Un palau ple de prínceps i princeses - Judit Ortiz Cardona
Un palau ple de prínceps i de princeses
Arribo a l’escola i encara no puc creure que visc aquí. Vull creure que les vacances s’han allargat accidentalment i que també per accident he anat a petar a aquesta escola plantada al davant de Santa Bàrbara. Davant del Montsagre. Estic a la filera amb altres nens i nenes. Una nena d’Arnes em diu que li agraden les meves botes i jo no m’ho crec. Estan velles i gastades. La pell està resseca i ni el betum les fa brillar. Don Manuel ens mira des de darrere les seves ulleres. És un bon home amb una calba brillant. Mai havia tingut un professor. Estudio la Historia de España, el descobriment d’Amèrica “de carrerilla”: Hernán Cortés, natural de Medellín… Aprenc de memòria las preposiciones: a, ante, bajo, cabe, con, contra, de, desde, …, sin, so, sobre, tras… y mediante! A l’altra escola el “cabe” crec que no hi era. Aquí moltes coses no són.
M’enfronto als números i m’avorreixo. Això ja ho sé fer. Aprenc les normes d’accentuació 5 minuts abans de les 9, just abans que Don Manuel ens ho pregunti davant de tots. Han arribat uns senyors de la ciutat i ens posen vacunes a tots. Jo els explico que jo ja tinc totes les vacunes, que a la ciutat me les posen, que allà hi tinc el meu metge, que jo sóc d’allà. Suplico. Demano. Em punxen i començo a plorar. Crec amb certesa que moriré. Que repetir una vacuna no ha de ser bo. Ploro i ploro durant hores. Don Manuel em deixa sortir a fora de la classe i asseguda al replà de l’escala espero la mort. Imminent. Tinc 10 anys. Arribo a l’escola i molts estan jugant a la corda: saaaaar-dineta! saaaaar-dineta! saaaaar-dineta! Sóc covarda. No m’atreveixo a entrar a la roda. Crec que sóc maldestra. Imagino que hi entro i que ensopego amb la corda. Passo de llarg amb els llibres i la carpeta als braços davant del pit. El meu escut.
Plego de l’escola. Tinc feina a fregar les lleteres. L’aigua freda em crema les mans. És un somni. Un dia tornaré a la ciutat. Les lleteres són grosses i han de quedar ben netes, si no, la llet nova es pot fer malbé. Damunt del marbre la mama ens ha deixat el berenar.
Entrepans de formatge fresc que fa ella. Vaig al parc i em gronxo sota el cartell de Chocolates Torras. Els nens de la classe juguen a pilota i jo vaig cada vegada més depressa, amb moltes ganes de sortir volant. No m’hi volen aquí. Jo ho sé i jo tampoc hi vull ser. Vaig a la granja a ajudar al papa. És un altre món ple de bales de palla que jo carrego com si res. L’alfals està molt premsat i quan el desfaig a les menjadores, el seu perfum m’omple els pensaments i, mentre m’embruto les mans, imagino que la resta de la granja, encara per construir, és un palau ple de prínceps i de princeses que ballen en un menjador ple de música i de menjar. Avui una vaca ha de parir i el papa l’ajuda. Tinc els ulls esbatanats: el miracle de la vida damunt la merda del pati de les vaques. Preparo el seu menjar, una mida d’ordi i dues mides de l’altra farina. Fan una olor molt llaminera, tant llaminera que tasto la barreja. Li dono a un dels vedells llet en pols posant-li la mà dins la boca i em fa pessigolles, té la llengua molt aspra! Avui la mama no es troba bé i he d’anar a vendre la llet, però tinc un exàmen de matemàtiques. Em faran fora de l’escola? Em suspendran? Vaig a vendre la llet, molts dies hi vaig, i una senyora diu: Esta xiqueta val un tresor! Amb aquestes paraules torno a l’escola i els altres xiquets segueixen sense parlar-me. Vull tornar a la ciutat. Tinc 12 anys.
Un dia la mama desapareix. El papa ja fa dies que no hi és. Ens estem a casa de la tia Teresa i ella està encantada de tenir dues nenes per cuidar. Són 15 dies, és una eternitat plena de tardes on vaig sola a casa meva i asseguda al menjador l’espero. Miro la casa buida i sento el meu cor desbocat. Un dia la mama apareix. Demà marxem a la ciutat, no hi ha temps per a comiats. La nit és fosca i escric una carta a la meva amiga. Surto d’amagat per portar-l’hi i a fora hi ha homes que són ombres amb veus guturals.
Esperen el meu pare, però el meu pare fa dies que no hi és. Passo i no ens diem res. Al matí agafem l’autocar de les 9. Tinc 13 anys, d’aquí a 5 mesos en faré 14 i encara no m’ho crec. Torno.
