Corruptus in extremis. Història d'un debat - David González Caballero guanyador categoria b 2009

Corruptus in extremis. Història d'un debat - David González Caballero guanyador categoria b 2009

Cada quatre anys el meu poble, situat al litoral llevantí del sud de Catalunya, esdevé una batalla campal entre les autoritats del municipi com a conseqüència dels debats polítics. Aquesta és la crònica d’un d’ells.
El Centre Cultural estava ple de gom a gom. Ningú es volia perdre el show. I és que al nostre municipi, quan hi ha eleccions, estem tots contents perquè tenim la diversió assegurada durant una setmana. Aquella vegada el moderador del debat, un presentador de la televisió local, fou l’encarregat de posar seny. El nivell d’expectació era màxim. Recordo que fora del recinte s’havia instal•lat una pantalla per poder-lo veure també en directe a l’aire lliure. Fins i tot hi havia gent que feia apostes sobre qui guanyaria el debat o qui començaria a agredir a un altre, cosa prou normal entre els nostres polítics.
-Senyores i senyors. Benvinguts al Centre Cultural “La Masia” a veure aquest debat previ a les eleccions municipals –va dir el moderador en correcte català-. Ara presentaré els alcaldables. En primer lloc, el senyor José Antonio Bahamonde, del Partit Feixista.
El senyor Bahamonde, molt ben vestit ell, amb una americana blava, camisa blanca, una corbata amb els colors de la bandera d’Espanya i lluint un pin de l’àguila imperial va agafar la paraula per protestar:
-Para dirigirte a mí tienes que hablarme en cristiano, coño. Menos mal que me has puesto la silla de cara al sol porque de otro modo te aseguro que no hubiese aceptado la invitación. Venga, empecemos. Caballeros…
-I senyores! –va exclamar una dona del públic.
-No, señoras no. Las mujeres no necesitan demasiada inteligencia para fregar con el mocho y hacer la colada, por eso no me he dirigido a vosotras.
En tot el Centre Cultural es va sentir un esglai de crispació. Les dones van començar a dir-li masclista, bocamoll, fatxa i algunes injúries més que no cal reproduir.
-Per favor, senyores. Respecte i una mica de calma... És el torn de “Lo Passionari” del Partit Comunista –va dir el moderador intentant refredar l’ambient.
“Lo Passionari” era el malnom que tenia el senyor Joan Subirats. Un home d’uns quaranta anys, pagès de tota la vida, però intel•ligent com una guineu. Vestia una camisa a quadres i un pin amb la falç i el martell que sempre l’acompanyava allà on anés.
-Hola! Bona nit a tothom. En primer lloc vull expressar la meva satisfacció...
-¡Rojo! –cridà de sobte el senyor Bahamonde amb ganes de gresca.
-Em pot deixar parlar? –afegí amb tranquil•litat Subirats-. Jo en tot moment he...
-¡Masón!, ¡Rojo!, ¡Comunista de mierda!
-José Antonio! Per l’amor de Déu! Respecti els seus companys o em veuré obligat a expulsar-lo del debat –afirmà el moderador tallant a l’alcaldable del Partit Feixista.
-Si Dios estuviera aquí mandaría a tomar por saco a este individuo. ¡Mirad cómo va vestido! ¡Parece que ha salido de recoger el estiércol de una cuadra!
Dit això el senyor Bahamonde va callar i el moderador va seguir les presentacions. Havia arribat el torn del senyor Seydou Obikwelu, del Partit d’Immigrants. Era dentista, nascut al Senegal, però parlava molt bé el nostre idioma i era un candidat amb força possibilitats de guanyar les eleccions.
-Déu us guard, amics! Com ha dit el meu homònim, el senyor Subirats, m’agradaria agrair el vostre interès pel futur d’aquest poble tan singular i genuí que fa deu anys em va acollir amb els braços oberts.
La gent el va aplaudir mentre el moderador feia un gest reclamant silenci.
-Oye... –el va interrompre un altre cop a la grenya José Antonio Bahamonde.
-Què? –li contestà Obikwelu.
-Perdona que te lo pregunte, pero a ti ¿de qué zoo te han sacado? ¿Cómo te atreves a presentarte a las elecciones municipales de una nación grande y libre por la Gracia de Dios?
El públic va tornar a xisclar. El moderador es posava les mans al cap esgarrifat mentre “Lo Passionari” li demanava a l’alcaldable de color que l’ignorés. L’espectacle estava servit.
-Perdoni, això em sembla un comentari groller i de mal gust –es defensà aquest.
-¿Lo han oído? ¡Joder, pero si habla como un mono! Sólo le falta un felpudo en la cabeza y cuatro japoneses haciéndole fotos.
El moderador sabia que una falta de respecte així no es podia tolerar, però el senyor Bahamonde era l’ànima de la festa, qui posava la salsa als debats, vaja, i no li quedava altre remei que tenir mà esquerra amb ell, és a dir, accedir sense donar-li permís explícit (diguem-ho així) a dir bajanades.
El pobre Obikwelu va callar molt ofès. Aleshores li tocava el torn al president de l’“Associació de gays i lesbianes”, el senyor Izaguirre. Ell, però, sabia que durant una estona seria el blanc de les burles del seu homòleg d’ultradreta.
-El meu pla electoral gira en torn a les llibertats de gays i lesbianes. Que puguin adoptar, casar-se lliurement...
-¿Pero, qué cojones? ¿Adoptar? ¿Cómo van adoptar dos mariconas? –exclamà una vegada més el feixista amb el seu tarannà radical.
-Per favor! Deixi’l parlar! Respecti al seu col•lega! –demanà empipat el moderador.
-Pero cómo voy a respetar a un tío, que, además de ser invertido, reclama que los maricones puedan adoptar. Eso no es lógico. Imagine que el niño llega a la escuela y dice: “¡Pó mamá tiene la titola má grande que papá!
Tot el públic va riure amb ganes. La gent no estava gens ni mica d’acord amb les seves idees massa de dretes, tot i així quan parlava amb aquell accent andalús resultava còmic.
-Però deixi’m parlar! Aquest home quan té la paraula sembla que la tanca a pany i forrellat! M’agradaria saber què faria si el seu fill fos “maricona”, com diu vostè?
-¿Qué has dicho, cretino? ¿Mi hijo, mariposón? Oye, cuando mi hijo era pequeño no miraba ni Heidi, ni Marco, ni chorradas de ésas.
-I què mirava, llavors?
-Rambo. Las tres partes... Y Conan el bárbaro. Las tenía todas grabadas en vídeo y se las ponía cada día. Y si lo sorprendía mirando algo de Disney, lo molía a palos.
-Però vostès pensen que és assenyat el que explica aquest home? Està boig... –digué “Lo Passionari” aixecant-se de la cadira.
-¿¡Pero qué dices, rojo cabrón!?
-Prou! Fora d’aquí! Expulsat del debat. Crec que he estat massa tolerant amb vostè. En canvi, vostè no fa més que insultar els altres invitats. Així que faci el favor de sortir d’aquí immediatament!
Aquesta escena es repeteix cada any que hi ha eleccions. És prou divertit. Després, evidentment al tal Bahamonde no el vota ningú, és clar, però ell segueix presentant-se com a candidat, com si tingués alguna possibilitat d’èxit, amb l’esperança que la nostra societat torni a ser tan retrògrada com la que existia durant la dictadura franquista.