Conduir + alcohol: el pitjor viatge - Júlia Viejobueno Cavallé

Conduir + alcohol: el pitjor viatge - Júlia Viejobueno Cavallé

Tot i tenir el cistell ple, feia estona que passejava pel mercat. La quitxalla tot just sortia al pati i omplien els carrers de vida. La peixatera la saludà alegrement mentre venia un lluç fresc del dia. Intentava somriure, però cada dia li era més difícil.

S’arreglà la brusa i marxà cap al seu pis tota moixa. Feia molts dies que a casa no si sentia bé, les coses anaven de mal en pitjor: no hi havia diners, els veïns de l’escala es queixaven del soroll constant i al seu marit l’havien despatxat.
Travessà el carrer i empenyé la porta del portal. Entrà sense mirar el replà que servia com a entrada, ja sabia que el senyor Josep, el porter, estava al bar jugant a cartes i que el terra estava per fregar, ja que la dona de la neteja es va cansar de l’escàs sou que cobrava i va plegar. Com sempre, l’ascensor tenia un paper a la porta on hi deia fora de funcionament i no li quedà altre remei que pujar per les velles escales, fosques i en un estat pèssim. En arribar al tercer pis busca les claus i obrí la porta. L’habitació estava buida i la resta de les estàncies també. Deixa anà un sospir, per una part s’entristia en saber que el seu marit devia estar perdut una altra vegada, però per l’altra se n’alegrà, cada dia era pitjor. Des de que les coses no rutllaven bé, el seu home cada dos per tres estava bevent, i les expectatives de trobar feina eren quasi nul•les.

Però si fos això sol rai, cada dia es portaven més malament. Ell li retreia cada cop que anava a la perruqueria, es comprava un vestit nou o sortia a passar la tarda amb les amigues. Les nits en que arribava begut a casa cridava, l’insultava, li deia de tot i si tenia un rampell, llançava els objectes que tenia davant seu contra el terra o la paret. Pensant-ho bé, no li estranyà que els veïns es queixessin, ella també ho faria.

Cada dia lamentava no haver triat millor el camí de la seva vida. Al llarg del temps es va cansar d’anar a l’escola, i en els seus últims anys feia campana constantment i quan assistia a les classes, feia la vida impossible als professors, pobres! com se les devien veure en trobar-la al passadís o a l’aula. Al complir l’edat en que podia treballar es va buscar una feina i amb l’expedient escolar i la poca experiència l’únic que va trobar va ser de cambrera en un bar de mala mort, que estava en un carrer fosc d’uns barris pobres. D’allà a viure malament, sense treballar, sense diners (és clar, no tenia feina!) despertant-se a l’hora que volia, el llit sempre estava per fer, la pica plena de plats i la nevera buida. La següent etapa va ser el casament. Un bon dia es trobà un noi al bar. Els primers mesos era molt atent, tot un senyor, però després del casament i a l’hora de viure junts les coses van canviar. No era fàcil portar el pis, i les factures els ofegaven, tenien l’aigua al coll, que diuen.

Vist això van decidir no tenir fills. Quan era petita sempre jugava amb les amigues que tenia un nen i una nena, però ara...

El marit, dominant-la, li féu deixar el treball, segons ell, per ocupar-se de la feina de casa i ser una bona esposa.

Mai l’havia estimat, ni ho faria. Només feia que controlar i queixar-se. L’allunyà de les seves amigues i per si no ni hagué prou, vist el pou sense final de sofriment que li esperava, no podia parlar amb ningú. Allò era una ruïna. No tenia ganes de viure, no li quedaven.

Vist el passat, temia el futur. No sabia en absolut el que podria passar, ni tan sols com es trobaria l’endemà.

Deixà el menjar a la nevera, tan vella que ja era molt demanar que continues funcionant.

No era tard, el dinar podia esperar. Se n’anà a l’habitació. El llit estava per fer i la persiana abaixada. Ventilà l’habitació amb l’aire fresc típic d’aquells mesos, endreçà la sala i netejà una mica el pis.

