Ho sento. Ho sé - Judit Florenza Alvarez

Ho sento. Ho sé - Judit Florenza Alvarez

Va arribar a casa encara tot rígid. Va saludar en passar per davant de la sala d’estar, però no s’atreví a entrar-hi perquè pensava que de seguida li preguntarien quina una n’hi passava.

Quan va ser a l’habitació no va saber què fer. Es va asseure al llit, es va agafar el cap entre les mans. Les paraules que s’havien dit feia tant sols uns moments li ressonaven encara dins el cap. Va intentar no pensar, el que feia sempre, si no penses en alguna cosa es com si aquella cosa no existís. Es va estirar, va engegar la televisió. No obstant, no hi havia manera, una vegada i una altra li venia el tema al cap; quan se’n volia adonar ja hi estava donant voltes. S’estava donant compte per moments i sense voler-ho, que hi havia coses que no li quadraven. Com si una peça d’un trencaclosques estigués mal col•locada. No va apagar la televisió per poder pensar amb més tranquil•litat perquè ja ni la veia, ni es recordava que la tenia encesa. El cap li bullia. A una velocitat vertiginosa anava recordant fets i paraules i ho anava posant tot al seu lloc, i totes les peces anaven encaixant, i se li anava descobrint el camí de la veritat.

Va ser com una il•luminació sobtada. -Irònicament, li va venir al cap aquell dibuix tant típic dels còmics d’un home al que se li encén una bombeta sobre el cap. Ara entenia que realment el símbol era molt encertat.- S’havia adonat de la realitat, de què ella deia la veritat, però acceptar-ho ja eren figues d’un altre paner. Quantes vegades no li havia dit que sempre li era sincera, que no li amagava res? Quantes vegades no l’havia ferit amb la seva desconfiança? I tot perquè a ell mateix l’havien ferit una vegada i encara es notava la coïssor de la cicatriu.
Es va tornar a asseure a la vora del llit i es va passar les mans pel cabell, pensarós.
Al cap de poc el van cridar a sopar. Va anar cap a baix.

Va sopar sense gana, amb les mans que encara li tremolaven. Estava seriós, mastegava poc a poc i el menjar se li feia una bola. En acabar va tornar a pujar a dalt. La televisió, que no havia tancat, projectava una llum difosa sobre el llit.
En un racó dels estancs de l’escriptori, un objecte li va cridar l’atenció: era el regal que ella li havia fet quan van complir un any de sortir junts. Era una mena de llibre cançoner, amb fotografies dels dos, i una quinzena de cançons d’amor angleses que a tots dos els hi agradaven, traduïdes al costat en català. Quan li ho va regalar, li havia dit que era per a que al menys sabés el que deien les lletres. Mai no s’havia parat a llegir-ho i mirar-ho amb deteniment. El va deixar sobre la tauleta de nit, es va posar el pijama, es va tombar i va començar a passar pàgines. Quan veia el títol d’una cançó semblava que la sentia, i a ella, que li agradava molt cantar-les. Es va adormir al cap d’un parell d’hores amb el llibre a la mà. Es va despertar perquè li molestava la llum de la televisió, que encara no havia apagat. En aquell moment estaven dient que hi havia hagut un accident múltiple de tràfic en una carretera no gaire llunyana. Les imatges eren espantoses. Va tancar la televisió i es va adormir altre cop.

L’endemà va sonar l’alarma del mòbil com cada matí, i en obrir-lo va veure que ella li havia enviat dos missatges. El cor se li va accelerar. Va obrir el que primer li havia enviat. Hi deia: “La mana, Paco i les nenes han mort en un accident de cotxe.” No hi deia res més. Va recordar les imatges que havia vist la nit anterior, en tancar la televisió. Va obrir el segon missatge: no hi deia res. Era un missatge en blanc.
En aquell moment va tenir un mal presagi. Es va vestir a esgarrapades i va córrer al cotxe. Quan va arribar a la casa d’ella ja no l’hi va trobar. Ningú sabia on era. Estaven tots destrossats, i que ella hagués desaparegut ho empitjorava tot. Segons va poder assabentar-se, hauria marxat poc després de saber-se la notícia, en un moment en què l’ambient estava embolicat i ningú no va parar atenció en la seva absència fins més tard. No s’havia endut el mòbil. L’últim missatge que havia enviat era el seu, el que estava en blanc. Ell es pensava que li agafaria un atac de cor, eren massa emocions en massa poc temps.

Va reflexionar una mica, la coneixia suficientment com per saber on NO hauria anat, però... Llavors li va venir al cap un lloc, i va estar quasi segur que la trobaria allí. Només ell sabia que podia estar allí, ningú més hi hagués pogut pensar. Mentre pujava al cotxe i enfilava el camí, va pensar que semblava que ella ho hagués fet expressament, era com una prova per a ell. Va decidir no defraudar-la i no defraudar-se. A més, ara sabia que havia estat injust amb ella, ara entenia perquè ella sempre deia que la confiança és tant important...

No va tardar gaire en arribar. En no veure-la per enlloc es va esglaiar, tenia por d’haver arribat massa tard. Però llavors va sentir un sanglot ofegat, i mirant en la direcció en què havia sentit el so, la va veure, envoltada d’un toll de sang que creixia per moments. Ella l’estava mirant, els seus ulls eren un doll de llàgrimes, però li va semblar que somreia. Va anar cap a ella a poc a poc, i quan hi va ser al costat la va abraçar fort. No podia dir-li res, i ella a ell tampoc. En tot cas, sobraven les paraules. Se li va desmaiar als braços. Ràpidament va intentar frenar l’hemorràgia que sortia d’un tall net que s’havia fet al canell dret amb un mocador, la va pujar al cotxe i va córrer cap a l’hospital.
Creia que estava desmaiada, i va tenir coratge per xiuxiuejar “ho sento”. Semblava impossible, però va estar segur que ella li havia contestat: “ho sé”.