Vellets a l'aparador - Carolina García Jornet

Vellets a l'aparador - Carolina García Jornet

Era un matí d’agost, en un poble mariner del Delta, no recordo ben bé el dia, però crec que era diumenge.

Havia gent per tot arreu: pels carrers, pels bars, les botigues i la platja.

Després de donar un tomb pel Passeig, com el sol ja es deixava caure amb força, vam
decidir tornar enrera i marxar cap a casa a preparar el dinar. Però abans vam entrar a una pastisseria per comprar uns dolços per les postres.

Era una pastisseria molt cèntrica, possiblement un lloc emblemàtic, amb història pròpia dintre del poble, i prova d’això eren uns vellets que es trobaven asseguts davant l’aparador.

Sens dubte eren el testimoni de temps passats i font de mils d’històries viscudes en
aquell indret.

Ara ja ho tenien tot fet (fills grans, nets, negoci encarrilat,...) i havien viscut la seva vida.

Pel que vaig esbrinar després, els vellets, es ficaven sempre a l’aparador veient passar la
vida. La vida de cadascun dels turistes i de la gent del poble, imaginant on van i d’on venen.

Quasi ja no es podien moure, però la vista li’ls donava dinamisme al cervell.
Això sense deixar de ser amables i regalar un somriure com el que li van fer a la meva filla Marina abans de sortir de la pastisseria. I ella els va correspondre amb un càlid i tímid Adéu.

L’any següent vàrem tornar a estiuejar al mateix poble. I com si d’una pel.lícula es
tractés vaig trobar-me en la mateixa situació que l’any anterior: passejant un matí
calurós d’agost, i comprant dolços per dinar. Tot semblava igual, com si el temps no
hagués passat, com si allò ja ho haguessis viscut. Tot era igual excepte els vellets de
l’aparador. La seva delicada salut va fer que no poguessin passar l’hivern.
Primer fou la dona i al poc temps, per caprici del destí, o bé, per la soletat, una gran desconeguda durant els molts anys que varen estar casats, morí l’home.

Aquella pastisseria no era la mateixa, físicament seguia tal qual com jo la recordava
però li faltava l’ànima. Ara, qui miraria la gent passar pensant d’on venen o a on van?

Qui s’asseuria el temps suficient per veure la vida passar? Qui ens regalaria el somriure a l’hora de sortir de la pastisseria?