Premi i Càstig - Tomàs Camacho Molina
PREMI I CÀSTIG
A Tolstoievsky
Aquell matí va partir cap a la ciutat interior amb la ferma voluntat de fer les coses el més bé possible (com sempre).
Havia de parlar d’un projecte al qual havia dedicat molt de temps i que, afortunadament, havia comptat amb la participació de moltes persones. Va arribar quan encara estaven muntant-se les paradetes per a la venda de llibres. Les autoritats encara no havien arribat −el bo es fa esperar− i els que per allà badàvem estàvem cruspint el generós esmorzar amb el qual ens havia prodigat l’organització (segurament amb el patrocini de les autoritats que no arribaven). La glòria sempre és efímera, sobretot si es tracta de la glòria de l’escriptor mediocre (i si no consulteu el manual de Ramon Folch i Camarasa). Així i tot va emprendre el seu viatge amb el bon regust i l’excitació de quan s’és premiat. Poques persones renuncien a un premi, sobretot si aquest és en metàl·lic. I molts dels qui hi renuncien ho fan per ferse l’interessant.
Els aparadors de la cultura s’estan fent multitudinaris. Afortunadament, i això és un bon símptoma de democràcia, cada vegada són més les persones que tenen alguna cosa a dir i que ho diuen bé. Enrere queden els temps de l’elitisme en els quals unes poques persones, privilegiades en l’econòmic i en l’intel·lectual, acaparaven l’atenció de la premsa, els aparadors de les llibreries i el tot just acabat de nàixer mitjà per excel·lència: la televisió. Les aristocràtiques entrevistes de Joaquín Soler Serrano que no fa molt es van poder veure en vídeo i ara estan disponibles en DVD. El món de la cultura s’està fent immens, inabastable, no es poden arribar a llegir totes les novetats, ni tan sols les que ens va recomanant la premsa. I, per si fos poc, Internet, el doble del món, com el teatre que va ser el doble de la vida per a Antonin Artaud. És molt fàcil que en un intercanvi de noms, amb alguna persona, del que hem llegit més de la meitat del que ens direm ens resultarà mútuament desconegut. Aquella fira, tot i que territorialment reduïda, ens podia proporcionar lectura per a dos dècades. Són tantes les novetats que apareixen cada temporada. Tota obra, per immensa i admirable que siga, s’acaba perdent en el laberint del temps i acaba engolida per la precipitació de novetats. .
Al cap i a la fi, què era el seu conte? Res. Què aportava al món de les idees o de l’estètica? Res. Qui el llegiria? Ningú. Així i tot la vanitat és la vanitat: a rebre el premi. Agarrar el micro per a dir les paraules, suposem que sinceres, d’agraïment. Quan un escriptor mediocre té un micro a les mans pot esdevindre perillós (dangerous si està a Anglaterra). Ens pot contar qualsevol anècdota que no tinga res a veure amb el cas, ens pot relacionar la llista de les obres de les quals ha begut, els escriptors que han exercit sobre ell gran mestratge. La promesa de no defraudar el públic ni l’organització. Tot menys llegir les dos pàgines del seu conte (potser l’haurien deixat en evidència?)
Ja suat, ben suat, era juny i l’emoció afavoreix la sudoració. Va agarrar el cotxe, que bullia, i va emprendre el viatge de retorn amb una joia immensa al pit, la de la victòria, la del triomf.
Al cap d’uns 30 quilòmetres va notar que el cotxe perdia força. Al començament ho va atribuir a l’accidentada geografia d’aquell meravellós paisatge solcat per un riu mític i remorós, cobejat per tots, protegit per pocs, amenaçat, com tots, pel canvi climàtic. La suor anava in crescendo, la preocupació, també. Perdia força i velocitat el cotxe, no podia sobrepassar els 30 kms/h. Va posar els llums d’emergència. Sabia de què es tractava, el mecànic ja li havia comentat que era un tema d’embragatge. Ho havia viscut en altres ocasions, però, com per art de màgia (Pot haver màgia en la mecànica?) la situació s’havia superat.
