Una mort esperada - Laura Panissello Ferré

Una mort esperada - Laura Panissello Ferré

Sona el despertador, és un dia nou per a mi, però igual. Em llevo, em vesteixo, sempre, cada dia faig el mateix però cada cop amb menys energia, com si m’estigués pansint des de dintre a poc a poc.
És esgotador, haver de sortit tots els matins per un portal on et porta al infern. Carrers assolellats per un sol que s’escorre mil•límetre a mil•límetre sobre els nostres caps i que algun dia arribarà a tocar-nos-els de sobte quan tothom estigui adormit.
Vint-i-quatre hores de sol, ni més ni menys, com si s’hagués encarregat de cruspir-se la lluna i la nit.
Com els cotxes no funcionen, haig de fer camí a la feina acompanyat per les meves cames esquifides, sota edificis gegants que tapen la ciutat.
És impossible caminar per la poca ombra que hi ha. Molta gent es baralla per poder gaudir d’una minúscula parcel•la d’ombra on no hi hagi ni una mínima escletxa de llum.
Extenuada, arribo a la feina i després d’haver pujat unes escales que cada dia semblen més altes, em llenço sobre la butaca del meu despatx. Morta de set em ve a la ment una meravellosa ampolla d’aigua cristal•lina acompanyada d’una llarga sinalefa on l’etiqueta “Viladrau” i ràpidament agafo la bossa i m’endinso en una recerca entre mig de les claus, del móder, i de l’entrevista del Pep Guardiola, acabada de passar a net ahir a la nit i que avui em disposo a publicar-la al diari.
Finalment, aquell punt d’energia perdut en una excursió matinal i unes escales gegantines, torna amb una suau gota d’aigua sobre els meus llavis, recordant-me un immens mar ple d’aigua, del qual ara esta sec.
Per acabar el matí dramàticament, el director del diari obre la porta i entra amb una cara d’aquell que li sap greu dir-t’ho, però al cap i a la fi és el millor que em pot passar, i amb el seus ulls mig plorosos i nerviós m’afirma que el diari tanca les portes avui mateix per falta de periodistes. I marxa tot, amb el cap mirant-se els peus i amb un sospir com si hagués de ser l’últim.
A les set de la tarda, quan en teoria en una tarda normal el sol s’amaga, penetro dintre d’uns carrers solitaris. On tothom mira per la finestra amb la mirada perplexa en un punt concret. Alguna cosa deu passar, però segur que és la mateixa de tots els dies. I dit i fet, al davant de la fruiteria de la Mercé sota una pila de patates, hi ha una dona estirada al terra abraçada a una criatura immòbil, amagada sota un retall de roba blanc, de vellut.
Amb una cara de pànic decideixo dirigir-me cap a casa, abans que les poques reserves d’aigua s’acabin evaporant per la calor.
Després d’haver begut una ampolla més d’aigua, engego la televisió i les noticies repetitives de tots els dies sonoritzen l’habitació. “Tres cents morts a França. Dos cents cinquanta a Espanya, per la falta d’aigua” anuncia el noticiari. I això cada dia durant vuit mesos.
Centenars de morts tirats per les voreres càlides dels carrers, per culpa de l’absència d’aigua, del menjar, alguns per falta de casa. Els meteoròlegs diuen que mai més a la vida veurem una gota d’aigua en tot el món. Per falta d’aigua, les terres són incultivables, els animals moren per falta de menjar i aigua, i a sobre moltes cases mal construïdes són destruïdes per la sequera del terreny.
Qui va dir que la fi del món hagués de ser així? Arribarà un dia en que només quedarà una o dues persones soles al món, avorrides, esperant que els hi arribi la mort.
I ha estat al cap de dos mesos que les meves reserves d’aigua s’han esgotat. La meva casa tota plena d’ampolles buides, del qual amb cada gota d’elles aconsegueixo omplir-ne una tercera part, i esperant el moment més inoportú i necessitat per acabar-me-la.
En quan arriba aquest moment, em disposo a degustar allò que és meu i l’ultima cosa que enfonsaré dintre el meu cos, desprès de cruspir-me l’ultima galeta Maria.
Surto al carrer, i començo a caminar entre cossos inerts que omplen la ciutat acompanyant la brisa hivernal amb una olor putrefacta i cremada pel sol. Sembla com si estigués sola al món. Hem disposo a cridar per a comprovar-ho i, efectivament, almenys, en aquesta ciutat d’edificis gegants que ara ni tan sols tapen l’ombra, estic sol. Precisament havia de ser jo la persona que s’havia de quedar avorrida en aquest món, esperant que li arribés la mort?
Tothom està mort. Ara podria ser el senyor del món, manà per sobre totes les coses, ser polític, Papa, rei, príncep, però per què val la pena si només em queda, ves a saber quantes hores o dies de vida.
Trista, només un petita roca fosca pigmentada per uns colors blancs, m’exalta la vista, i decideixo acostar-me i m’assec contemplant la vida passada amb els carrers plens d’harmonia i alegria, amb nens corrent darrere una pilota plena de colors vius i esquitxada per fang provinent d’una terra mullada que mai tornaria a estar-ho.
I així asseguda, contemplant els moments més bonics, espero que em vingui a buscar i que ho faci ben d’hora.