Teresa de can Benet - Joana Ibañez Sole

Teresa de can Benet - Joana Ibañez Sole

La rosada mullava els carrers quan Teresa va obrir la finestra. Alguns raigs del sol ja arribaven al carrer del Turonet i els ocells cantaven encara una mica desorientats per la foscor de la nit. Aquell era un gran dia per a la Teresa. Tot i que era molt de matí encara, ja sentia com la seva mare i la seva germana remenaven per l'habitació del costat. Devien estar nervioses igual que ella. De pensar el que l'estava esperant al cap d'unes hores, a la Teresa se li posava la pell de gallina. Va decidir començar a arreglar la seva cambra. Aquell dia tenien festa, no haurien d'anar al camp d'arròs a treballar. Ni elles ni ningú de la seva família, de fet. I és que aquell no era només un dia important per a la Teresa, era un dia important per a tothom. Al cap d'unes hores, la filla gran de can Benet es casava.

Va deixar de sentir soroll per la casa. Segur que la seva mare i la seva germana havien anat a collir flors fresques per a posar-les al seu vestit . I el seu pare, treballador com sempre, segur que estava donant menjar als animals, perquè encara que fos un dia de festa per a la família, les bèsties igual havien de menjar.
La nit abans el seu pare estava molt nerviós. Ella era la primogènita, i com que no tenia cap germà, el seu marit seria qui heretaria les terres que treballava el seu pare i l'encarregat de mantenir la família quan ell faltés. Estava segur que en Jaume de ca els Forners seria un bon marit per a la seva filla i la persona adient per cuidar de la seva família. En Jaume, tot i que era molt jove, ja era vidu. La seva muller havia mort feia uns mesos a causa de la malura i, com que havien estat casats poques setmanes, no li havia deixat cap fill.

El sol ja cremava per la finestra de la Teresa, que va córrer les cortines abans de començar a despullar-se. Hauria d'esperar la seva mare per rentar-se i posar-se la roba interior aquell dia, però no ho va fer. La Teresa tenia ganes d'estar sola amb ella mateixa aquell matí. Va mirar-se el cos nu al mirall. Tenia ganes d'estar a soles amb aquell cos, aquell cos que fins avui havia estat només d'ella. Aquell cos que a partir d'aquella mateixa nit hauria de compartir amb una altra persona. Estava tant blanca com sempre. Tot i treballar dia rere dia sota el sol, la seva pell no es feia de color marró clar com la de la seva germana i la de la seva mare. Alguns cops a l'estiu, si feia molta calor i es treia la camisa, la pell de la Teresa li agafava un color vermellós que li feia molta picor. Però en realitat, la pell de la Teresa era ben blanca tot l'any. Es va mirar els braços. Se li veien les venes de color blau darrera del plec dels colzes. Aquell era un detall que mai li havia agradat, la feia parèixer dèbil. I el mateix li passava als plecs dels engonals. No volia que en Jaume de ca els Forners aquella nit li veiés les venes, perquè ella no era feble, la seva mare li ho havia dit el dia abans.

Poc a poc, va agafar la palangana, la va omplir amb aigua de roses i va començar a fregar-se la pell amb una esponja natural que el seu tiet li havia anat a buscar expressament feia uns dies, i que li havia ofert com a regal de noces. El seu tiet Joan vivia amb elles i el pare, el seu germà, a la casa del carrer del Turonet. Tot i que era més gran que el seu pare, mai s'havia casat. Deia que la única dona que mai l'havia entès havia estat la Teresa. Al tiet Joan li agradava molt jugar amb la Teresa i l'Anna. Quan eren més petites els va ensenyar molts jocs: de pilota, de córrer, d'amagatalls... Què ve que s'ho passava la Teresa aquells dies que no havien d'anar al camp d'arròs i es podia passar el dia jugant amb la seva germana i el tiet Joan! Però encara que aquell dia no anirien a treballar, tampoc no podria jugar. Aquell dia la Teresa passava a ser una dona. I les dones, a diferència de les noies, no jugaven.

Li agradava molt l'olor que feia l'aigua de roses. Estava freda, per això quan li tocava la pell, la Teresa feia un petit somriure. Quan va acabar de netejar-se, va començar a vestir-se. El seu vestit de núvia era preciós. La mare, la iaia i les seves cosines s'havien passat prop de mig any brodant-lo. I la veritat és que el resultat es mereixia la feinada que els havia donat. De fet, aquell vestit era l'únic de la boda que li feia il•lusió a la Teresa. Tampoc no li desagradava la idea de viure amb en Jaume a partir d'aquell dia. En Jaume de ca els Forners era un xicot agradable i sempre l'havia tractat amb delicadesa. A més, la Teresa estava segura que el seu pare no l'obligaria a casar-se amb algú que li pogués causar algun mal. Però d'haver pogut triar, ella hauria preferit quedar-se a casa amb els seus pares, la seva germana Anna i el tiet Joan. A més, a partir de l'endemà, hauria de treballar al camp com sempre i, a sobre, treballar a la casa nova que tindrien el Jaume i ella. La casa nova, no era nova, era de la iaia. Però ella no hi vivia des que s'havia mort el iaio i havia anat a viure a casa la germana de la mare. Com que la Teresa era la primera néta que es casava, la iaia Dolors li va regalar la casa a ella.

Quan ja s'havia posat el vestit, va començar a raspallar-se els cabells. Els tenia una mica aspres i se'ls va mullar amb aigua de roses. No sabia si recollir-se'ls amb una trena i un llaç o deixar-los solts. Va decidir lligar-los per si de cas feia vent, així segur que no es veuria despentinada. Segur que totes les veïnes sortirien al carrer, a veure-la, quan sortís de casa. Aquest pensament la va fer sentir joiosa. Al final no estaria tant malament allò de casar-se! De fet, no ho estaria gens si a la nit pogués tornar a dormir a casa seva, a la seva habitació. Va tornar a imaginar-se en Jaume de ca els Forners mirant-li les venes blaves dels engonals i ella sentint-se dèbil estirada al llit. No volia que arribés aquell moment.

La Teresa va donar un vot enrere quan la seva mare i l'Anna van entrar d'una revolada a l'habitació dient-li que es despertés. Quan la van veure vestida davant el mirall, la mare de la Teresa es va posar a plorar i l'Anna, plorant també, li va dir que era la núvia més maca que havia vist mai. La mare s'havia sorprès molt havent-se-la trobat amb el vestit posat i li va demanar perquè no l'havia esperat. Quan la Teresa li va explicar els seus motius, la mare va deixar de plorar i va començar a fer-li petons.

No va trigar gaire a entrar el tiet Joan, que havia sentit el xivarri i els va dir a l'Anna i a la mare que ja era hora que elles també anessin a vestir-se, que encara haurien de fer esperat el pobre Jaume. Després va quedar-se mirant la Teresa, li va fer un petó a la galta i amb els ulls plens de llàgrimes va sortir de l'habitació tancant la porta suaument.