Mediterrània - Ramon González Reverter

Mediterrània - Ramon González Reverter

Em desperto i m’acosto a la paret per obrir de bat a bat la finestra de l’habitació perquè entri la claror i admirar la Mediterrània als meus peus, un mirall blau que s’estén fins l’horitzó. Quina emoció! Mentre observo encisat aquesta imatge digna d’una postal, noto que el meu cor batega amb força i deixo volar la imaginació amb un agosarat afany d’apaivagar els sentits: m’agrada respirar l’aire impregnat de l’encisadora flaire salobre i alhora copsar el sabor a mar que sura a l’atmosfera. També contemplo les gavines que solquen el cel a la recerca de peixets en una superfície que sembla una llacuna turquesa quan està en calma i un estany de tonalitat verdosa en dies de maror. Aleshores els meus pensaments giren al voltant d’aquesta gran massa líquida. És curiosa l’atracció que exerceix sobre mi. Com explicar els sentiments envers un mar que estimo amb deler? Confesso que sempre m’he sentit captivat per la seva proximitat. Vaig néixer no gaire lluny el Mediterrani, vaig romandre la infantesa i joventut ben a prop i ara que ja sóc adult no he trigat gens ni mica en traslladar-me a un poble costaner. És clar que la meva professió seria la mateixa arreu terra endins, però tinc la sensació que al treballar en un lloc marítim, la feina resulta menys feixuga i esgotadora. Quelcom difícil d’expressar amb paraules. Potser algú diria que es tracta d’una teràpia d’efecte placebo, però el cert és que vora la mar l’adrenalina em regalima per les venes, m’estimula l’esperit i la meva ànima se sent confortada. Com si la seva simple presència pogués foragitar les angoixes que de vegades em trasbalsen, esmicolar els neguits i sadollar les il•lusions que brollen al meu interior. Quan faig footing amunt i avall, procuro fer-ho per camins paral•lels a la platja i així puc notar la tebiesa de l’aigua acaronant-me els peus quan trepitjo la sorra humida. Sovint tinc l’oportunitat de córrer per una passarel•la sobre una catifa d’aigua i d’onades que moren a la riba daurada. Com a colofó, he destinat els meus estalvis a comprar una caseta en la vessant d’un turó per poder fruir a tothora d’una magnífica vista panoràmica: la serralada del Montsià a l’oest i els Alfacs a l’est, una immensa badia que sembla voler-me estrènyer entre els seus braços. Així transcorre la meva vida i aquí penso viure el temps que la Providència, el destí o l’atzar tinguin a bé concedir-me, suportant els avatars de l’existència, però això sí, amb l’esperança de seguir gaudint cada matí de l’aurora, que des de trenc d’alba la llum del sol reverbera amb una lluïssor irisada damunt del mar i del crepuscle dels capvespres, quan l’astre rei s’amaga rere les muntanyes i miríades d’estels titil•len reflectides sobre la superfície de l’aigua que en la foscor de la nit esdevé una veta d’antracita.
Potser si tinc una estoneta lliure posaré per escrit aquestes vivències i, fins i tot, és possible que les enviï a algun concurs literari a veure si hi ha sort...