Este cop no, depassada Ulldecona, dirigint-se cap al Remei, el cotxe va decidir parar-se acompanyat d’una forta pudor de socarrim. Per sort va poder mig internar-se en l’entrada d’uns vivers. En ser diumenge no faria molta nosa.
El mòbil tenia poca bateria. Va seguir este orde de trucades: a la seua dona, que es va disposar de seguida a socórrer-lo; al mecànic, que li va dir que era assumpte de grua; a la grua, que va dir que de seguida vindria (i va ser veritat. Tot i que era una grua de Vinaròs el conductor vivia a Alcanar i allà estava).
Va fer servir, per primera vegada, l’armilla que tots els conductors estem obligats a comprar, va traure els triangles de senyalització d’avaria. Com feia una mica de brisa va decidir donar-los més estabilitat amb una pedra. Sota la pedra hi havia un escorpí agressiu que el va espantar com espanten estos animals. Va arribar la seua dona. Li va dir que no calia que l’esperés que estava en camí la grua. Va vindre la grua, va quedar fascinat per l’intel·ligent mecanisme d’elevació. Va pujar al cotxe i va arribar, triomfal, com si arribés en carrossa. Faltava el comitè de recepció, les bandes i les serpentines. La seua cara tenia ja un color alegre, cremat, morè, suat, el pur color de l’èxit.
Als pocs dies va saber el cost de la broma mecànica: 3.000 €. El premi literari, 300 €. Els números d’este conte no són una ficció, conec molt íntimament el protagonista d’este, podria explicar tot luxe de detalls, però excedirien les pàgines que requereix aquest concurs de relats per Internet que, per cert, considero ben pagat i organitzat, felicito l’organització (encara més efusivament si acaben premiant-me. El balanç econòmic de les meues activitats seria més favorable).
Estos fets havien passat en esta circumstància, però podrien haver passat en qualsevol altra: anar al metge a una ciutat allunyada, visitar un amic o un parent, un simple viatge turístic, un caprici... Allò que donava una importància especial als fets era la circumstància que feia que un premi acabés en càstig, la vanitat sempre castigada perquè és tan vàcua com tot el que l’envolta
Etiquetes de comentaris:
Relats 2008 Cat. D (mes de 35 anys)
A Tolstoievsky
Aquell matí va partir cap a la ciutat interior amb la ferma voluntat de fer les coses el més bé possible (com sempre).
Havia de parlar d’un projecte al qual havia dedicat molt de temps i que, afortunadament, havia comptat amb la participació de moltes persones. Va arribar quan encara estaven muntant-se les paradetes per a la venda de llibres. Les autoritats encara no havien arribat −el bo es fa esperar− i els que per allà badàvem estàvem cruspint el generós esmorzar amb el qual ens havia prodigat l’organització (segurament amb el patrocini de les autoritats que no arribaven). La glòria sempre és efímera, sobretot si es tracta de la glòria de l’escriptor mediocre (i si no consulteu el manual de Ramon Folch i Camarasa). Així i tot va emprendre el seu viatge amb el bon regust i l’excitació de quan s’és premiat. Poques persones renuncien a un premi, sobretot si aquest és en metàl·lic. I molts dels qui hi renuncien ho fan per ferse l’interessant.
Els aparadors de la cultura s’estan fent multitudinaris. Afortunadament, i això és un bon símptoma de democràcia, cada vegada són més les persones que tenen alguna cosa a dir i que ho diuen bé. Enrere queden els temps de l’elitisme en els quals unes poques persones, privilegiades en l’econòmic i en l’intel·lectual, acaparaven l’atenció de la premsa, els aparadors de les llibreries i el tot just acabat de nàixer mitjà per excel·lència: la televisió. Les aristocràtiques entrevistes de Joaquín Soler Serrano que no fa molt es van poder veure en vídeo i ara estan disponibles en DVD. El món de la cultura s’està fent immens, inabastable, no es poden arribar a llegir totes les novetats, ni tan sols les que ens va recomanant la premsa. I, per si fos poc, Internet, el doble del món, com el teatre que va ser el doble de la vida per a Antonin Artaud. És molt fàcil que en un intercanvi de noms, amb alguna persona, del que hem llegit més de la meitat del que ens direm ens resultarà mútuament desconegut. Aquella fira, tot i que territorialment reduïda, ens podia proporcionar lectura per a dos dècades. Són tantes les novetats que apareixen cada temporada. Tota obra, per immensa i admirable que siga, s’acaba perdent en el laberint del temps i acaba engolida per la precipitació de novetats. .
