Digues que no m'estimes encara que sigui mentida - Marcel Joan Argilaga Perelló
Digues que no m’estimes encara que sigui mentida
Des de la terrassa es podia veure el port esportiu i tota la badia. Era un lloc que m’agradava i sovint hi portava els meus amics a dinar quan volia deixar-los bocabadats i fer-los entendre perquè m’havia instal·lat en aquell poblet mariner, en tants aspectes tan llunyà d’aquella muntanya de clima fred i sec on s’ancorava la meva infància. Alguns dels que em coneixien millor, deien que sempre perseguia allò que no tenia, i que per això ara m’havia enamorat del mar, però que tan aviat com me’n canses tornaria a buscar una muntanya, i així successivament. No puc dir, a dia d’avui, que els faltés raó, però la passió ho justifica tot. Justifica la vida. O, si més no, ajuda a combatre el tedi vital.
Des de la terrassa, deia, es podia veure el port esportiu i tota la badia. Però no la vaig portar allà perquè la volgués deixar bocabadada. L’hi vaig dur perquè una gran tragèdia vol un escenari a la mida. I, se’ns dubte, la bellesa nítida d’aquell paratge, després d’uns dies de pluja, era el marc ideal per l’ocasió. A més, com que el temps encara era fresc, vaig pensar que no hi hauria molta gent. I allò que havia de comunicar-li requeria una certa intimitat.
Sabia, més o menys, què li volia dir. Coneixia la meva part del guió gairebé a la perfecció. Fins i tot havia preparat alternatives en funció de quines fossin les seves respostes. Però, en aquests casos, mai no es pot tenir tot previst. Els sentiments són un pou del qual mai se’n veu el fons. Un cop vaig passejar per damunt d’un pou de més de trenta metres de profunditat, relíquia d’una antiga sínia, el propietari del qual l’havia cobert amb un vidre transparent per divertir els clients del seu establiment. Quan erets dret a dalt del vidre, senties com tota la força de la gravetat t’atreia cap al centre mateix de la terra. El pensament s’enterbolia i, de sobte, tot el cos s’arrupia vençut per una força imaginària que emanava de l’obscur forat.
I, tot i que sabia més o menys què li volia dir, em sentia com aquell dia, damunt d’aquell vidre, al cim d’aquell pou tenebrós. Però, i ella? Què sentia ella? Era el que calia esbrinar. Quan ens varem conèixer ella tenia parella i estaven a punt d’anar a viure junts. Jo, per descomptat, me’n vaig enamorar així que la vaig veure. Quan succeeix, sé que estic davant d’una dona a la que podria arribar a estimar. Quan no m’enamoro a primera vista sé, segur del tot, que estic davant d’una dona a la que no podré estimar mai. Per sort, el fet que tingués parella actuava en mi com una vacuna.
Primer em va semblar una dona forta, de caràcter. I ho era. Però, quan la vaig conèixer millor, vaig veure que només era una cuirassa que usava com a protecció. Forta i fràgil al mateix temps. Divertida i bonica. Noble i tenaç. Encisadora. I amb tot un univers i tota una vida per endavant. El tipus de dona que només cal que s’atreveixi a usar la imaginació per a que els seus somnis es facin realitat. I malgrat això, no s’aprofitava d’aquest encant, cosa que la feia encara més atractiva. Però no tot li anava bé. La relació amb la seva parella trontollava. En desconec els detalls. Alguna vegada ella me n’havia començat a parlar. Però no deixava continuar, perquè sabia que no podria ser objectiu. Perquè corria el perill d’anteposar els meus desitjos a la seva felicitat. Potser va creure que no m’interessava per ella. Just a l’inrevés.
Vaig pensar que havia de decidir per ella mateixa. I, per fi, va trencar la relació. I un dia, tot dinant, m’ho va dir. Des d’aquell moment totes les meves defenses van cedir com un castell de sorra abatut per l’onada. El pit se’m va omplir d’una alenada d’aire fresc i la vida recomençava. Què fer? Com dir-li? Quan dir-li? Havia d’esperar un temps? Havia deixat la seva parella en part perquè sentia alguna cosa per mi? Només pensava en mi com amic? Vaig començar a convidar-la a sortir... a dinar... a sopar... al teatre... a prendre alguna cosa... Quan acceptava, era feliç. Quan s’excusava, queia en la misèria més absoluta. El meu estat d’ànim s’havia instal·lat en una boja atracció de parc temàtic. El meu cor, suposant que aquest múscul tingui alguna cosa a veure amb l’amor, es trobava al límit crític de la seva elasticitat.
I així arribàrem a aquella terrassa, a la vora del port i de la badia. Després de parlar de coses intranscendents vaig atacar el tema, com no, sense el convenciment imaginat.
- Et volia dir una cosa, però no sé si t’agradarà (Maleït sigui! Ho he assajat mil vegades. No he de donar mostres d’inseguretat! I només començar ja faig figa...).
- Doncs, si no m’ha d’agradar, per què me la vols dir?
