Josep L'Herboler - Emigdi Subirats
JOSEP L’HERBOLER
Cada dimarts passava pel poble un xicot ben estrany que s’havia fet d’estimar per tothom, Josep “l’herboler”. La seua naixença l’havia convertit en orfe de mare; mentre que havia agafat tots els defectes i les virtuts del seu progenitor: l’afecció pel cant i l’ansietat per la beguda. Vestia molt estrambòtic, amb un sac de saca i uns pantalons grisos esgarrats a rogles per tapar-se les vergonyes, tot i que li agradava ensenyar-les al públic femení més jove. L’acompanyava tothora un gosset coniller molt pelut i negre com el carbó, tot tendresa. Sempre anava ple de puces i paparres i corria més que una llebre. El cridava amb el nom de Batea, en honor al bon vi, del qual l’animalet n’acostumava a fer alguns traguets, després dels quals era quan exercitava millor les seves grans dots de caçador. Portava al cap una corona d’herbes aromàtiques, que assegurava que curaven qualsevol malaltia. Es considerava un metge de primera categoria; això sí, sense llicència. Es vanagloriava que no havia trepitjat ni trepitjaria mai un hospital o una església. Els doctors eren vertaders mata sans, que es creien molt vius per repetir quatre lletres d’uns llibres mal redactats. Quan anava begut, que era 24 hores al dia, no parava de repetir que a l’església i a l’ajuntament hi havia més quilograms de puces que a la pell del seu gos. Els seus renecs es podien sentir arreu. Tenia especial mania al senyor rector del poble, Mn. Massip, i al senyor alcalde. Quan veia la seua esposa i les seues dos filles, els amollava tot un seguit de rodolins que tocaven diana: “La senyora alcaldessa em donarà un porronet o em tocarà el moixonet”, “A la seua filla gran li toca el cul un perdixan”, “A la filla xicoteta tothom li ha vist la cotorreta”. Els veïns l’apreciaven, ja que era una d’aquelles persones inofensives, que recitava versos divertits que ajudaven a deixar enrera totes les cabòries de la vida. Entonava jotes amb què mostrava gran enginy. La seua capacitat creativa era impressionant, i encara més la memòria. Recitava d’un cop la història del món en vers. Podia anomenar milers de noms de reis, soldats valents, fades encantades, bruixes malvades, i bruixots fantàstics, que el feien passar per un home de cultura. Com era molt afeccionat al vi, sovint, massa sovint, empinava el colze. Quan es feia fosc, trucava a una porta o a una altra. Llavors la senyora de la casa li preparava d’immediat una llesca de pa amb vi per berenar i un got de suc de raïm, com ell sempre demanava educadament, l’acompanyament imprescindible per guardar la bona salut. Després de saludar amb la màxima cortesia, deia quatre paraules boniques a la senyora de la casa: “Mestressa, a vostè que és una princesa vertadera, més dolça que la mel i un caramel, li composo aquest rodolí, i vostè amb la seua gentilesa i com a mostra d’honradesa i el més gran sentiment, segur que sabrà reconèixer que estic sedient, i em donarà un gotet del millor vi”. En sentir una petició com aquesta, amb tanta destresa i bons modals, cap senyora de bon cor podia gosar de contradir-lo. Era feliç, però els seus principals enemics l’acusaren de ser la causa de distracció per la baixa assistència a missa. Molts cops intentaren alliçonar-lo, però no se’n sortiren. L’únic que guanyaven era que composés una altra cançoneta picant, que ben sovint feia referència a la vida sexual dels alts mandataris de l’església. Algun cop, se li anava l’olla i afirmava que la dona de l’alcalde coneixia més moixons que un arbre. Una tarda de festa major uns policies municipals el varen detenir. El varen acusar d’haver calumniat contra el clergat, i li exigiren que s’havien d’acabar aquells improperis. El senyor rector, que també era advocat, va voler actuar com a acusació particular i cantar-li les quaranta a aquell poca-solta que alterava el bon ordre pels carrers i li treia clientela. En Josep va refusar l’advocat d’ofici, ell mateix es defensaria. Va usar la seva retòrica habitual, amb la qual convencia tothom menys els que gaudien del poder absolut. Començà el seu discurs davant de Sus Señorías:
- Vós parlaré clar i català, perquè altra llengua no sé. Senyors que maneu tant i continuareu manant, que teniu un plat calent i uns llençols per tapar-vos, com voleu que em comporti? Que vagi a missa a confessar els meus molts pecats i a canvi no doni un trosset de pa al meu gosset, ni a tots els xiquets i xiquetes, que passen tanta gana, tal com vosaltres sempre féu. És que sou més bons que jo? Que vos creieu? Pos també fareu cap a un clot i seus fotran els cucs, tot i que ni ells podran pair la vostra mala sang. Vostè, senyor alcalde, que només l’ha votat el bisbe i ha fet fortuna explotant tots els treballadors, no se’n recorda d’aquell cop que mos va llogar per vuit rals al dia, i a l’hora de cobrar només ens en va pagar sis, i mos va dir que ja podíem estar contents, i si no ho estàvem que roseguéssim ceba per treure la ràbia. I vostè, senyor rector, on va anar divendres a la nit, he de dir davant de tothom qui va visitar, perquè jo ensenyo la collonera en públic, però vostè no se l’amaga a casa de…., bé d’aquella gossa calenta. Neguiho, si encara li queda vergonya. Sou més bons que jo?
