Mare de Déu senyor! - Josep Martí Iglesias

Mare de Déu senyor! - Josep Martí Iglesias

A pesar de tot encara queda el cel, un cel blau pentinat de núvols blancs, -pensà baixant el cap i tornant a mirar el terra gris.

Continuà caminant enfundat amb les seves cabòries però potser una mica més tranquil,
respirà profundament una bona porció d´aire fresc i humit. Estirà els braços que encara li sortien més de les mànigues del seu abric de llana verda de color de soca d´olivera jove i estirà les mans, els dits per agafar més aire, necessitava saber que estaba allí i ara.

Continuà caminant d´aquesta mena amb les espatlles contretes i les mans estirades -pensar que debia semblar una mena de “androide” o Frankestein. Acte seguit sense
pensar gaire es ficà a caminar de puntetes. Es va dir per si mateix rient: “ara casi no toco el terra i estic més a prop del cel humit que de la terra aburrida, ja!”.

Caminà així una bona estona però quan veure que no sortiria disparat com un coet cap a dalt li venir la mandra i tornà a caminar pla, baixà les espatlles amagant així els canyells al puny del seu abric d´olivera.

Quan tot torna a la seva normalitat homínida va veure a unes passes un home vell sentat en una cadira plegable de borrassa verda, atapeït amb un jec negre, posicionat a la cuneta de la carretera, no s’havia adonat, però estava fent l’estrafalari per una carretera.

-Hum, quina gràcia, un androide per una carretera i un home gran sent espectador de la
seva excentricitat.

-Bona tarda, noi. Ja et trobes millor?-preguntà l’home.
-Hum, sí -somrigué el noi-androide- estava fent un tomb per aquí. Bé, per aquesta
carretera, alliberant-me dels problemes de la vida i gaudint d’aquesta frescor. És que a vegades no puc amb la vida!
-Sí, ja sol passar això. En la vida hi ha moments què (…). Però això no és una carretera com la pots entendre d’una manera normal.
-Com què no?! Si estic damunt de l’alquitrà i vostè està sentat a la cuneta, no?!
-Bé, això era una carretera, però ara no és res.
-Com què no?!-diqué el noi fent cara d’androide.
- No, abans els vehicles passaven per aquí per arribar al poble, però des de que van fer la variant per fora del poble, aquest tram està en desús. I ja veus, jo, un jubilat, que també està en desús, en un bon lloc per a venir a passejar i descansar.
-Vaja, és veritat, no hi passa cap cotxe, si no faria estona què hagués sentit pitar un camió carregat de tocinos demanant pas per la carretera -rigueren els dos. El noi
continuà dient:- Així què venia passejant amb la seva cadia i s’ha quedat aquí
contemplant el paisatge? Ja està bé, no?
-Bé, més o menys és així, però avui és un dia especial…
-Sí què ho és. Ha plogut molt aquest dematí i ara està escampant…
-Correcte, noi! -digué l’home tot segur- Està escampant com les teves cabòries, i a més, si observes el terra que trepitges podràs veure cargols, un munt de cargols. I aquí tinc la bossa. Bé, demà o pot ser demà passat menjaré cargols de carretera en desús amb conill… però tu ets massa gran per posar-te a la cassola…
-Ah! Ja ho entenc! Està esperant que surtin els cargols, però jo? A dintre la cassola, què vol dir?!
-Sí home!, com he vist que t’estaves estirant mentre caminaves, he pensat: “mira quin
cargol més llarguerut!”