Sentiments de fusta - Sílvia Favà
SENTIMENTS DE FUSTA
L'arbre solitari s'alçava enmig del parc. La seva ombra podia acollir qualsevol, però pocs tenien el coratge per apropar-se. Intimidava. Era diferent. Era l'admiració de tots els altres. Alt, orgullós de si mateix, no necessitava de ningú. Era lliure. Se sentia lliure. I el seu desig més gran hagués estat poder arrencar les seves arrels del terra per anar d'un lloc a l'altre, per a conèixer paisatges amb éssers diferents. Per aprendre de tot el que veiés, per enriquir, encara una mica més, el seu esperit. Però sabia que això era del tot impossible.
Quan era un arbre jove, deixava que els ocells niessin entre les seves branques; li semblava divertit veure'ls saltar i cantar. Ser el testimoni de com naixia una nova vida entre els seus braços. Era emocionant poder participar d'aquest esdeveniment. Més endavant, això també li resultà feixuc. Era massa responsabilitat, suposava un gran esforç no moure les branques per tal de protegir els nius. Ell era lliure. Volia ser lliure.
Així que els ocells començaren a sentir-se menyspreats i ja no triaven les seves frondoses branques per a instal.lar casa seva.
Amb el pas dels anys va convertir-se en un magnífic exemplar. La seva saviesa i experiència seduïen tothom, però continuava estant sol.
El temps va fer que també es reduïssin les seves ànsies de llibertat i comencés a sentir l'estrany sabor de la solitud.
Un dia, unes tendres i petites fulles d'heura van començar a enfilar-se tímidament pel seu tronc. L'arbre va observar-les durant hores, però no s'hi va resistir. L'heura va anar creixent, les seves tiges van allargar-se abraçant el tronc.
Era una sensació agradable. El tacte d'algú, una carícia. Les ramificacions de la planta van anar guanyant força, les fulles eren d'un color verd clar, vigoroses, en forma de cor i les seves abraçades eren tèbies, potser, fins i tot, càlides, per a un fred i fort cor de fusta.
I el nostre arbre pensà que, encara que no la necessitava, sí li permetria coexistir, això el faria més sociable davant els altres, li faria ser “més arbre”, sense haver de renunciar a la seva preuada llibertat, sense haver d'implicar-se massa.
Així que decidí parlar amb ella i acordar un pacte de convivència mútua.
La vida passava lentament per als dos. Junts compartiren nits glorioses sota la llum de la lluna, tardes de pluja a la primavera, postes de sol inoblidables, paisatges canviants de tardor, riallles, complicitat i calidesa en els freds dies d'hivern. Però l'arbre no s'adonava que l'heura creixia i creixia incontrolable. No veia que l'anava consumint a poc a poc, que li robava les forces. Que, subtilment, havia arrabassat tota la seva llibertat. El seu tronc, les seves branques eren envaïdes. Ja no hi havia espai per als dos. L'heura en volia més, li demanava més, li exigia massa.
L'arbre semblava no adonar-se'n. Es feia vell i sucumbia al costum, a la seguretat de la companyia coneguda, a la rutina. Semblava que tot li era igual. Ja no era capaç de defensar els seus drets. Va deixar endarrere aquell arbre arrogant i despietat que va ésser. Ningú no l'admirava, ja ni tan sols el miraven.
Ell i l'heura eren un, inseparables les seves fulles, invisible el seu tronc. L'arbre es rendí en braços d'algú a qui mai no va necessitar..
Etiquetes de comentaris:
Relats 2008 Cat. D (mes de 35 anys)
L'arbre solitari s'alçava enmig del parc. La seva ombra podia acollir qualsevol, però pocs tenien el coratge per apropar-se. Intimidava. Era diferent. Era l'admiració de tots els altres. Alt, orgullós de si mateix, no necessitava de ningú. Era lliure. Se sentia lliure. I el seu desig més gran hagués estat poder arrencar les seves arrels del terra per anar d'un lloc a l'altre, per a conèixer paisatges amb éssers diferents. Per aprendre de tot el que veiés, per enriquir, encara una mica més, el seu esperit. Però sabia que això era del tot impossible.
Quan era un arbre jove, deixava que els ocells niessin entre les seves branques; li semblava divertit veure'ls saltar i cantar. Ser el testimoni de com naixia una nova vida entre els seus braços. Era emocionant poder participar d'aquest esdeveniment. Més endavant, això també li resultà feixuc. Era massa responsabilitat, suposava un gran esforç no moure les branques per tal de protegir els nius. Ell era lliure. Volia ser lliure.
Així que els ocells començaren a sentir-se menyspreats i ja no triaven les seves frondoses branques per a instal.lar casa seva.
Amb el pas dels anys va convertir-se en un magnífic exemplar. La seva saviesa i experiència seduïen tothom, però continuava estant sol.
El temps va fer que també es reduïssin les seves ànsies de llibertat i comencés a sentir l'estrany sabor de la solitud.
Un dia, unes tendres i petites fulles d'heura van començar a enfilar-se tímidament pel seu tronc. L'arbre va observar-les durant hores, però no s'hi va resistir. L'heura va anar creixent, les seves tiges van allargar-se abraçant el tronc.
Era una sensació agradable. El tacte d'algú, una carícia. Les ramificacions de la planta van anar guanyant força, les fulles eren d'un color verd clar, vigoroses, en forma de cor i les seves abraçades eren tèbies, potser, fins i tot, càlides, per a un fred i fort cor de fusta.
I el nostre arbre pensà que, encara que no la necessitava, sí li permetria coexistir, això el faria més sociable davant els altres, li faria ser “més arbre”, sense haver de renunciar a la seva preuada llibertat, sense haver d'implicar-se massa.
Així que decidí parlar amb ella i acordar un pacte de convivència mútua.
La vida passava lentament per als dos. Junts compartiren nits glorioses sota la llum de la lluna, tardes de pluja a la primavera, postes de sol inoblidables, paisatges canviants de tardor, riallles, complicitat i calidesa en els freds dies d'hivern. Però l'arbre no s'adonava que l'heura creixia i creixia incontrolable. No veia que l'anava consumint a poc a poc, que li robava les forces. Que, subtilment, havia arrabassat tota la seva llibertat. El seu tronc, les seves branques eren envaïdes. Ja no hi havia espai per als dos. L'heura en volia més, li demanava més, li exigia massa.
L'arbre semblava no adonar-se'n. Es feia vell i sucumbia al costum, a la seguretat de la companyia coneguda, a la rutina. Semblava que tot li era igual. Ja no era capaç de defensar els seus drets. Va deixar endarrere aquell arbre arrogant i despietat que va ésser. Ningú no l'admirava, ja ni tan sols el miraven.
Ell i l'heura eren un, inseparables les seves fulles, invisible el seu tronc. L'arbre es rendí en braços d'algú a qui mai no va necessitar..
Publica un comentari a l'entrada