De les paraules d’en Josep tothom en parlà, i qui més qui menys li donava la raó. El clam popular demanava justícia. Es varen recollir centenars de signatures envers el seu alliberament i diners per si es demanava una fiança. I va ser alliberat, i el poble cregué que havien guanyat per una vegada, sense que creés precedent. L’herboler els havia donat una lliçó de com enfrontar-se a aquells que manen tant. Però tres setmanes després del seu alliberament, el pobre Josep va aparèixer surant damunt les aigües del riu. La versió oficial fou que s’havia ofegat després d’agafar una de les seues famoses borratxeres. La popular, en canvi, assegurava que era cosa dels grisos. Però, fins i tot després del seu dissortat traspàs, en Josep “l’herboler” va sorprendre tothom i va entendrir per darrera vegada el cor de la ciutadania. Preveient el que passaria, havia deixat escrit en una pedra de la seua cabana el seu testament, amb la tomba preparada que havia cavat el seu gosset al costat, amb la següent inscripció escrita:
- Aquí jeu, Josep “l’herboler”. Fill de l’Hostal dels Alls, que va ser estimat a Campredó. A la vegada, borratxo i honrat en la vida. Mai tingué casa, però tenia el cor ple d’amor. De gana, en va patir més que un gos pistol. Per cert, no deixeu morir el pobre Batea, que ha estat el meu millor amic. Tan sovint escrivia un rodolí com em bevia un got de vi, i espero que la gent que de mi es recordi, me’n vinguin a portar aquí.
Etiquetes de comentaris:
Relats 2008 Cat. D (mes de 35 anys)
Cada dimarts passava pel poble un xicot ben estrany que s’havia fet d’estimar per tothom, Josep “l’herboler”. La seua naixença l’havia convertit en orfe de mare; mentre que havia agafat tots els defectes i les virtuts del seu progenitor: l’afecció pel cant i l’ansietat per la beguda. Vestia molt estrambòtic, amb un sac de saca i uns pantalons grisos esgarrats a rogles per tapar-se les vergonyes, tot i que li agradava ensenyar-les al públic femení més jove. L’acompanyava tothora un gosset coniller molt pelut i negre com el carbó, tot tendresa. Sempre anava ple de puces i paparres i corria més que una llebre. El cridava amb el nom de Batea, en honor al bon vi, del qual l’animalet n’acostumava a fer alguns traguets, després dels quals era quan exercitava millor les seves grans dots de caçador. Portava al cap una corona d’herbes aromàtiques, que assegurava que curaven qualsevol malaltia. Es considerava un metge de primera categoria; això sí, sense llicència. Es vanagloriava que no havia trepitjat ni trepitjaria mai un hospital o una església. Els doctors eren vertaders mata sans, que es creien molt vius per repetir quatre lletres d’uns llibres mal redactats. Quan anava begut, que era 24 hores al dia, no parava de repetir que a l’església i a l’ajuntament hi havia més quilograms de puces que a la pell del seu gos. Els seus renecs es podien sentir arreu. Tenia especial mania al senyor rector del poble, Mn. Massip, i al senyor alcalde. Quan veia la seua esposa i les seues dos filles, els amollava tot un seguit de rodolins que tocaven diana: “La senyora alcaldessa em donarà un porronet o em tocarà el moixonet”, “A la seua filla gran li toca el cul un perdixan”, “A la filla xicoteta tothom li ha vist la cotorreta”. Els veïns l’apreciaven, ja que era una d’aquelles persones inofensives, que recitava versos divertits que ajudaven a deixar enrera totes les cabòries de la vida. Entonava jotes amb què mostrava gran enginy. La seua capacitat creativa era impressionant, i encara més la memòria. Recitava d’un cop la història del món en vers. Podia anomenar milers de noms de reis, soldats valents, fades encantades, bruixes malvades, i bruixots fantàstics, que el feien passar per un home de cultura. Com era molt afeccionat al vi, sovint, massa sovint, empinava el colze. Quan es feia fosc, trucava a una porta o a una altra. Llavors la senyora de la casa li preparava d’immediat una llesca de pa amb vi per berenar i un got de suc de raïm, com ell sempre demanava educadament, l’acompanyament imprescindible per guardar la bona salut. Després de saludar