Un dia normal - Sergi Ramírez
Un dia normal?
Vaig sortir com boig, donant un cop de porta. Sí, en un d'aquests impulsos, temporals.
Comencem amb uns absurds retrets, per insignificàncies, i el to de la nostra veu augmenta amb cada resposta. No és habitual i per això ho trenco fugint;o, més ben dit, marxant. No espero l'ascensor, baixo les escales ràpidament. He decidit no anar a un bar, com he fet les últimes ocasions. Palpo les meves butxaques i afotunadament estàn en elles les claus del cotxe. No obstant, m'adono que no tinc el mòvil. Em dóna igual, evidentment. Arranco i sembla que la llum encagadora d'un sol de mig matí em crida i dirigeixo el cotxe al seu encontre. Tampoc he agafat les ulleres de sol. Entorno els ulls a causa de la intensitat de la llum. La sòlida calor acumulada en el cotxe m'agrada i decideixo no posar l'aire acondicionat, com sempre fem. Ella no soporta la calor. Jo associo l'aire acondicionat als despatxos, als centres comercials, a les inerts llums blanques, als bancs, i no em disgusta que el tinguin posat en aquests llocs, però el detesto en el meu cotxe, a casa meva, en la dels meus amics, als restaurants. És qüestió d'ambients. Surto de la ciutat, en direcció al mar, on està el sol. Creuo el riu per l'autovia, giro a la dreta, després a l'esquerra.Vaig al Delta. Mai anem, i quan es diu mai, pot ser una expressió molt literal, malgrat estar a uns pocs quilòmetres. Si volem anar a la platja, o al restaurant, o a veure el mar, sempre escollim els llocs turístics habituals. Per què? Per veure gent? Botigues on mai comprem? Restaurants on mai ens atèn el mateix cambrer?
Malgrat ser estiu, i de que, òbviament, fa calor, és un dia d'aquells en que bufa més que una lleu brisa.Es sua, però no molt. Un agradable dia d'estiu. Em fixo en la carretera, recta, sense turons als costats, sense massa cases enganxades a ella, sense massa senyals ni ponts que la travessin. Sembla un tímid eix que uneix lloc llunyans en la planura, com si quan vas amb el teu cotxe per ella passessim desapercebuts. No hi ha res que fagi resaltar més alguna cosa que el seu contrari. Frondosos arbres solitaris creen un dibuix en l'horitzó. Fa temps que no penso en aquestes coses. Ja no estic tan enfadat, almenys visceralment. És dissabte, ella voldrà anar al Lidl, com cada dissabte. Jo no tinc el mòvil i a sobre he agafat el cotxe. Travesso Deltebre i continuo sense destinació fixa. Intento recordar quina va ser la última vegada que vaig venir. Avui estic a gust, content de no anar al Lidl, com cada dissabte, de lluirar-me de la televisió, del seu so per tota la casa. De l'aire acondicionat.
Veig a la llunyania una sèria d'eucaliptus que marquen una destinació. La meva destinació. Arribo i una fresca ombra acull el meu cotxe i a mi, conseqüentment. Arribo al poble, a la platja, però en comptes de seguir cap a l'est com he fet des que he sortit de casa, reprenc el camí de tornada, però sense intenció de tornar. He vist les muntanyes que proven de mostrar-se blaves sota la llum inplacable del matí. Ara el paisatge ha canviat. La platja ems embla bonica, diferent. Per què anem sempre amb aquesta inèrcia a aquesta espècia de platges-parc? Mai hi ha dubtes, sempre ho tenim clar. Quan s'acaben les cases i algun que altre xalet, aturo el cotxe. Enfront hi ha la platja. Vec un restaurant, rodejat d'una temptadora xarxa d'arbres, tots podats, guiats, per a refresacr aquell que es situi a sota. M'entra la gana. Un home gran, però encara fort, rega arbustos situats a l'entrada. Li pregunto si està obert, doncs no hi ha cap client. Miro el rellotge:la una. Ni és d'hora ni es tard; és estiu i no hi ha gent.Es pot veure la platja i la vorera, tot i que llunyana. Pocs banyistes dispersos en diferents punts. Com els arbres, contrastos amb la planura. La carta és curta i demano paella. Espero impacient la cervesa. Em porten la paella. Estic estupefacte, doncs és blanca. No és groga. No vec massa condiments. Unes petxines, una aros de sípia, un parell de musclos, una gamba... intento recordar el preu i sé que no és barata. Però m'he anat relaxant i em dóno, li dóno i els dóno una oportunitat.
