L'encontre - Eva Boix Vilaplana
L’ENCONTRE
Aquell dia era com un altre. El començament de la història, segurament igual que una altra. Però què els podia fer diferents als dos?. Potser els personatges? No crec, més o menys, tenien sensacions semblants a qualsevol dels milers de persones que es passejaven, amb rumb fix o no, per aquella ciutat grisa. Però, d’acord, hauria d’haver un indici de diferència, quin?, aquesta seria la feina del narrador d’aquesta història. Parlar d’amor? D’encontres sexuals? Potser sí, però no. Aquell encontre fou diferent, per si sol. Ja no es tractava de química entre dues persones, només es va tractar d’una simple revolució interior. Solament això. Una revolució de les vísceres de l’amor.
Ella, senzillament vestida, texans amb una camiseta blanca de màniga curta, fet que deixava imaginar-se la seva figura suaument esculpida de porcellana blanca. Ulls mullats d’aigua de mar. Llavis carnosos acabats de modelar per un pastisser llaminer. El seu cabell l’havia imaginat el Déu del vent i el sol, eteri i lluminós. Les mans, dolces com la mel que acaricia la primavera.
Ell, tímid i silenciós.
Ella va decidir aturar-se i entrar a fer un cafè. Mentre ella se’l bevia poc a poc, sentia com la primavera se li enfilava per les cames fins parar en aquell lloc resguardat pels texans apretats, i mentre es bevia aquelles sensacions, va entrar ell. Tímidament i silenciosament, tant fort com podia, era així com cridava la seva figura. I es va asseure a la barra. Ella el va observar, lluny, però semblava com si la seva dolça escalfor l’hagués fet presonera.
Va ser ràpid, ell es va prendre una aigua i va sortir sense haver vist a ningú dintre de la cafeteria.
Ella va decidir que el seguiria. El seu cor, es va començar a accelerar com mai ho havia sentit així. L’escalfor de les seves cames li havia passat a les galtes. Aquestes ressaltaven com dues fresses fresques enmig d’aquella porcellana blanca.
Ell no se n’adonava que el seguien. Van arribar al metro. Ell es va asseure i ella més enllà. Poc a poc, ella va decidir acostar-se. Li quedaven deu minuts. Ell continuava silenciosament sense veure-la. El metro corria, com mai o potser era el seu cor?, no ho sabia distingir. O potser la seva ment?, imaginant-se que recorria amb les mans de mel, la seva pell jove i tímida.
Al final quan ja feia falta poc per arribar, ella va veure que ell la mirava fixament. Es va sentir immensament avergonyida, imaginant-se que ell sabia el que ella havia fet. De cop, se’n va penedir, no entenia què li havia passat. La seva bellesa, però l’aclaparava i va pensar que mai seria per a ell, ell mai la desitjaria. Va decidir baixar tant aviat parés el metro. I així ho va fer. Ja no sentia escalfor a les cames, ni a les galtes, ni el seu cor corria, més aviat, la pitjor tristesa que mai havia sentit li havia envaït tot el cos.
Necessitava un cafè, així que va entrar a una cafeteria, tímidament i silenciosament.
Quan es va aixecar per anar-se’n, es va girar, i el va veure allà assegut, mirant-la.
Ell la va seguir i ella ho sabia.
Van ser tres carrers més enllà quan van arribar a casa d’ella i així silenciosament i sense més soroll que les seves pròpies respiracions quan es van estimar poc a poc, suaument i tímidament, i així va ser com la revolució del joc de l’amor els va posseir per sempre. Un final com tant d’altres, però diferent, perquè?, perquè això no va passar mai. En realitat, quan ell va entrar a la cafeteria, ella no hi era. Havia anat al lavabo de dones, per desfer-se’n d’aquella calor entre les cames.
Etiquetes de comentaris:
Relats 2008 Cat. D (mes de 35 anys)
Aquell dia era com un altre. El començament de la història, segurament igual que una altra. Però què els podia fer diferents als dos?. Potser els personatges? No crec, més o menys, tenien sensacions semblants a qualsevol dels milers de persones que es passejaven, amb rumb fix o no, per aquella ciutat grisa. Però, d’acord, hauria d’haver un indici de diferència, quin?, aquesta seria la feina del narrador d’aquesta història. Parlar d’amor? D’encontres sexuals? Potser sí, però no. Aquell encontre fou diferent, per si sol. Ja no es tractava de química entre dues persones, només es va tractar d’una simple revolució interior. Solament això. Una revolució de les vísceres de l’amor.
Ella, senzillament vestida, texans amb una camiseta blanca de màniga curta, fet que deixava imaginar-se la seva figura suaument esculpida de porcellana blanca. Ulls mullats d’aigua de mar. Llavis carnosos acabats de modelar per un pastisser llaminer. El seu cabell l’havia imaginat el Déu del vent i el sol, eteri i lluminós. Les mans, dolces com la mel que acaricia la primavera.
Ell, tímid i silenciós.
Ella va decidir aturar-se i entrar a fer un cafè. Mentre ella se’l bevia poc a poc, sentia com la primavera se li enfilava per les cames fins parar en aquell lloc resguardat pels texans apretats, i mentre es bevia aquelles sensacions, va entrar ell. Tímidament i silenciosament, tant fort com podia, era així com cridava la seva figura. I es va asseure a la barra. Ella el va observar, lluny, però semblava com si la seva dolça escalfor l’hagués fet presonera.
Va ser ràpid, ell es va prendre una aigua i va sortir sense haver vist a ningú dintre de la cafeteria.
Ella va decidir que el seguiria. El seu cor, es va començar a accelerar com mai ho havia sentit així. L’escalfor de les seves cames li havia passat a les galtes. Aquestes ressaltaven com dues fresses fresques enmig d’aquella porcellana blanca.
Ell no se n’adonava que el seguien. Van arribar al metro. Ell es va asseure i ella més enllà. Poc a poc, ella va decidir acostar-se. Li quedaven deu minuts. Ell continuava silenciosament sense veure-la. El metro corria, com mai o potser era el seu cor?, no ho sabia distingir. O potser la seva ment?, imaginant-se que recorria amb les mans de mel, la seva pell jove i tímida.
Al final quan ja feia falta poc per arribar, ella va veure que ell la mirava fixament. Es va sentir immensament avergonyida, imaginant-se que ell sabia el que ella havia fet. De cop, se’n va penedir, no entenia què li havia passat. La seva bellesa, però l’aclaparava i va pensar que mai seria per a ell, ell mai la desitjaria. Va decidir baixar tant aviat parés el metro. I així ho va fer. Ja no sentia escalfor a les cames, ni a les galtes, ni el seu cor corria, més aviat, la pitjor tristesa que mai havia sentit li havia envaït tot el cos.
Necessitava un cafè, així que va entrar a una cafeteria, tímidament i silenciosament.
Quan es va aixecar per anar-se’n, es va girar, i el va veure allà assegut, mirant-la.
Ell la va seguir i ella ho sabia.
Van ser tres carrers més enllà quan van arribar a casa d’ella i així silenciosament i sense més soroll que les seves pròpies respiracions quan es van estimar poc a poc, suaument i tímidament, i així va ser com la revolució del joc de l’amor els va posseir per sempre. Un final com tant d’altres, però diferent, perquè?, perquè això no va passar mai. En realitat, quan ell va entrar a la cafeteria, ella no hi era. Havia anat al lavabo de dones, per desfer-se’n d’aquella calor entre les cames.
Publica un comentari a l'entrada