia de l'escola, passava a buscar a Chaski, anava a casa seva a deixar la motxilla, i se n'anaven els dos junts a passejar per l'avinguda.

Tot els anava de pel•lícula, fins que un dia l’Anna va començar a veure penjats pel poble tota mena de cartells (de tots els colors, de totes les mides...) anunciant que un ric milionari que tots els estius anava a passar les seves vacances allí, havia perdut al seu estimat gosset "Mr. Bleunseur"...
"Apa! Quin nom, pobre gos!" — va pensar l’Anna, però el que ella no sabia, era que el seu Chaski també era el tal Mr. Bleunseur...

Un dia, per casualitats de la vida, Chaski i l’Anna anaven passejant per l'avinguda (com totes les tardes) i van veure una enorme limusina que s'acostava cap a ells, espantats, van parar de caminar, llavors, va baixar del seient davanter del cotxe un xofer molt ben vestit, el qual instants després va obrir la porta del darrere, de la que van sortir un home i una dona enormes però super ben vestits que van començar a crits de cara a Chaski:
— Carinyet meu! Ai! El meu petitó, que bufó que està...— Començava ella.
— Amic, fidel amic i fidel company... — Continuava ell.
— Però si és Mr. Bleunseur!! — ja estava el xofer, fent reverències enfront del gos.
L’Anna, en veure a aquells tres embogits cridant i acariciant al SEU gos, va cridar:
— Aquest gos és meu, no vostre!! — I es va posar a córrer amb el gos en braços.

Quan va arribar a casa, li va explicar a la seva àvia el que havia passat, i la seva àvia li va dir que, de moment, amagarien a Chaski a casa, perquè aquells tres sonats no el trobessin...
I, dit i fet, entre les dos li van fer al magatzem una caseta amb palla i fustes velles molt bonica on Chaski s’estaria divinament fins que passés la tempesta.

Aquells milionaris sonats els van estar marejant durant tot l'estiu, fins que finalment es van cansar i els van deixar en pau, els van dir que es podien quedar a aquell gos fastigós perquè no el volien per a res.
I, sí sí, l’Anna es va quedar amb gratitud a Chaski per sempre, i va aprendre que una cosa, quan l'aconsegueixes has de lluitar perquè no te la prenguin. També va aprendre que són els petits detalls i les petites coses de la vida les que ens fan sentir bé.