La carta - Albert Guiu
La carta
Des del silenci d’un insomni ebri d’un nom traço lletres a l’aire d’aquesta cambra, mots sense tinta, paraules del pensament. Neguitós albiro els dies de l’abril del meu temps i penso en una cançó de Sabina “¿Quién me ha robado el mes de abril?”, uf! Monologo entre xiuxiueigs silenciosos, com ha passat el temps. Les busques del rellotge de la meva vida ja m’han tintat els cabells de canes i tot i això encara penso un nom, com qui pensa una mitologia, una religió, una trascendència amb matisos deïficats, tinc canes de cotó adolescent em dic, sóc un Peter Pan amb pantalons llargs que naufraga contínuament al llunyà rostre d’una noia fugida. Quan penso en els meus pensaments m’estremeixo, com pots viatjar amb el pensament fins a aquells dies remots, si els calendaris d’aquells anys són ja més que cendres, són pols, si tot allò és prehistòria d’aquest món d’ordinadors i d’ànima veloç, que tot ho cus amb cables que fan volar la informació i amb programes plens d’escombraries socials que modelen una uniformitat dins el gènere humà, al meu entendre preocupant, però això és una altra història, aquest insomni que des de l’atalaia horitzontal del llit em commou busca en els fils de lluna que entren per la finestra, una altra llum, cercar en la immensitat de la fosca celísita l’estel que més ha fet enlluernar la constel.lació predilecta del meu cor, cercar una noia que els anys han convertit en dona, cercar una presència que els anys han convertit en absència, cercar una claredat plena de suggerències que els anys han convertit en una foscor bastida d’un cruel e impossible oblit.
M’alço a prendre un vas d’aigua i mentre camino pel passadís faig digressions callades sobre lo capriciosa que és la ment humana, per què penso en ella avui? la nit no és estelada, el meu cos no té calfreds de nostàlgia, la raó em fa veure a les clares que les nostres orenetes han mort, vam tenir mai orenetes?
Torno a allitar-me, manipulo un llibre però no puc obrir-lo, recito per a mi els versos que més li agradaven, Bécquer i les seves ornetes i la seva arpa, contemplo l’angle fosc de l’habitació, no hi ha cap arpa, repeteixo la pregunta vam tenir mai orenetes?, no, no pas, jo vaig tenir mil insomnis com el d’avui per ella, recordo que quan la mirava a classe, tot jo es fonia en un ascetism majúscul i devot, però mai, mai em vaig confondre místicament amb ella.
Em giro de costat i provo de dormir, mentre somiquejo entre la vigília i l’onirisme, escolto la seva veu, veig el seu rostre, uns ulls de gata miolen l’idioma de la bellesa més pura des de l’hàbitat dels meus somnis. Estic dormint i la somio.
Un gall em desvetlla, els dits blaus de la naixent albada m’obren els ulls, somric ple de satisfacció. D’un bot salto del llit al fred sòl de la cambra, davant l’espill del bany contemplo les petjades sense pietat del temps, uf! Força petjades.
M’assec a la taula de l’escriptori i escric: Aquesta nit has sigut la metàfora del meu insomni i la llum del meu dormir, aquesta vida has estat el descobriment de la llum, de la llum de totes les llums. A qui em dirigeixo? Penso, mentre les meves mans tanquen un sobre. Poso el seu nom i camino en direcció a correus. Fa tants anys que no la veig, que em costa imaginar el seu rostre mentre llegirà aquesta petita epístola. Segur que pensarà que sóc boig, ni tan sols se’n recordarà de mi, segur que se’n riurà i amb veu alta li dirà al seu company, és possible que hi hagi gent tan folla. Sóc al Carrer Major i encaro el carreró que em durà a correus. De sobte, una veu em crida, ei, ei Albert, ei.
Em giro. Una dona amb la mà alçada em crida des de la porta davantera d’un cotxe, miro, albiro, contemplo. Déu aquest ulls de gata, déu, no pot ser, però si és ella, si és Begonya. Com et va Albert? Li responc que bé, que no em puc queixar, després d’un parell de formulismes, em solta, en lo bé que escrivies i mai em vas dedicar res. Mentre em solta la frase, jo faig un garbuix amb la carta suada, i quan s’acomiada de mi i es dirigeix al cotxe, llanço la carta a les escombraries i amb ella un tros agredolç del meu passat. La carta agredolça que tenen tots els amors platònics.