Etiquetes de comentaris:
Relats 2008 Cat. D (mes de 35 anys)
Arribo a l’escola i encara no puc creure que visc aquí. Vull creure que les vacances s’han allargat accidentalment i que també per accident he anat a petar a aquesta escola plantada al davant de Santa Bàrbara. Davant del Montsagre. Estic a la filera amb altres nens i nenes. Una nena d’Arnes em diu que li agraden les meves botes i jo no m’ho crec. Estan velles i gastades. La pell està resseca i ni el betum les fa brillar. Don Manuel ens mira des de darrere les seves ulleres. És un bon home amb una calba brillant. Mai havia tingut un professor. Estudio la Historia de España, el descobriment d’Amèrica “de carrerilla”: Hernán Cortés, natural de Medellín… Aprenc de memòria las preposiciones: a, ante, bajo, cabe, con, contra, de, desde, …, sin, so, sobre, tras… y mediante! A l’altra escola el “cabe” crec que no hi era. Aquí moltes coses no són.
M’enfronto als números i m’avorreixo. Això ja ho sé fer. Aprenc les normes d’accentuació 5 minuts abans de les 9, just abans que Don Manuel ens ho pregunti davant de tots. Han arribat uns senyors de la ciutat i ens posen vacunes a tots. Jo els explico que jo ja tinc totes les vacunes, que a la ciutat me les posen, que allà hi tinc el meu metge, que jo sóc d’allà. Suplico. Demano. Em punxen i començo a plorar. Crec amb certesa que moriré. Que repetir una vacuna no ha de ser bo. Ploro i ploro durant hores. Don Manuel em deixa sortir a fora de la classe i asseguda al replà de l’escala espero la mort. Imminent. Tinc 10 anys. Arribo a l’escola i molts estan jugant a la corda: saaaaar-dineta! saaaaar-dineta! saaaaar-dineta! Sóc covarda. No m’atreveixo a entrar a la roda. Crec que sóc maldestra. Imagino que hi entro i que ensopego amb la corda. Passo de llarg amb els llibres i la carpeta als braços davant del pit. El meu escut.
Plego de l’escola. Tinc feina a fregar les lleteres. L’aigua freda em crema les mans. És un somni. Un dia tornaré a la ciutat. Les lleteres són grosses i han de quedar ben netes, si no, la llet nova es pot fer malbé. Damunt del marbre la mama ens ha deixat el berenar.
Entrepans de formatge fresc que fa ella. Vaig al parc i em gronxo sota el cartell de Chocolates Torras. Els nens de la classe juguen a pilota i jo vaig cada vegada més depressa, amb moltes ganes de sortir volant. No m’hi volen aquí. Jo ho sé i jo tampoc hi vull ser. Vaig a la granja a ajudar al papa. És un altre món ple de bales de palla que jo carrego com si res. L’alfals està molt premsat i quan el desfaig a les menjadores, el seu perfum m’omple els pensaments i, mentre m’embruto les mans, imagino que la resta de la granja, encara per construir, és un palau ple de prínceps i de princeses que ballen en un menjador ple de música i de menjar. Avui una vaca ha de parir i el papa l’ajuda. Tinc els ulls esbatanats: el miracle de la vida damunt la merda del pati de les vaques. Preparo el seu menjar, una mida d’ordi i dues mides de l’altra farina. Fan una olor molt llaminera, tant llaminera que tasto la barreja. Li dono a un dels vedells llet en pols posant-li la mà dins la boca i em fa pessigolles, té la llengua molt aspra! Avui la mama no es troba bé i he d’anar a vendre la llet, però tinc un exàmen de matemàtiques. Em faran fora de l’escola? Em suspendran? Vaig a vendre la llet, molts dies hi vaig, i una senyora diu: Esta xiqueta val un tresor! Amb aquestes paraules torno a l’escola i els altres xiquets segueixen sense parlar-me. Vull tornar a la ciutat. Tinc 12 anys.
Un dia la mama desapareix. El papa ja fa dies que no hi és. Ens estem a casa de la tia Teresa i ella està encantada de tenir dues nenes per cuidar. Són 15 dies, és una eternitat plena de tardes on vaig sola a casa meva i asseguda al menjador l’espero. Miro la casa buida i sento el meu cor desbocat. Un dia la mama apareix. Demà marxem a la ciutat, no hi ha temps per a comiats. La nit és fosca i escric una carta a la meva amiga. Surto d’amagat per portar-l’hi i a fora hi ha homes que són ombres amb veus guturals.
Esperen el meu pare, però el meu pare fa dies que no hi és. Passo i no ens diem res. Al matí agafem l’autocar de les 9. Tinc 13 anys, d’aquí a 5 mesos en faré 14 i encara no m’ho crec. Torno.
Publica un comentari a l'entrada