amb la màxima cortesia, deia quatre paraules boniques a la senyora de la casa: “Mestressa, a vostè que és una princesa vertadera, més dolça que la mel i un caramel, li composo aquest rodolí, i vostè amb la seua gentilesa i com a mostra d’honradesa i el més gran sentiment, segur que sabrà reconèixer que estic sedient, i em donarà un gotet del millor vi”. En sentir una petició com aquesta, amb tanta destresa i bons modals, cap senyora de bon cor podia gosar de contradir-lo. Era feliç, però els seus principals enemics l’acusaren de ser la causa de distracció per la baixa assistència a missa. Molts cops intentaren alliçonar-lo, però no se’n sortiren. L’únic que guanyaven era que composés una altra cançoneta picant, que ben sovint feia referència a la vida sexual dels alts mandataris de l’església. Algun cop, se li anava l’olla i afirmava que la dona de l’alcalde coneixia més moixons que un arbre. Una tarda de festa major uns policies municipals el varen detenir. El varen acusar d’haver calumniat contra el clergat, i li exigiren que s’havien d’acabar aquells improperis. El senyor rector, que també era advocat, va voler actuar com a acusació particular i cantar-li les quaranta a aquell poca-solta que alterava el bon ordre pels carrers i li treia clientela. En Josep va refusar l’advocat d’ofici, ell mateix es defensaria. Va usar la seva retòrica habitual, amb la qual convencia tothom menys els que gaudien del poder absolut. Començà el seu discurs davant de Sus Señorías:
- Vós parlaré clar i català, perquè altra llengua no sé. Senyors que maneu tant i continuareu manant, que teniu un plat calent i uns llençols per tapar-vos, com voleu que em comporti? Que vagi a missa a confessar els meus molts pecats i a canvi no doni un trosset de pa al meu gosset, ni a tots els xiquets i xiquetes, que passen tanta gana, tal com vosaltres sempre féu. És que sou més bons que jo? Que vos creieu? Pos també fareu cap a un clot i seus fotran els cucs, tot i que ni ells podran pair la vostra mala sang. Vostè, senyor alcalde, que només l’ha votat el bisbe i ha fet fortuna explotant tots els treballadors, no se’n recorda d’aquell cop que mos va llogar per vuit rals al dia, i a l’hora de cobrar només ens en va pagar sis, i mos va dir que ja podíem estar contents, i si no ho estàvem que roseguéssim ceba per treure la ràbia. I vostè, senyor rector, on va anar divendres a la nit, he de dir davant de tothom qui va visitar, perquè jo ensenyo la collonera en públic, però vostè no se l’amaga a casa de…., bé d’aquella gossa calenta. Neguiho, si encara li queda vergonya. Sou més bons que jo?
De les paraules d’en Josep tothom en parlà, i qui més qui menys li donava la raó. El clam popular demanava justícia. Es varen recollir centenars de signatures envers el seu alliberament i diners per si es demanava una fiança. I va ser alliberat, i el poble cregué que havien guanyat per una vegada, sense que creés precedent. L’herboler els havia donat una lliçó de com enfrontar-se a aquells que manen tant. Però tres setmanes després del seu alliberament, el pobre Josep va aparèixer surant damunt les aigües del riu. La versió oficial fou que s’havia ofegat després d’agafar una de les seues famoses borratxeres. La popular, en canvi, assegurava que era cosa dels grisos. Però, fins i tot després del seu dissortat traspàs, en Josep “l’herboler” va sorprendre tothom i va entendrir per darrera vegada el cor de la ciutadania. Preveient el que passaria, havia deixat escrit en una pedra de la seua cabana el seu testament, amb la tomba preparada que havia cavat el seu gosset al costat, amb la següent inscripció escrita:
- Aquí jeu, Josep “l’herboler”. Fill de l’Hostal dels Alls, que va ser estimat a Campredó. A la vegada, borratxo i honrat en la vida. Mai tingué casa, però tenia el cor ple d’amor. De gana, en va patir més que un gos pistol. Per cert, no deixeu morir el pobre Batea, que ha estat el meu millor amic. Tan sovint escrivia un rodolí com em bevia un got de vi, i espero que la gent que de mi es recordi, me’n vinguin a portar aquí.
Publica un comentari a l'entrada