- Perquè hi ha fets que no es poden passar per alt. Hi ha ocasions en què val més parlar obertament... assumir riscos... la felicitat és el més important per mi. I avui vull donar un pas endavant. No sé on em portarà, però si no el dono, me’n penediré per sempre més. I prefereixo aclarir-ho abans que ignorar els meus sentiments. Viure sense fer cas als propis sentiments deu ser el que més s’assembla a la mort. No creus? (Un altre cop no...! No he de demanar permís! Ho he de dir i prou...).
- Els sentiments poden fer mal.
- El mal té cura. La mort no. (Déu meu...! He dit això que he sentit...?).
- Va! Què em vols dir?
- Et demano que escoltis el que et diré sense interrompre’m. No sé si seré capaç de fer-ho, si no ho faig tot d’una. (Això s’enfonsa...).
- Endavant! T’escolto.
- M’agrades. Et diria que t’estimo, però no voldria espantar-te. Tan aviat com et deixo, t’enyoro i ja voldria tornar a estar amb tu. No sé si havia sentit abans res igual per ningú. I si ho vaig sentir, ja no me’n recordo. Cada dia m’agrades més. I si continua la cosa així, aviat no podré donar marxa enrere. (No segueixis per aquí! No vols fer-li pena...). De vegades tinc la sensació que jo també t’agrado. Per les coses que em dius. Per la manera com em mires. Per la manera com intentes no mirar-me. Per quan acceptes que ens veiem. Per quan ho evites. Però d’altres vegades penso que no, que tot m’ho faig creure jo mateix. Què senzillament et caic bé i que només soc un amic. I ja no puc suportar més aquesta situació. (Me...! Una de manual...) M’agrades molt i fa dies que t’ho vull dir, però no aconsegueixo trobar el moment adequat, el lloc adequat, el to adequat, la manera adequada. I ara necessito dir-t’ho sense tenir en compte ni el moment, ni el lloc, ni el to, ni la manera. Necessito saber que no estàs gens ni mica interessada en mi. De fet, ho puc deduir, però no puc acabar jo sol amb aquesta esperança desesperada. Necessito tenir la certesa de què no em vols. Només així podré tirar endavant. Només així podré començar a oblidar. Em costarà, però arribarà el dia. Si no, no deixaré mai de pensar en què potser vaig insistir poc... que potser la meva conducta no era prou evident... que en un altre moment o d’una altra manera... Si us plau! Digues que no m’estimes... encara que sigui mentida...
Etiquetes de comentaris:
Relats 2008 Cat. D (mes de 35 anys)
Des de la terrassa es podia veure el port esportiu i tota la badia. Era un lloc que m’agradava i sovint hi portava els meus amics a dinar quan volia deixar-los bocabadats i fer-los entendre perquè m’havia instal·lat en aquell poblet mariner, en tants aspectes tan llunyà d’aquella muntanya de clima fred i sec on s’ancorava la meva infància. Alguns dels que em coneixien millor, deien que sempre perseguia allò que no tenia, i que per això ara m’havia enamorat del mar, però que tan aviat com me’n canses tornaria a buscar una muntanya, i així successivament. No puc dir, a dia d’avui, que els faltés raó, però la passió ho justifica tot. Justifica la vida. O, si més no, ajuda a combatre el tedi vital.
Des de la terrassa, deia, es podia veure el port esportiu i tota la badia. Però no la vaig portar allà perquè la volgués deixar bocabadada. L’hi vaig dur perquè una gran tragèdia vol un escenari a la mida. I, se’ns dubte, la bellesa nítida d’aquell paratge, després d’uns dies de pluja, era el marc ideal per l’ocasió. A més, com que el temps encara era fresc, vaig pensar que no hi hauria molta gent. I allò que havia de comunicar-li requeria una certa intimitat.
Sabia, més o menys, què li volia dir. Coneixia la meva part del guió gairebé a la perfecció. Fins i tot havia preparat alternatives en funció de quines fossin les seves respostes. Però, en aquests casos, mai no es pot tenir tot previst. Els sentiments són un pou del qual mai se’n veu el fons. Un cop vaig passejar per damunt d’un pou de més de trenta metres de profunditat, relíquia d’una antiga sínia, el propietari del qual l’havia cobert amb un vidre transparent per divertir els clients del seu establiment. Quan erets dret a dalt del vidre, senties com tota la força de la gravetat t’atreia cap al centre mateix de la terra. El pensament s’enterbolia i, de sobte, tot el cos s’arrupia vençut per una força imaginària que emanava de l’obscur forat.
I, tot i que sabia més o menys què li volia dir, em sentia com aquell dia, damunt d’aquell vidre, al cim d’aquell pou tenebrós. Però, i ella? Què sentia ella? Era el que calia esbrinar. Quan ens varem conèixer ella tenia parella i estaven a punt d’anar a viure junts. Jo, per descomptat, me’n vaig enamorar així que la vaig veure. Quan succeeix, sé que estic davant d’una dona a la que podria arribar a estimar. Quan no m’enamoro a primera vista sé, segur del tot, que estic davant d’una dona a la que no podré estimar mai. Per sort, el fet que tingués parella actuava en mi com una vacuna.