Etiquetes de comentaris:
Relats 2008 Cat. D (mes de 35 anys)
Des del silenci d’un insomni ebri d’un nom traço lletres a l’aire d’aquesta cambra, mots sense tinta, paraules del pensament. Neguitós albiro els dies de l’abril del meu temps i penso en una cançó de Sabina “¿Quién me ha robado el mes de abril?”, uf! Monologo entre xiuxiueigs silenciosos, com ha passat el temps. Les busques del rellotge de la meva vida ja m’han tintat els cabells de canes i tot i això encara penso un nom, com qui pensa una mitologia, una religió, una trascendència amb matisos deïficats, tinc canes de cotó adolescent em dic, sóc un Peter Pan amb pantalons llargs que naufraga contínuament al llunyà rostre d’una noia fugida. Quan penso en els meus pensaments m’estremeixo, com pots viatjar amb el pensament fins a aquells dies remots, si els calendaris d’aquells anys són ja més que cendres, són pols, si tot allò és prehistòria d’aquest món d’ordinadors i d’ànima veloç, que tot ho cus amb cables que fan volar la informació i amb programes plens d’escombraries socials que modelen una uniformitat dins el gènere humà, al meu entendre preocupant, però això és una altra història, aquest insomni que des de l’atalaia horitzontal del llit em commou busca en els fils de lluna que entren per la finestra, una altra llum, cercar en la immensitat de la fosca celísita l’estel que més ha fet enlluernar la constel.lació predilecta del meu cor, cercar una noia que els anys han convertit en dona, cercar una presència que els anys han convertit en absència, cercar una claredat plena de suggerències que els anys han convertit en una foscor bastida d’un cruel e impossible oblit.
M’alço a prendre un vas d’aigua i mentre camino pel passadís faig digressions callades sobre lo capriciosa que és la ment humana, per què penso en ella avui? la nit no és estelada, el meu cos no té calfreds de nostàlgia, la raó em fa veure a les clares que les nostres orenetes han mort, vam tenir mai orenetes?
Torno a allitar-me, manipulo un llibre però no puc obrir-lo, recito per a mi els versos que més li agradaven, Bécquer i les seves ornetes i la seva arpa, contemplo l’angle fosc de l’habitació, no hi ha cap arpa, repeteixo la pregunta vam tenir mai orenetes?, no, no pas, jo vaig tenir mil insomnis com el d’avui per ella, recordo que quan la mirava a classe, tot jo es fonia en un ascetism majúscul i devot, però mai, mai em vaig confondre místicament amb ella.
Em giro de costat i provo de dormir, mentre somiquejo entre la vigília i l’onirisme, escolto la seva veu, veig el seu rostre, uns ulls de gata miolen l’idioma de la bellesa més pura des de l’hàbitat dels meus somnis. Estic dormint i la somio.
Un gall em desvetlla, els dits blaus de la naixent albada m’obren els ulls, somric ple de satisfacció. D’un bot salto del llit al fred sòl de la cambra, davant l’espill del bany contemplo les petjades sense pietat del temps, uf! Força petjades.
M’assec a la taula de l’escriptori i escric: Aquesta nit has sigut la metàfora del meu insomni i la llum del meu dormir, aquesta vida has estat el descobriment de la llum, de la llum de totes les llums. A qui em dirigeixo? Penso, mentre les meves mans tanquen un sobre. Poso el seu nom i camino en direcció a correus. Fa tants anys que no la veig, que em costa imaginar el seu rostre mentre llegirà aquesta petita epístola. Segur que pensarà que sóc boig, ni tan sols se’n recordarà de mi, segur que se’n riurà i amb veu alta li dirà al seu company, és possible que hi hagi gent tan folla. Sóc al Carrer Major i encaro el carreró que em durà a correus. De sobte, una veu em crida, ei, ei Albert, ei.
Em giro. Una dona amb la mà alçada em crida des de la porta davantera d’un cotxe, miro, albiro, contemplo. Déu aquest ulls de gata, déu, no pot ser, però si és ella, si és Begonya. Com et va Albert? Li responc que bé, que no em puc queixar, després d’un parell de formulismes, em solta, en lo bé que escrivies i mai em vas dedicar res. Mentre em solta la frase, jo faig un garbuix amb la carta suada, i quan s’acomiada de mi i es dirigeix al cotxe, llanço la carta a les escombraries i amb ella un tros agredolç del meu passat. La carta agredolça que tenen tots els amors platònics.
Publica un comentari a l'entrada