Féu el dinar, però veient que el seu home no apareixia, amb poca quantitat es sentí servida. I no anava errada, ja que fins ben entrada la nit ell no aparegué.
Es passà la tarda mirant la paret del menjador en silenci.

Estava angoixada, tenia la moral per terra. En obrir l’armari es fixà en la poca i vella roba que tenia i les joies barates que posseïa.

Ja no calia amagar-ho, és més, ja no ho volia amagar.

El seu home estava posat en la beguda, però també en la droga.

Per això cada dia tenien menys diners. Amb els seus vicis se’ls gastava tots, i això que no en tenien, només per a sobreviure, com aquell qui diu!

El tabac ja era normal, sempre l’havia vist fumant. Bevia cervesa i el que tothom acostuma a beure, conyac amb el cafè, vi durant el dinar...ara, sense cap dubte, li era igual el que hi hagués, contant pogués beure... Segur que el fetge i els pulmons no durarien gaire més.

Els seus inicis en la droga es deuen trobar en carrers de mala mort i suposadament en la marihuana, ja se sap, això dels porros. D’aquí ves a saber on ja, però ja no en queda.

O es tot nervis o està com adormit, que no se n’adona de res, per no parlar dels canvis d’humor, en que la principal perjudicada era ella. Tot ho pagava ella! I per acabar-ho d’adobar, al no tenir ni ofici ni benefici, venia el que podia de casa per acabar amb el mono.

Sentí les claus que obrien el pany de la porta, els passos eren feixucs, aquella nit, el marit devia anar molt malament.

Ell, al recolzar-se al moble de l’entrada, féu caure un gerro al terra. Va renegar, les paraules no s’entenien, parlava embarbussadament.

De fet, estava tan atordit de les dosis d’aquella nit que ho veia tot borrós i els sons eren distorsionats, a més, estava molt alterat.

Va anar cap a la cuina, en busca de més beguda. No en va trobar.

D’allà, es dirigí cap a la seva dona enfurismat, encara més alterat.

Li va dir de tot. Ella, que encara no sabia a que venia aquell atac, resta immòbil, pensant en tot el que li ha donat, tot el sacrifici per mantenir-se i tenir una mica de dignitat, tots aquests anys perduts... Es posà a plorar.

Ell li va etzibar que perquè plorava, que era una mala muller, que no es mereixia viure amb una persona com ell.

I li va donar una bufetada.

Incrèdula, la dona s’espantà, i és que en tenia motius.

Totes les substàncies l’havien alterat tan que no sabia el que es feia.

Va començar a pegar-la. La fúria de tot el temps en que s’havia reprimit sortia ara, en contra d’aquella pobra dona, que estava allà en el moment menys oportú.

La mirada perduda d’ella s’anava apagant, fins que ell, d’una espenta a simple vista sense conseqüències, la féu caure, amb la mala fortuna que el cap li tocà al terra amb un impacte prou fort per produir-li una hemorràgia.

Ell li cridà que feia, que s’aixequés, ella estirada al terra no contestà, estava morta.

En adonar-se de la situació i de les conseqüències dels seus actes, angoixat, es preguntà que fer.

Sortí del pis i a l’arribar al carrer, veient que a peu la seva fugida seria en va, ja que la seva lentitud el perjudicaria, agafà una pedra i xafà el vidre d’un cotxe, que al tenir un aspecte vell, suposà que no tenia alarma. Obrí la porta i l’engegà com va poder. No sabia on anar, agafà una carretera cap a les afores del poble. Però aquella nit estava tan atordit per la beguda i la consumició de drogues que sortí de la carretera i xocà contra un arbre. No portava cinturó i el vehicle no era gens segur. Ell també morí.

El dia següent, la veïna que mirava la telenovel•la s’aixecà quan trucaren a la porta, era la policia, que volia prendre-li declaració. A la TV emetien un anunci que deia:
Conduir + Alcohol o Drogues: El pitjor viatge.