La darrera lliçó- Gabriel Piñol Ribas

D’entre els diferents professors que Jeremies havia tingut durant la seua etapa estudiantil a la cèlebre i centenària Universitat de Barcelona per cursar Filosofia i Lletres, només un havia estat el model a seguir, tan sols un l’havia impressionat amb el seu mestratge, únicament aquella persona que ara remembrava li havia fet comprendre que la docència és o hauria de ser vocacional: Jonàs Masforroll Regia, catedràtic de Història de la literatura romànica.
Per què –ara que el tren avançava lentament entre mig dels camps de tarongerars de la comarca ebrenca- li venia al cap la figura seca, prima, que vestia amb levita grisa i americana d’un color indefinit que, segons el dia, podia semblar marronenca cendrosa i d’altres lluïa un color marronenc quasi negre que, algun dels seus companys de promoció, no recordava qui, havia batejat com de xocolata espessa? Potser la resposta era que Jeremies ara se dirigia a emprendre una vida molt semblant. Car Jeremies Amús Gracia anava a Tarragona per començar a exercir de professor d’institut. Feia poc que havia aprovat les oposicions i la ciutat on morí executat Panxampla era la seua primera destinació.
Començava – pensava aquella tarda de diumenge setembrina de l’any 1925- amb il•lusió, havia parlat ja, a les acaballes del mes de juliol amb el director de la institució i sabia que era l’encarregat de donar Literatura Universal de sisè curs de batxillerat. S’havia interessat pel programa de l’assignatura i havia descobert que era molt semblant al programa de Jonàs Masforroll Regia. L’única diferència era que el programa de l’assignatura de sisè de batxillerat s’oblidava de la literatura de la Romània oriental i hi introduïa les literatures angleses i germàniques.
En aquells moments, quan el tren acabava de passar paral•lel al Coll de Balaguer, li entrà una angoixa asfixiant, tot just després d’haver-se’n recordat de la figura del seu professor. Un detall escabrós va presentar-se com un llampec al seu pensament: el dia de la darrera lliçó del curs de 1920, que dictava el professor Jonàs, poc després d’haver introduït el tema, en començar l’exposició, caigué desplomat, en Jeremies, que era present, va veure, com sobtadament, sense cap avís, el cos del professor queia rígid de la mateixa manera que ho pot fer un tros de mur tombat per una ventada, recordaria sempre aquella escena que fou seguida per una gran agitació entre els estudiants i que obligà a suspendre l’acte.
L’endemà, seguia recordant, mentre el tren estava parat entre L’Hospitalet de l’Infant i Mont-Roig del Camp, i augmentava al mateix temps la seua angoixa i començava a brollar per la seua cara una suor freda que encara li produïa més sensació de pànic, tota la premsa se’n feia ressò. El titular més impactant era el del Diario de Barcelona, un exemple de joc de paraules de mal gust, donada la situació: “Enmudece fatalmente quien defensaba que Dante de pedantería padece”. De fet la lliçó final del professor Masforroll defensava que Beatriu havia deixat a Dant perquè ella no el podia entendre i que per fer un ús i abús de la ROTA VIRGILII la va perdre. Més angoixa encara, després d’este record: a classe els havia anunciat el tema i l’havia discutit amb els estudiants d’una manera genèrica, sense especificar detalls ni donar referències bibliogràfiques, la discussió havia estat molt animada.
El tren ja entrava a Cambrils i en Jeremies començà a tindre calfreds. Volia apartar d’ell la figura del professor i estos records que l’estaven emmalaltint per moments; però no podia. Va provar de distreure’s el pensament observant els viatgers del seu departament que estava ple. Al seu costat hi havia una vella que mastegava ametlles i que portava dues cistelles amb gallines que no paraven de cloquejar. Enfront seu hi havia una noieta d’unes quinze primaveres que llegia encuriosida una novel•leta d’Armando Palacio Valdés i al costat d’esta estava el seu pare, amb la pell cremada, semblava un pagès terratinent que, amb el vestit del diumenge, anava cap a Tarragona, destí del tren, a parlar amb el notari, per la cara seriosa que mostrava i la seua mirada perduda.
Entrava ja el tren a Salou, amb pas de llebre, i en Jeremies sentí com el cor se li accelerava i com la respiració se li feia més dificultosa. Pensà tan bon punt arribi a Tarragona em gitaré i demà serà un altre dia.
Arribats a Tarragona, el cop d’aire fresc que venia de la mar el va fer reviscolar. La seua pal•lidesa havia ocasionat que la lectora de l’Armando Palacio Valdés li preguntés si es trobava bé i ell, agraït per la seua preocupació i lloant-li la seua gentilesa, li havia dit que sí, que només era un lleuger mareig ocasionat per el calor que feia en aquell departament del tren.
Va arribar esmaperdut al pis on s’havia d’instal•lar i això que només havia caminat deu minuts des de l’estació a la Rambla Vella i amb un equipatge lleuger.
Entrà al pis, un tercer, va deixar les coses, menjà lleugerament, llegí una estona i va gitar-se molt prompte. L’angoixa i el malestar no l’abandonaven.
Aquella nit dormí poc, neguitejat amb malsons on sempre hi sortia quelcom relacionat amb el professor.
Matinà, s’arreglà, esmorzà amb gana. S’havia aixecat animat, semblava que les angoixes i els mals havien desaparegut.
Agafà el maletí i, decidit i esperançat, va submergir-se a l’animada Rambla Vella tarragonina, comprà el diari i, mentre caminava cap a l’institut pels estrets carrers medievals que condueixen cap a la Catedral, havia d’arribar a prop de la muralla romana , llegia entretingut els titulars del diari. Arribà amb puntualitat a l’institut, era el primer dia i no volia causar mala impressió.
A les nou del matí va sentir com els estudiants entraven i omplien amb rialles el recinte. Els conserges informaven que havien d’anar a la sala d’actes.
A dos quarts de deu, els claustre presidit pel director i els cent- vint alumnes es trobaven reunits a la sal d’actes i el director començà el seu discurs de benvinguda a professorat i a alumnes. Recordà, breument, les normes de la institució i encoratjà als alumnes en el cultiu de l’esforç a fi de reeixir en els seus estudis. L’acte acabà a un quart d’onze i les classes començaven amb normalitat a les onze. Els alumnes podien buscar la classe que els corresponia i deixar-hi les bosses. Fins les onze, esbarjo.
Il•lusionat, Jeremies entrà a l’aula cinc minuts abans i veié entrar els alumnes de sisè que cursaven Literatura Universal. Es presentà, esposa el programa de l’assignatura i, sense perdre el temps, començà la primera lliçó: Orígens de la literatura. Literatura Babilònica, Xinesa, Egípcia, Hebrea, Mites escandinaus. Sense sospitar que per a ell, seria, també, la darrera lliçó.
L’endemà els diaris tarragonins publicaven que un professor mor durant una classe d’un atac cardíac. Tot just acabava d’escriure, van dir alguns deixebles als periodistes, que Dant col•locà a l’Infern a Cain.

Deixe aqui seu comentario :

1
Unknown ha dit...
on  

El Gabriel és el meu "profe" de l'insti

Publica un comentari a l'entrada