La mòmia - Maria Segarra Queralt

La mòmia - Maria Segarra Queralt

L'any passat vam anar d'excursió de fi de curs a París i vam visitar els principals monuments i edificis de la ciutat.

El primer dia d'estada en la capital francesa vam anar a veure el prestigiós museu del Louvre. Tots volíem visitar la sala de l'antic Egipte. Era tot molt estrany perquè no hi havia ningú i era un lloc bastant famós. Passegiant per allí una força estranya ens va intentar arrossegar fins al fons del sarcòfag d'una mòmia.
Quan ens vam despertar ens vam adonar que estàvem dintre d'un calabós ple de pols i escarabats. Pau quan es va adonar que allí dintre no hi havia escapatoria, va començar a toquetejarr la porta del calabós fins a trobar el pany. Per sort es va obrir molt ràpid. Vam anar caminant tranquil•lament per aquells corredors i, de repent, dues calaveres se'ns van apropar!

Vam xisclar tots, però Sonia ens va avisar que si cridàvem més del compte, aquells esquelets ens enxamparien. I això no ens convenia. Ens vam posar en cercle per a acordar un pla per a esbrinar el que passava en aquell estrany món. Mitja classe es va anar per un passadís i l'altra mitja per un altre. Vam quedar que ens trovaríem a les onze i mitja en aquest mateix punt.

El primer grup va descobrir una sala coberta amb or i diamants. Al fons hi havia un sarcòfag buit i amb uns jeroglífics escrits.

El segon grup no havia trobat res d'interessant, però Jordi va veure a un esquelet i li va cridar l'atenció. El van seguir i van descobrir una grandísima sala on hi havia moltíssimes calaveres mirant cap a una improvisada llotja de pedra. Al cap d’uns instants va sortir una mòmia que va començar a parlar. Van obligar a Sara i Juan que anessin a avisar a l'altre grup del que havien trobat.

Quan van estar tots junts van començar a discutir en veu baixa perquè les mòmies no s'assabentessin dels seus plans. Uns van dir que seria millor destruir a la mòmia. Uns altres que es deixessin estar de tantes “egipciadas” i que anéssim a buscar la forma de sortir. Vam quedar que Cisco, que sabia una mica de tot això, intentaria llegir lels jeroglífics del passadís que donava a la sala gran. I posava: una vegada cada cent anys s'obria el portal entre la terra i l'univers negre (el món dels morts de l'antic Egipte) i els seus habitants intentarien envair el nostre planeta en un lloc on regnaria el mal, l'avarícia, l'enveja. Però un poderós mag va aconseguir tancar aquell portal i per tant impedir que tot això passés. Però quan ell va morir alguna cosa va sortir malament i llavors ellsvan fer tots els posibles per a escapar fent que la barrera s’esquerdés cada dia una mica. Avui faltava molt poc per a que la barrera s’acavés de trencar del tot.

De repent es va escoltar una veu llunyana. Era el famós mag, que va construir la barrera màgica, es deia Melor. Ens va dir que quan ell va morir la barrera que havia fet es va destruïr i ell l’única manera que tenia de que el mon no caigués en mans d’aquests malvats èssers era de ficar el seu esperit, però com que eren molt poderosos l’anaven badant cada dia un tros.

La forma de sortir d'allí era acabar de destruir l'ànima de Melor, que estava en una sala on hi havia una peça d’or que li donava forces per aguantar el poc que li quedava de vida, i destruint aquella peça ens podriem salvar nosaltres i tot el mon. Juan va voler deslliurar-nos d'aquell malson però no va poder. Necessitàvem la força de tots! Entre tots vam destruir-la tal i com ens havia indicat el mag. Melor va poder descansar en pau i nosaltres tornar a veure la llum del dia. Vam quedar mai diriem això a ningú. I jo no podré oblidar mai la sensació de claustrofobia que em va produir aquell habitacle fosc i humit del magnífic i incomparable museu parisenc.