Al cap i a la fi, què era el seu conte? Res. Què aportava al món de les idees o de l’estètica? Res. Qui el llegiria? Ningú. Així i tot la vanitat és la vanitat: a rebre el premi. Agarrar el micro per a dir les paraules, suposem que sinceres, d’agraïment. Quan un escriptor mediocre té un micro a les mans pot esdevindre perillós (dangerous si està a Anglaterra). Ens pot contar qualsevol anècdota que no tinga res a veure amb el cas, ens pot relacionar la llista de les obres de les quals ha begut, els escriptors que han exercit sobre ell gran mestratge. La promesa de no defraudar el públic ni l’organització. Tot menys llegir les dos pàgines del seu conte (potser l’haurien deixat en evidència?)
Ja suat, ben suat, era juny i l’emoció afavoreix la sudoració. Va agarrar el cotxe, que bullia, i va emprendre el viatge de retorn amb una joia immensa al pit, la de la victòria, la del triomf.
Al cap d’uns 30 quilòmetres va notar que el cotxe perdia força. Al començament ho va atribuir a l’accidentada geografia d’aquell meravellós paisatge solcat per un riu mític i remorós, cobejat per tots, protegit per pocs, amenaçat, com tots, pel canvi climàtic. La suor anava in crescendo, la preocupació, també. Perdia força i velocitat el cotxe, no podia sobrepassar els 30 kms/h. Va posar els llums d’emergència. Sabia de què es tractava, el mecànic ja li havia comentat que era un tema d’embragatge. Ho havia viscut en altres ocasions, però, com per art de màgia (Pot haver màgia en la mecànica?) la situació s’havia superat.
Este cop no, depassada Ulldecona, dirigint-se cap al Remei, el cotxe va decidir parar-se acompanyat d’una forta pudor de socarrim. Per sort va poder mig internar-se en l’entrada d’uns vivers. En ser diumenge no faria molta nosa.
El mòbil tenia poca bateria. Va seguir este orde de trucades: a la seua dona, que es va disposar de seguida a socórrer-lo; al mecànic, que li va dir que era assumpte de grua; a la grua, que va dir que de seguida vindria (i va ser veritat. Tot i que era una grua de Vinaròs el conductor vivia a Alcanar i allà estava).
Va fer servir, per primera vegada, l’armilla que tots els conductors estem obligats a comprar, va traure els triangles de senyalització d’avaria. Com feia una mica de brisa va decidir donar-los més estabilitat amb una pedra. Sota la pedra hi havia un escorpí agressiu que el va espantar com espanten estos animals. Va arribar la seua dona. Li va dir que no calia que l’esperés que estava en camí la grua. Va vindre la grua, va quedar fascinat per l’intel·ligent mecanisme d’elevació. Va pujar al cotxe i va arribar, triomfal, com si arribés en carrossa. Faltava el comitè de recepció, les bandes i les serpentines. La seua cara tenia ja un color alegre, cremat, morè, suat, el pur color de l’èxit.
Als pocs dies va saber el cost de la broma mecànica: 3.000 €. El premi literari, 300 €. Els números d’este conte no són una ficció, conec molt íntimament el protagonista d’este, podria explicar tot luxe de detalls, però excedirien les pàgines que requereix aquest concurs de relats per Internet que, per cert, considero ben pagat i organitzat, felicito l’organització (encara més efusivament si acaben premiant-me. El balanç econòmic de les meues activitats seria més favorable).
Estos fets havien passat en esta circumstància, però podrien haver passat en qualsevol altra: anar al metge a una ciutat allunyada, visitar un amic o un parent, un simple viatge turístic, un caprici... Allò que donava una importància especial als fets era la circumstància que feia que un premi acabés en càstig, la vanitat sempre castigada perquè és tan vàcua com tot el que l’envolta
Publica un comentari a l'entrada