Verí - Cristina Fornós Sanz
VERÍ
"He tornat a caure-hi". Quan m'ho dius, no em sorprèn. Jo ja ho sabia. No m'ho havies dit, però ja ho sabia. Encaixo aquest nou cop i m'allunyo de tu, aquesta vegada per sempre. No has complert amb la teva paraula, no em demanis més confiança. Ja no me'n queda per a tu.
El teu somriure no és teu. Fa unes setmanes em vas enganyar. No estaves a la feina, ni amb els teus pares, ni amb ella. És tan fàcil descobrir les teves mentides... És igual que l'últim cop. Potser em creies tan ingenu? En parlar amb tu per telèfon, vaig notar aquell titubeig, aquella aparent normalitat que no era res més que un engany latent que es desbordava. Vaig passar per on em vas jurar no tornar, i el teu cotxe estava allà. L'endemà ens vam veure i vas fer com si res passés, però el teu somriure aliè va parlar per tu. El teu somriure no era el teu.
Em demanes que torni a ajudar-te però les forces m'han abandonat. Estaves tan bé... Sempre et vaig dir que no hi ha segones oportunitats i hi vas estar d'acord. Vam lluitar junts, ho tenies tot al teu favor, i t'has deixat vèncer de nou. Ja no puc fer res més per tu perquè ja ho he fet tot.
Dissabte no em vas obrir la porta. Vaig trucar unes quantes vegades, sabia que eres a casa, però no responies. Et vaig cridar notant com la meva gola s'enrogia i com les llàgrimes relliscaven. Com es pot sentir tanta impotència en tants pocs segons? I no em vas obrir. Devies estar estirat al sofà, submergit en un somni profund, artificial i fastigós, relaxat en la teva destrucció, amb aquell verí corrent per la teva sang. Solemne fill de puta. No vull ser més partícip de la teva vida. T'odio.
Tinc molta por. Penso en el moment que soni el telèfon per dir-me que ja no ets aquí. No vull viure amb aquesta angoixa. Que no et dones compte que ja no ets el meu amic? El meu amic va morir el primer cop que et vas rendir al lleu verí de la mort.
Tothom es mereix començar de nou i tu ho havies aconseguit. La feina, els amics, la família, ella. La rehabilitació va ser dura. Et vaig acompanyar en l'abstinència, veient-te tremolar, cridar, bavejar, gemegar de dolor i volent-te morir. Vam celebrar una festa pel nou tu i ara t'has llençat al pou de les causes perdudes.
Avui m'ho has confessat i jo ja ho sabia. I tu?, saps que el verí que cada matí, quan obres els ulls, anheles aconseguir, m'està matant a mi també? És la sal que cou les ferides que tu m'has infligit. T'estimo, noi, i ho saps. Et desitjo sort. Però no em demanis més confiança.
Etiquetes de comentaris:
Relats 2008 Cat. C (de 26 a 35 anys)
"He tornat a caure-hi". Quan m'ho dius, no em sorprèn. Jo ja ho sabia. No m'ho havies dit, però ja ho sabia. Encaixo aquest nou cop i m'allunyo de tu, aquesta vegada per sempre. No has complert amb la teva paraula, no em demanis més confiança. Ja no me'n queda per a tu.
El teu somriure no és teu. Fa unes setmanes em vas enganyar. No estaves a la feina, ni amb els teus pares, ni amb ella. És tan fàcil descobrir les teves mentides... És igual que l'últim cop. Potser em creies tan ingenu? En parlar amb tu per telèfon, vaig notar aquell titubeig, aquella aparent normalitat que no era res més que un engany latent que es desbordava. Vaig passar per on em vas jurar no tornar, i el teu cotxe estava allà. L'endemà ens vam veure i vas fer com si res passés, però el teu somriure aliè va parlar per tu. El teu somriure no era el teu.
Em demanes que torni a ajudar-te però les forces m'han abandonat. Estaves tan bé... Sempre et vaig dir que no hi ha segones oportunitats i hi vas estar d'acord. Vam lluitar junts, ho tenies tot al teu favor, i t'has deixat vèncer de nou. Ja no puc fer res més per tu perquè ja ho he fet tot.
Dissabte no em vas obrir la porta. Vaig trucar unes quantes vegades, sabia que eres a casa, però no responies. Et vaig cridar notant com la meva gola s'enrogia i com les llàgrimes relliscaven. Com es pot sentir tanta impotència en tants pocs segons? I no em vas obrir. Devies estar estirat al sofà, submergit en un somni profund, artificial i fastigós, relaxat en la teva destrucció, amb aquell verí corrent per la teva sang. Solemne fill de puta. No vull ser més partícip de la teva vida. T'odio.
Tinc molta por. Penso en el moment que soni el telèfon per dir-me que ja no ets aquí. No vull viure amb aquesta angoixa. Que no et dones compte que ja no ets el meu amic? El meu amic va morir el primer cop que et vas rendir al lleu verí de la mort.
Tothom es mereix començar de nou i tu ho havies aconseguit. La feina, els amics, la família, ella. La rehabilitació va ser dura. Et vaig acompanyar en l'abstinència, veient-te tremolar, cridar, bavejar, gemegar de dolor i volent-te morir. Vam celebrar una festa pel nou tu i ara t'has llençat al pou de les causes perdudes.
Avui m'ho has confessat i jo ja ho sabia. I tu?, saps que el verí que cada matí, quan obres els ulls, anheles aconseguir, m'està matant a mi també? És la sal que cou les ferides que tu m'has infligit. T'estimo, noi, i ho saps. Et desitjo sort. Però no em demanis més confiança.
Publica un comentari a l'entrada