És així com ho volem? - Carol Brut Sanz GUANYADORA CATEGORIA A 2009

És així com ho volem? - Carol Brut Sanz GUANYADORA CATEGORIA A 2009

Les hores eren infinites, els minuts incomptables i els segons llargs.
El sòl cremava i m'escaldava els peus ja demacrats per la calç.

Per què a mi? Quan s'acabarà? Eren només algunes de les preguntes que em feia cada dia. Un litre d'aigua i un tros de pa feien de resposta a tot el que em preguntava, no me’n calien gaires més.

Divuit hores de treball diàries i només sis per dormir. A on? Al terra, al mateix terra on cada dia ens deixàvem la suor, les il•lusions i la mateixa vida.
Cavàvem fins al cor de les muntanyes de calç, amb el Sol apuntant-nos sense pietat les divuit hores, deshidratant-nos dia rere dia.

Tan sols tenia tretze anys. Els meus pares em van vendre a la mina del costat del poble quan només en tenia cinc. La família es trobava en l’absoluta misèria; la meva esperança de vida era de dos dies amb ells, així que no van tenir cap més opció. Al menys, a les mines donaven alguna cosa per sobreviure. No entenia res, però no calia ser gaire gran per entendre que m'havien separat d'ells per tota la vida.
Cada nit pensava i resava perquè estiguessin bé i perquè em recordessin de tant en tant...

Tots els dies quan ens aixecàvem, ens feien caminar descalços per les roques de calç, amb un pic i una pala a l’esquena i ens posàvem a treballar. Pel matí feia molt fred i per la tarda feia molta calor. Tot i això aguantàvem el gran canvi brusc de temperatures.

Un dia, la meva amiga, la Hamila i jo vam anar a portar dues roques de calç al camió. Pel camí la Hamila, va caure, per l’impacte, la roca va trencar-se en dues.
La Hamila es va fer molt mal. Vegada rere vegada em repetia que cada cop notava menys el seu cor bategar. Que cada vegada podia moure menys els seus dits. Que cada vegada li costava més parpellejar. Després de cada vegada, esclatava a plorar, repetint que d’allí no en sortiria. La vaig estirar al terra amb l’esperança de poder ajudar-la. Em sentia impotent, frustrada. Cridava. Ningú em sentia. Plorava, ho feia sola.

La nit va caure sobre nosaltres, i les temperatures van disminuir de cop. Jo encara podia aguantar, encara podria sobreviure aquella tragèdia. Però la Hamila no, em repetia milers i milers de vegades que no la deixés allí sola, que esperés a que es recuperés. Que mantingues vives les esperances, que d’alli, totes dues en sortiríem.
Vaig posar el seu cap recolzat als meus braços, jo li cantava una cançó, la que totes dues, després de cada dia la cantàvem, ens donava forces, forces per continuar somiant. Però va deixar d’escoltar-me, va tancar els ulls, i deixant de cantar la cançó em va dir: << No deixis que ningú d’ells et prenguin la infància, sigues innocent, sigues lliure, arriba més alt que ells, somia. Fes-ho, per mi.>>
La seva ànima va marxar i em va deixar sola, sola enmig d’aquell fred però a la vegada calorós desert.

Vaig tornar, sense dir res. Però era impossible dissimular-ho, la tristesa vivia en mi. Però no podia explicar-ho. Allí una mort era un nen més a comprar. No volia veure patir a ningú més. Ni l’odi pegant un altre cop més a la innocència. No. Tot s’havia acabat.

Però no volia seguir així. Veia que estava cometent un error, potser el mateix que ells estaven cometent. No volia continuar ocultant les meves ganes de canviar. Volia complir el desig de la Hamila. Volia ser una nena. Una nena, per fi, lliure.
I ho vaig fer, vaig cridar amb totes les meves forces. Em van apallissar segons després i vaig acabar estirada al terra notant les meves ferides, els cops, la sang corrent avall. I quan deixava de notar-me el cos, va tornar el desig de tornar a repetir: << Som persones, tenim dret a ser lliures i a poder ser nens.>>
I ho vaig dir fluix, molt fluix. Inútil? No, no va ser inútil, perquè fos com fos, havia mort intentant ser una nena, intentant ser lliure. Vaig morir com altres nens, com la Hamila. Es cert, és una simple historia. Però, realment existeix. Hi ha algú què desitgi això? I de totes aquestes persones, quantes continuaran assegudes a la cadira després de llegir-ho, sense fer res?