Una història a mida - Isaac Ramos Miró

Una història a mida - Isaac Ramos Miró

“Un vol d’ocells
dins el meu cap;
No sé d’on venen, ni sé
si amb ells tot se’n va.”
(Vitruvi)

Estic davant de la pantalla de l’ordinador i no sé ni què puc escriure. Va, començaré parlant de l’operació. Fa tres setmanes em van operar el genoll. Em van arribar a fer bogeries a la cama: el múscul cap aquí, el tendó rotular -o alguna cosa així, es diu- cap allà, un trosset d’os fora i un parell de “tornillos” que em devien faltar... al genoll! I ara assegut a l’habitació quasi immòbil, que m’estic adormint! I a sobre, fa dos dies que he agafat un constipat... Bé, estic escoltant a Bryan Adams, m’ajuda a relaxar-me. Estic escrivint amb la mà dreta, l’altra m’aguanta el cap per la galta per seguir despert. M’adormo, quina tafarra, en tants dies sense fer res... I el pitjor que estic passant és que m’he deixat de fumar, en mal moment... quina ràbia, espero que em passi tot ràpid.

Ep, què passa ara? Ma mare cridant-me, he d’anar baix, què li passa? La noto nerviosa.
Agafo les muletes i començo a donar saltets per tirar avant, no sé si pareixo un jove lesionat o un vell en muletes, amb la pinta que faig aquests dies...
Arribo baix, veig a ma mare mirant per la finestra, amb les mans apretant-se el cap. Seguidament va cap a fora al pati sense dir-me res, miro per la finestra i em costa entendre el que veig. Estan fent una carretera al voltant del poble, però el que impacta és veure els treballadors com no paren d’espantar un grup d’àguiles que se’ls tiren a sobre. Em costa de creure el que veig. Són unes àguiles totalment negres, les seves mides pareixen més grans que les dels treballadors de la carretera, així doncs són certes les mides que diuen els reporters dels documentals de la migdiada.
Surto fora, la impressió es multiplica, ara a més a més de veure-ho estic sentint els crits dels treballadors, el soroll de les màquines i els rugits de les àguiles: dos, quatre, set, vuit àguiles lluitant enmig del vapor que llença l’alquitrà, es deuen estar defensant. Defensant l’aire que respiren i l’aire en què viuen volant.
Passen cinc minuts observant com cada vegada menys treballadors estan de peu. Quan surt la veïna ma mare li comenta el que està passant, ella li talla l’explicació dient-nos que fiquem la televisió. Anem cap dins a casa, l’encenem i a tots els canals parlen del mateix, es veuen imatges d’atacs d’animals a grans fabriques, a Barcelona, Tarragona... es poden veure tota classe d’animals morts, però també persones. Pareix que estem en una manifestació de la fauna.

Ens quedem en la boca oberta, pensant tot el mal que ens està fent la fauna, però ens està fent mal? Si està fent tot el que molts de nosaltres voldríem fer i no ens hem atrevit mai, quan veiem una notícia que ens informa... per exemple: “En una escola de Tarragona s’han detectat un alt nombre de nens en tumors, els científics informen que és culpa de trobar-se al costat de les antenes i repetidors de telefonia” o “ En la central d’Ascó és detectada una fuga” que al cap de dos dies va sortir una notícia que no varen donar per la televisió dient que la fuga era 700 vegades més del que ens havien dit. Normalment, al cap de dos dies parlen d’una altra cosa més tranquil•la o que no està passant per aquí, ens ho fan oblidar. Avui en dia encara vivim per la pesseta.
Acabo de sentir com es trenca un vidre del pis de dalt, ma mare em diu que no hi vagi, que ens quedem tancats al menjador i anem sentint la informació per la televisió. No m’aguanto i vaig cap a dalt. Pujant amb les muletes, més de dos vegades em veig al terra, noto com la corrent d’aire em fa sentir més constipat, arribo a dalt; veig que el vidre trencat és el de la meva habitació, entro i se’m talla la respiració: tinc una gran àguila a l’habitació, està al fons, d’esquena a mi, observant tots els CDs de música, els pòsters d’animals, les quatre parets i el sostre pintats d’un verd intens. Es dóna la volta i em mira, em quedo encara aguantant la respiració. El cor em torna a bategar en veure un ocell tan gran, la meva vista canvia, em sento quasi enamorat d’ella. Vull que em vegi tranquil, m’assento a l’escriptori, s’acosta a mi, li veig la cara trista, crec que sap que jo entenc el perquè de tot això, estic del seu costat.
Se m’apropa i refrega un parell de vegades el seu cap per la meva galta esquerra, em torna a mirar i comença a caminar cap a la finestra, caminant d’esquena sense trencar la mirada dels seus ulls cap als meus. Surt fora al terrat, es dóna la volta i pren el vol, em quedo parat, mort de fred, amb la tos seca de la gola constipada, però amb la galta esquerra calenta, encara em noto com l’àguila em dóna la seva confiança.

Encara enamorat del que m’havia passat començo a sentir el meu nom a crits: Isaac! Isaaaaac!! Vénen de baix, són de ma mare.
Començo a sentir mal d’esquena, estic en una mala postura, els ulls em tremolen i els crits estridents em ressonen per tot el cap.
Obro els ulls, estic a la taula de l’habitació, aguantant-me el cap amb la mà esquerra, m’ha quedat tota la galta roja i calenta. Ma mare segueix cridant, li contesto un “què?” ressacós, m’informa que el dinar ja és a taula.
Em centro en tot el què està passant: estic a l’habitació, escoltant musiqueta tranquil•la, Bryan Adams, i davant l’ordinador, pensant què escriuré.

M’aixeco com puc, fent palanca amb les muletes, quan de sobte em sento un cop de vent fred a l’esquena. No li faig cas. Avanço dos passes i m’ho torno a sentir. Em giro. Ve de la finestra, però està tancada. M’acosto a la finestra, aparto les cortines i no em crec el que estic veient: és una àguila, està damunt d’un dels grans pins que veig des de casa. M’està mirant. Aixeco la mà i agafa el vol. S’està allunyant, cada vegada a més altura. Torno a passar la cortina i sento el soroll d’una serra mecànica. A través de la cortina verda veig, borrosament, com aquell gran pi es comença a decantar cap un costat. Passen cinc segons i ja no el veig, ja no el veuré. Estan tallant els pins per fer més construccions.

El cor em va a cent, vaig cap baix a dinar, tot ha sigut un somni. Dolent? Crec que no.
Com diu una frase de Mägo de Oz: “El hombre es el único animal que bebe sin tener sed, come sin tener hambre y habla sin tener nada que decir...”