Em vaig quedar parat, doncs la vaig acabar gustosament. La paella. Ni ho esperava abans d'entrar, ni molt menys al veure-la. De fet, quan espero sorpreses en les meves sortides culinàries? Té alguna cosa estranya en el seu sabor i li pregunto al vell. Una dona també gran que es trobava prop sense que me n'adonés sent la pregunta i s'acosta disposada a contestar. "la faig amb aigua de mar i després les petxines les agafem nosaltres mateixos. Em sembla tan estrany i difícil calcular la quantitat de sal, o aigua! ". Surto del restaurant i camino per la platja. M'he pres tres cerveses i em trobo una mica entumit, agradablement entumit. Em sento una mica estrany així vestit, caminant rodejat com estic de gent despullada, estirada. Així que m'allunyo una mica cap a les dunes amb intenció d'estirarme, doncs temo que em prenguin per un mirón. Dormito durant un llarg temps.
Ara hi ha menys gent, la llum es va tornant més suau, les muntanyes llueixen suaus amb les seves tonalitats are mes blavoses. Que estrany veure muntanyes a la platja davant teu, penso. Em sembla bell i respiro fondo. Passa una dona i somriu a manera de salutació. Li responc. Penso que les coses semblen estranyes perquè mai succeeixen.
Em dirigeixo al cotxe amb sentiment de culpabilitat. Hauria d'haver tornat. I sense mòvil. Ja no em queda ressentiment i vull que tot torni a la normalitat. Em refereixo amb ella.
Arrenco de nou en direcció a l'est. M'aturo en una "xiringuito" de fusta a prendre una altra cervesa. La música, no obstant, és horrible, com de costum. No coincideix amb l'atmosfera que la rodeja. Abans que el sol es pongui vull passejar una mica més.Passo l'assentament turístic i m'introdueixo en unes pistes fins que les he de deixar, doncs el terra es torna massa sorrenc.No hi ha ningú. Camino gairebé de nit entre joncs, sons d'aus, el mar silenciat per una brisa una mica forta. Passada una estona, decideixo tornar.
Arrenco el cotxe, no trobo on donar la volta. Avanço amb por per la sorra. Intento donar la volta. De sobte noto que les rodes patinen. Surto del cotxe. Intento buscar fustes, sense sort. És de nit i no hi ha lluna plena.La única que conec. No vec gairebé res. Penso què fer. El poble queda allunyat. És dissabte i no tinc mòvil. Em sembla ridícul buscar una solució en aquestes circumstàncies i decideixo passar la nit. En el fons m'atrau la idea.
La nit és fresca però no massa. Entro al cotxe, acomodo els seients, obro les finestres i decideixo dormir.
M'he despertat, lleganyós, amb els cabells revolts, enganxosos de la humitat de la nit. La pell lleugerament tibant. No em molesta. El sol surt per l'horitzó marí. Aus creuen la meva mirada com personatges secundaris d'una pel·lícula. Tinc una certa sensació de llibertat. Se m'ocurreix anar a la platja. Aquestes platges no-parcs plenes de trossos de fusta, llaunes i restes vegetals. Però jo busco les fustes. Si no puc sol aniré al poble a avisar la meva assegurança. Estic content, tinc una cosa que explicar-li. Espero que li agradi.
