Tempus Fugit - Regina Blade Usach

Tempus Fugit - Regina Blade Usach

M’assec un instant i un cruiximent em recorre l’espinada, no sé si podré aguantar aquest ritme gaire temps més. M’apropo un tamboret i hi descanso les cames, tenyides per les varius i que amb prou feines m’aguanten dempeus. Tota la cambra roman en silenci i una sensació ja familiar envaeix mes entranyes, naix del cor i s’instal•la en el més profund de la meva ànima. No ho puc evitar i les llàgrimes comencen a brollar suaus i insistents. No me les eixugo, deixo que acaronin les meves arrugues i quan arriben als llavis les llepo i el seu gust salat em tranquil•litza. Deixo caure el cap enrere i tanco els ulls, i entre silenci i llàgrimes trobo un minut que només és meu i m’adormo.

Uns crit m’arrenca dels somnis de llibertat i em desperto espantada, no sé quanta estona he dormit però crec que ha estat massa i em sento culpable. Hauria de parar més atenció, no puc anar endormiscant-me pels racons, tinc unes responsabilitats ineludibles però que estan acabant amb mi. M’aixeco feixugament i entro a l’habitació de la dreta.

Una llum tènue entra per la persiana i il•lumina un tros de la barana del llit d’hospital que ocupa gran part de l’estança. Sota els llençols, la figura amagrida de la meva mare sembla evaporar-se lentament i la seva pell flonja em recorda que res no dura per sempre. Agafo aire profundament i intento que un somriure aflori entre les llàgrimes seques.

─Digui mare, que no es troba bé? No ha pogut dormir?

La seva mirada cristal•lina ressegueix el meu rostre, el meu cos. Sé que m’ha oblidat però de vegades tinc la sensació que en un punt recòndit de la seva ment encara em recorda i que els seus ulls m’escorcollen buscant una resposta que sap que té. Tan de bo algun dia em somrigués i pronunciés el meu nom.

Torna a cridar, balbuceja paraules que em costen d’entendre i em sento impotent per no poder ajudar-la com mereix. Li aparto els cabells de la cara i deixa caure les parpelles dolçament, crec que sap que l’estimo i no paro de repetir-li-ho. Li arreglo el llençol i una forta bafarada em dona la resposta als seus crits.

─Tranquil•la mare, ara la canvio, no pateixi, només serà un moment.

Si almenys tingués algú que em pogués ajudar tot em seria molt més fàcil, és cert que el Josep Maria fa tot el que pot, però clar, treballa deu hores al dia i quan arriba no té esma ni per respirar. I a mi, entre fer les feines de la casa, cuidar dels nens, del marit i de la mare, no em queda una miserable estona ni per pentinar-me. En canvi, quan van diagnosticar la malaltia a la mare, jo era professora i cap d’estudis de l’escola del poble i sempre trobava temps per a tot. Però el dia en què el Dr. Claramunt ens va donar la notícia, el meu món va canviar per complet. Tot es va ensorrar al meu voltant i a mesura que l’estat de la mare empitjorava, jo notava com la vida m’estrenyia cada vegada més.

La mare ja feia anys que era vídua i s’havia instal•lat a una habitació que havíem condicionat al seu gust. Sempre m’havia ajudat en tot però va arribar un moment en què la malaltia la va prostrar i el llit es va convertir en el seu jaç, menjador i vàter.

─Veu? Ja està! Vol que li llegeixi aquest llibre de poemes que tant li agrada?

Intento per tots mitjans que no se senti sola ni abandonada, vull que sàpiga que faré tot el possible per garantir el seu benestar. Tenir cura d’una persona no és només donar-li el menjar i procurar la seva higiene, també és estimar-la, comprendre-la i no deixar-la sola en el seu sofriment.

Abans que la malaltia arribés a l’etapa més dura, la mare va demanar que quan ja no es pogués valdre per si mateixa la duguéssim a una residència. “No vull destorbar” deia, i jo sempre la feia callar fins que em va obligar a prometre-li que ho faria. Ja fa un any que vam demanar plaça al geriàtric del poble, va ser una decisió que va fer molt mal a tots, però era el que la mare volia i ho havíem de respectar. La llarga llista d’espera ha impedit que la mare ingressés al centre i m’ha obligat a demanar una excedència a la feina per tal de poder cuidar-la.

M’estimo la mare, però de vegades no puc més. Hi ha dies que el cansament psicològic em passa factura i les hores em veuen plorar sense pausa. La ràbia m’ofega i sento que tot s’esvaeix i que no tinc on agafar-me. Necessito ajuda, però no la rebo. Tothom està massa enfeinat com per preocupar-se per mi. Em sento sola, la meva única companyia són els crits de la mare, els meus plors i la nostra por.

Em recullo el cabell en una cua i el mirall m’ensenya unes canes cada vegada més prominents que sobresurten entre la cabellera vermella de què tant presumia un temps enrere. Sembla que s’hagi tranquil•litzat, ja descansa i aprofitaré per començar a fer el sopar. I sense poder treure’m del nas l’olor que feia uns instants netejava, m’ajupo per a treure la paella de l’armariet i noto un fort pinçament al cor.

Sona el telèfon i el soroll que desprèn em provoca una segona fiblada. Despenjo i un malestar que no comprenc no em deixa articular paraula. Són de la residència: per fi tenen una plaça lliure. Amb grans esforços per parlar aconsegueixo concertar una cita amb el director del geriàtric per a demà.

Penjo i resto muda. Feia molt temps que esperava aquesta trucada i un sentiment d’angoixa i tristesa em trenca en llàgrimes. Em repeteixo que això és el que la mare volia i m’aixeco per a donar-li la notícia.

Entro sense fer gaire soroll i contemplo una fragilitat que ha anat usurpant el lloc a un cos fort i ferm. Em ve la imatge de quan em portava al mercat a comprar fruita, i la sensació de seguretat que tenia cada vegada que em donava la mà, aquella mà que m’espantava els monstres i m’aportava el caliu que necessitava.

─Mare?

No em sent, no m’escolta, no obre els ulls. Ja descansa.