Començar de nou - Maria Yasmin Llarch Franch

Començar de nou - Maria Yasmin Llarch Franch

Marxant. Millor dit, fugint. Evadint-me del passat? No. No ho estic decidint pas jo això. No entenc perquè ens en tenim que anar de la nostra terra, la meva terra. M’estimo tant el meu país. Fins ara les hem passat magres per viure dia rere dia, però part d’aquesta lluita constant m’ha fet forta fins ara i potser hauria acabat aconseguint alguna cosa aquí.
Poc a poc torno a la realitat, des de la finestreta del cotxe vaig dient “adéu” a tot allò que havia estat casa meva, l’escola, la ciutat...Qui sap si mai més ho podré tornar a veure tot això.
L’acomiadament pareix fosc, sembla tota una fugida d’amagades. Sembla. Espero tornar a tu pronte. No tardis en cridar-me i en fer-me venir!
El viatge se m’està fent insuportable. Vec molts paisatges bonics però després de tantes hores ja res em crida l’atenció.
Han passat tres dies. Ja sóc a Catalunya. Començo a ser estrangera, una nouvinguda. La mare em diu que ja tinc plaça a un institut. Seré l’àrab? O seré “jo”?
Aquest migdia ens hem trobat amb la meva tieta, ella és en aquest país fa cosa de més de deu anys, hem vingut aquí per proposta seva, viurem amb ella, espero que la seva proposta no acabi sent un mal pitjor del que ja teníem a la nostra terra, del que ja m’havia tocat viure. La tieta diu que ens anirà bé i que ja té feina per al pare.
Col•loco en l’habitació que se m’ha assenyat totes les pertinències acabades d’arribar i m’estiro per fi per descansar de debò. Aquesta serà la meva primera nit “catalana”, demà ja començo l’institut. No sé que el que em depara.
Com en el meu primer dia d’escola, la meva mare m’acompanya a l’institut. Les dos caminem amb por pel nou, que és per a nosaltres, però amb l’esperit decidit i eixerit, no baixem el cap.
La meva mare m’acomiada amb un petó i un senzill “adéu”, tot intentant que no pugui notar el seu estat de nervis. Jo sé que li preocupa aquest primer dia.
Començar de nou. No hi ha base, a fer camí ara i aquí, en el desconegut.
Amb diferents pors entro per l’edifici i pujo per les escales buscant la classe. Observo el meu voltant i vec que físicament no sóc tant diferent dels altres. Noto que em miren una part en concret del cos, coberta per algo que ells no entenen tot i que podrien. Jo sí que ho entenc, tot i passar fronteres continuarà
passant el mocador cap aquí i cap allà. M’han parlat que, aquest, és un país de llibertats i democràcies, espero que aquestes mirades dirigides al meu humil mocador només siguin fruit de la curiositat i no acabi sent un mal costum. Bé, espero.
De cop i volta se m’apareix un, aparentment, professor i em rep com a nova, em duu cap a la que serà la meva classe. Hi entro uns minuts tard i tothom al posar-hi el peu em mira atentament. M’assec en la cadira que m’assenyalen fredament i em fan presentar. Després ja no solto cap paraula més.
Ningú se m’apropa, però des de fa una estona una noia m’observa amb una mirada diferent. Una mirada amable i càlida. Em ve i em diu un alegre: “Hola!”. Li contesto articulant les mateixes lletres i tot seguit em fa de guia per l’edifici. Ens comuniquem com podem, ella manté un francès catalanitzat i jo vaig responent: “oui, non, oui, non...” S’esforça per fer-se entendre, m’explica que ella fa uns anys es va trobar en la mateixa situació. Em transmet que no m’hauria d’estar preocupant per l’atenció que desperta el meu mocador ja que en el seu cas, fa un temps, qui provocava la desperta d’atenció eren les seves vestides pakistaneses. Després d’uns segons diu: “És trist però fins que no arribi cap altra novetat... El nou els hi deu fer por... Però tot passa.”
Tot això plegat em fa plantejar-me si en aquest país els de fora s’ajunten amb els de fora i els de dins amb els de dins.
Al acabar-se les classes la Fàtima m’acompanya cap a casa. No para d’explicar-me coses, sembla que no hagi tingut en qui parlar durant molt temps. Està fent treballar de valent el seu francès, es nota que li costa la vida i li agraeixo cada paraula que pronuncia.
Vaig a mig camí i me’n adono de que la gent ja no es fixa tant amb el meu mocador.
Arribem davant del meu nou portal. I tot just a la Fàtima li canvia l’expressió per complet, segueixo el seu mirar i em porta cap a un noi, crec que ja l’havia vist amb anterioritat a classe. Me’l miro però algo m’alerta. Ells dos no es saluden. Ella el deixa de mirar de pressa però ell no excusa la seva descarada mirada. Ens mira amb despreci i ens solta: “ Aquí només feu que sobrar”.
Vaig tan preparada per un cas així que ni m’afecta. Ella sembla preocupada, no li deu agradar que se’m doni aquesta benvinguda. Però amb resignació em mira i aquesta mirada em diu que tant parlar l’ha cansada. Em solta un viu somriure i amb humilitat em diu: “Fins demà, que acabi bé el teu primer dia!”
Comento com m’ha anat a casa i explico la meva nova amistat. Semblen estar contents. Encara em pesa el haver marxat però ara ja se m’ha despertat el meu esperit de lluita i explora. Així que fins demà Catalunya! Et començo a estimar.