Etiquetes de comentaris:
Relats 2008 Cat. D (mes de 35 anys)
Vaig sortir com boig, donant un cop de porta. Sí, en un d'aquests impulsos, temporals.
Comencem amb uns absurds retrets, per insignificàncies, i el to de la nostra veu augmenta amb cada resposta. No és habitual i per això ho trenco fugint;o, més ben dit, marxant. No espero l'ascensor, baixo les escales ràpidament. He decidit no anar a un bar, com he fet les últimes ocasions. Palpo les meves butxaques i afotunadament estàn en elles les claus del cotxe. No obstant, m'adono que no tinc el mòvil. Em dóna igual, evidentment. Arranco i sembla que la llum encagadora d'un sol de mig matí em crida i dirigeixo el cotxe al seu encontre. Tampoc he agafat les ulleres de sol. Entorno els ulls a causa de la intensitat de la llum. La sòlida calor acumulada en el cotxe m'agrada i decideixo no posar l'aire acondicionat, com sempre fem. Ella no soporta la calor. Jo associo l'aire acondicionat als despatxos, als centres comercials, a les inerts llums blanques, als bancs, i no em disgusta que el tinguin posat en aquests llocs, però el detesto en el meu cotxe, a casa meva, en la dels meus amics, als restaurants. És qüestió d'ambients. Surto de la ciutat, en direcció al mar, on està el sol. Creuo el riu per l'autovia, giro a la dreta, després a l'esquerra.Vaig al Delta. Mai anem, i quan es diu mai, pot ser una expressió molt literal, malgrat estar a uns pocs quilòmetres. Si volem anar a la platja, o al restaurant, o a veure el mar, sempre escollim els llocs turístics habituals. Per què? Per veure gent? Botigues on mai comprem? Restaurants on mai ens atèn el mateix cambrer?
Malgrat ser estiu, i de que, òbviament, fa calor, és un dia d'aquells en que bufa més que una lleu brisa.Es sua, però no molt. Un agradable dia d'estiu. Em fixo en la carretera, recta, sense turons als costats, sense massa cases enganxades a ella, sense massa senyals ni ponts que la travessin. Sembla un tímid eix que uneix lloc llunyans en la planura, com si quan vas amb el teu cotxe per ella passessim desapercebuts. No hi ha res que fagi resaltar més alguna cosa que el seu contrari. Frondosos arbres solitaris creen un dibuix en l'horitzó. Fa temps que no penso en aquestes coses. Ja no estic tan enfadat, almenys visceralment. És dissabte, ella voldrà anar al Lidl, com cada dissabte. Jo no tinc el mòvil i a sobre he agafat el cotxe. Travesso Deltebre i continuo sense destinació fixa. Intento recordar quina va ser la última vegada que vaig venir. Avui estic a gust, content de no anar al Lidl, com cada dissabte, de lluirar-me de la televisió, del seu so per tota la casa. De l'aire acondicionat.
Veig a la llunyania una sèria d'eucaliptus que marquen una destinació. La meva destinació. Arribo i una fresca ombra acull el meu cotxe i a mi, conseqüentment. Arribo al poble, a la platja, però en comptes de seguir cap a l'est com he fet des que he sortit de casa, reprenc el camí de tornada, però sense intenció de tornar. He vist les muntanyes que proven de mostrar-se blaves sota la llum inplacable del matí. Ara el paisatge ha canviat. La platja ems embla bonica, diferent. Per què anem sempre amb aquesta inèrcia a aquesta espècia de platges-parc? Mai hi ha dubtes, sempre ho tenim clar. Quan s'acaben les cases i algun que altre xalet, aturo el cotxe. Enfront hi ha la platja. Vec un restaurant, rodejat d'una temptadora xarxa d'arbres, tots podats, guiats, per a refresacr aquell que es situi a sota. M'entra la gana. Un home gran, però encara fort, rega arbustos situats a l'entrada. Li pregunto si està obert, doncs no hi ha cap client. Miro el rellotge:la una. Ni és d'hora ni es tard; és estiu i no hi ha gent.Es pot veure la platja i la vorera, tot i que llunyana. Pocs banyistes dispersos en diferents punts. Com els arbres, contrastos amb la planura. La carta és curta i demano paella. Espero impacient la cervesa. Em porten la paella. Estic estupefacte, doncs és blanca. No és groga. No vec massa condiments. Unes petxines, una aros de sípia, un parell de musclos, una gamba... intento recordar el preu i sé que no és barata. Però m'he anat relaxant i em dóno, li dóno i els dóno una oportunitat.