Primer em va semblar una dona forta, de caràcter. I ho era. Però, quan la vaig conèixer millor, vaig veure que només era una cuirassa que usava com a protecció. Forta i fràgil al mateix temps. Divertida i bonica. Noble i tenaç. Encisadora. I amb tot un univers i tota una vida per endavant. El tipus de dona que només cal que s’atreveixi a usar la imaginació per a que els seus somnis es facin realitat. I malgrat això, no s’aprofitava d’aquest encant, cosa que la feia encara més atractiva. Però no tot li anava bé. La relació amb la seva parella trontollava. En desconec els detalls. Alguna vegada ella me n’havia començat a parlar. Però no deixava continuar, perquè sabia que no podria ser objectiu. Perquè corria el perill d’anteposar els meus desitjos a la seva felicitat. Potser va creure que no m’interessava per ella. Just a l’inrevés.
Vaig pensar que havia de decidir per ella mateixa. I, per fi, va trencar la relació. I un dia, tot dinant, m’ho va dir. Des d’aquell moment totes les meves defenses van cedir com un castell de sorra abatut per l’onada. El pit se’m va omplir d’una alenada d’aire fresc i la vida recomençava. Què fer? Com dir-li? Quan dir-li? Havia d’esperar un temps? Havia deixat la seva parella en part perquè sentia alguna cosa per mi? Només pensava en mi com amic? Vaig començar a convidar-la a sortir... a dinar... a sopar... al teatre... a prendre alguna cosa... Quan acceptava, era feliç. Quan s’excusava, queia en la misèria més absoluta. El meu estat d’ànim s’havia instal·lat en una boja atracció de parc temàtic. El meu cor, suposant que aquest múscul tingui alguna cosa a veure amb l’amor, es trobava al límit crític de la seva elasticitat.
I així arribàrem a aquella terrassa, a la vora del port i de la badia. Després de parlar de coses intranscendents vaig atacar el tema, com no, sense el convenciment imaginat.
- Et volia dir una cosa, però no sé si t’agradarà (Maleït sigui! Ho he assajat mil vegades. No he de donar mostres d’inseguretat! I només començar ja faig figa...).
- Doncs, si no m’ha d’agradar, per què me la vols dir?
- Perquè hi ha fets que no es poden passar per alt. Hi ha ocasions en què val més parlar obertament... assumir riscos... la felicitat és el més important per mi. I avui vull donar un pas endavant. No sé on em portarà, però si no el dono, me’n penediré per sempre més. I prefereixo aclarir-ho abans que ignorar els meus sentiments. Viure sense fer cas als propis sentiments deu ser el que més s’assembla a la mort. No creus? (Un altre cop no...! No he de demanar permís! Ho he de dir i prou...).
- Els sentiments poden fer mal.
- El mal té cura. La mort no. (Déu meu...! He dit això que he sentit...?).
- Va! Què em vols dir?
- Et demano que escoltis el que et diré sense interrompre’m. No sé si seré capaç de fer-ho, si no ho faig tot d’una. (Això s’enfonsa...).
- Endavant! T’escolto.
- M’agrades. Et diria que t’estimo, però no voldria espantar-te. Tan aviat com et deixo, t’enyoro i ja voldria tornar a estar amb tu. No sé si havia sentit abans res igual per ningú. I si ho vaig sentir, ja no me’n recordo. Cada dia m’agrades més. I si continua la cosa així, aviat no podré donar marxa enrere. (No segueixis per aquí! No vols fer-li pena...). De vegades tinc la sensació que jo també t’agrado. Per les coses que em dius. Per la manera com em mires. Per la manera com intentes no mirar-me. Per quan acceptes que ens veiem. Per quan ho evites. Però d’altres vegades penso que no, que tot m’ho faig creure jo mateix. Què senzillament et caic bé i que només soc un amic. I ja no puc suportar més aquesta situació. (Me...! Una de manual...) M’agrades molt i fa dies que t’ho vull dir, però no aconsegueixo trobar el moment adequat, el lloc adequat, el to adequat, la manera adequada. I ara necessito dir-t’ho sense tenir en compte ni el moment, ni el lloc, ni el to, ni la manera. Necessito saber que no estàs gens ni mica interessada en mi. De fet, ho puc deduir, però no puc acabar jo sol amb aquesta esperança desesperada. Necessito tenir la certesa de què no em vols. Només així podré tirar endavant. Només així podré començar a oblidar. Em costarà, però arribarà el dia. Si no, no deixaré mai de pensar en què potser vaig insistir poc... que potser la meva conducta no era prou evident... que en un altre moment o d’una altra manera... Si us plau! Digues que no m’estimes... encara que sigui mentida...
Publica un comentari a l'entrada