Em vaig quedar parat, doncs la vaig acabar gustosament. La paella. Ni ho esperava abans d'entrar, ni molt menys al veure-la. De fet, quan espero sorpreses en les meves sortides culinàries? Té alguna cosa estranya en el seu sabor i li pregunto al vell. Una dona també gran que es trobava prop sense que me n'adonés sent la pregunta i s'acosta disposada a contestar. "la faig amb aigua de mar i després les petxines les agafem nosaltres mateixos. Em sembla tan estrany i difícil calcular la quantitat de sal, o aigua! ". Surto del restaurant i camino per la platja. M'he pres tres cerveses i em trobo una mica entumit, agradablement entumit. Em sento una mica estrany així vestit, caminant rodejat com estic de gent despullada, estirada. Així que m'allunyo una mica cap a les dunes amb intenció d'estirarme, doncs temo que em prenguin per un mirón. Dormito durant un llarg temps.
Ara hi ha menys gent, la llum es va tornant més suau, les muntanyes llueixen suaus amb les seves tonalitats are mes blavoses. Que estrany veure muntanyes a la platja davant teu, penso. Em sembla bell i respiro fondo. Passa una dona i somriu a manera de salutació. Li responc. Penso que les coses semblen estranyes perquè mai succeeixen.
Em dirigeixo al cotxe amb sentiment de culpabilitat. Hauria d'haver tornat. I sense mòvil. Ja no em queda ressentiment i vull que tot torni a la normalitat. Em refereixo amb ella.
Arrenco de nou en direcció a l'est. M'aturo en una "xiringuito" de fusta a prendre una altra cervesa. La música, no obstant, és horrible, com de costum. No coincideix amb l'atmosfera que la rodeja. Abans que el sol es pongui vull passejar una mica més.Passo l'assentament turístic i m'introdueixo en unes pistes fins que les he de deixar, doncs el terra es torna massa sorrenc.No hi ha ningú. Camino gairebé de nit entre joncs, sons d'aus, el mar silenciat per una brisa una mica forta. Passada una estona, decideixo tornar.
Arrenco el cotxe, no trobo on donar la volta. Avanço amb por per la sorra. Intento donar la volta. De sobte noto que les rodes patinen. Surto del cotxe. Intento buscar fustes, sense sort. És de nit i no hi ha lluna plena.La única que conec. No vec gairebé res. Penso què fer. El poble queda allunyat. És dissabte i no tinc mòvil. Em sembla ridícul buscar una solució en aquestes circumstàncies i decideixo passar la nit. En el fons m'atrau la idea.
La nit és fresca però no massa. Entro al cotxe, acomodo els seients, obro les finestres i decideixo dormir.
M'he despertat, lleganyós, amb els cabells revolts, enganxosos de la humitat de la nit. La pell lleugerament tibant. No em molesta. El sol surt per l'horitzó marí. Aus creuen la meva mirada com personatges secundaris d'una pel·lícula. Tinc una certa sensació de llibertat. Se m'ocurreix anar a la platja. Aquestes platges no-parcs plenes de trossos de fusta, llaunes i restes vegetals. Però jo busco les fustes. Si no puc sol aniré al poble a avisar la meva assegurança. Estic content, tinc una cosa que explicar-li. Espero que li agradi.
Publica un comentari a l'entrada