Historia d'un nen (TONI) - Ramon González Reverter
HISTÒRIA D’UN NEN
La meva mare sap moltes històries, però aquesta ha estat sempre la meva favorita.
L’Antoni Gilabert era un noi que només tenia vuit anys quan es va produir l’atac terrorista contra les Torres Bessones de Nova York. Les imatges de l’ensorrament van quedar gravades a la seva retina i mai no oblidaria el rostre brut de cendra dels bombers lluitant per rescatar supervivents entre les runes de la tragèdia.
Un any més tard, l’Antoni va començar a tenir problemes de salut. Les persistents molèsties a l’espatlla van decidir la família a portar-lo al pediatra. Aquest el va sotmetre a una exploració exhaustiva realitzant diversos anàlisis. El diagnòstic no feia albergar gaires esperances. Calia valorar d’altres opinions. El dubte era angoixant, però després de consultar un parell d’especialistes van comprendre que tenia leucèmia, una malaltia que ja es trobava en fase terminal. Fou un cop molt dur. Llavors va ser ingressat a corre-cuita en un hospital infantil, on tothom feia el possible per donar-li ànims en els darrers mesos d’existència.
El metge que l’atenia va explicar en privat als pares que podien mitigar el dolor a base de drogues, però que mai desapareixeria. Aquests amb llàgrimes als ulls van optar per quedar-se abraçats al passadís per recuperar-se de l’efecte de la notícia. Aleshores el metge va entrar a visitar al malalt i preocupat pel seu patiment, malgrat estar sedat a tothora, va preguntar amb un somriure:
-Com anem avui, Toni?
-He passat una mala nit, però ara estic millor.
-Ets un noi molt valent. Et confesso que estic sorprès del teu coratge... Anem a veure, Toni. Deixant a part el guariment de la malaltia, que només està en mans de la voluntat de Déu, imagina que poguessis demanar un somni i saber que algun dia es faria realitat, què desitjaries? -M’agradaria ser bomber –va respondre el nen recordant les esfereïdores imatges dels avions estavellant-se contra les Torres Bessones, plenes de gom a gom i la feixuga tasca dels bombers treballant entre les runes.
Al capvespre el metge, afectat pel drama d’aquell innocent, va parlar amb el seu germà policia i li va explicar el cas. Aquest, donava la casualitat que coneixia a Carles Esteller, el cap local de bombers, perquè polis i bombers s’enfrontaven sovint en partits amistosos de futbol-sala. Tan aviat com aquest va estar assabentat va trucar a l’hospital i després de parlar amb la família va demanar pel gerent. El posà al corrent de l’assumpte i un cop aconseguit el seu vist-i-plau, afegí:
-Doncs tingueu preparat al Toni. Passarem a recollir-lo demà pel matí i durant un dia serà el cap honorari. No tenim un casc de la seva mida, però ben segur que portarà la jaqueta taronja ignífuga.
Així va començar l’amistat entre el noi i bombers, homes bondadosos que només volien que el Toni pogués gaudir del seu somni. A partir d’aquell moment, el visitaren amb freqüència. Fins i tot, un dia se’l van emportar a un incendi, on els bombers van rescatar un matrimoni i la seva filla de morir asfixiats. Allò li va aixecar tant l’ànim que durant un temps va semblar que una nova energia brollava del seu interior. El cert és que el Toni va viure més que la previsió més optimista. Però el seu destí era inexorable i va passar el que havia de passar.
Una tarda en adonar-se la infermera de guàrdia que les constants vitals del noi anaven minvant perillosament va cridar el metge, qui negant amb el cap amb un posat seriós, ho comunicà a la família:
-Em sembla que no li queda massa temps. Ho sento de tot cor.
La desesperada mare de seguida va trucar al cap de bombers.
-Hi ha alguna cosa que pugueu fer per donar-li una mort menys traumàtica?
-És clar que sí! –manifestà Carles Esteller-. Si us plau, demaneu al vostre fill que aguanti una mica més. Digueu-li que és una ordre meva. Estaré allí en menys d’un quart d’hora. Advertiu als metges que si escolten sirenes o veuen llums llampurnejants no es preocupin.
No hi ha cap incendi a l’hospital. Només anem a veure al Toni per darrera vegada. I obriu la finestra perquè entrarem utilitzant l’escala d’un camió.
En un tres i no res, tota la dotació de servei del cos de bombers, una dotzena d’homes completament uniformats van entrar a l’habitació per romandre drets un vora l’altre, com en una desfilada. El cap va entrar l’últim, mossegant-se el llavi per reprimir les emocions. Va saludar tothom i es dirigí vers el llit per seure al costat del noi malalt.
Els pitjors pressentiments es van complir en veure la careta esmorteïda del petit. Un calfred li va recórrer la columna vertebral. La seva serenitat se n’anà en orris. Ell hauria volgut donar la imatge de persona assossegada, capaç de comportar-se amb sang freda davant qualsevol situació per dramàtica que fos, però en aquelles circumstàncies, fins i tot les intencions més fermes no servien de res. El seu temple es va fondre com a cera calenta.
-Hola, Toni. Ja estic aquí, amic meu –saludà l’home amb un sanglot.
-Ja sóc un bomber de veritat? –va preguntar el noi davant la solidària demostració dels bombers.
-I tant que sí –respongué sense poder reprimir les llàgrimes que solcaven galtes avall.
Llavors en Toni Gilabert va tancar definitivament els ulls per morir, aliè al dolor i amb un somriure de felicitat.
Etiquetes de comentaris:
Relats 2008 Cat. D (mes de 35 anys)
La meva mare sap moltes històries, però aquesta ha estat sempre la meva favorita.
L’Antoni Gilabert era un noi que només tenia vuit anys quan es va produir l’atac terrorista contra les Torres Bessones de Nova York. Les imatges de l’ensorrament van quedar gravades a la seva retina i mai no oblidaria el rostre brut de cendra dels bombers lluitant per rescatar supervivents entre les runes de la tragèdia.
Un any més tard, l’Antoni va començar a tenir problemes de salut. Les persistents molèsties a l’espatlla van decidir la família a portar-lo al pediatra. Aquest el va sotmetre a una exploració exhaustiva realitzant diversos anàlisis. El diagnòstic no feia albergar gaires esperances. Calia valorar d’altres opinions. El dubte era angoixant, però després de consultar un parell d’especialistes van comprendre que tenia leucèmia, una malaltia que ja es trobava en fase terminal. Fou un cop molt dur. Llavors va ser ingressat a corre-cuita en un hospital infantil, on tothom feia el possible per donar-li ànims en els darrers mesos d’existència.
El metge que l’atenia va explicar en privat als pares que podien mitigar el dolor a base de drogues, però que mai desapareixeria. Aquests amb llàgrimes als ulls van optar per quedar-se abraçats al passadís per recuperar-se de l’efecte de la notícia. Aleshores el metge va entrar a visitar al malalt i preocupat pel seu patiment, malgrat estar sedat a tothora, va preguntar amb un somriure:
-Com anem avui, Toni?
-He passat una mala nit, però ara estic millor.
-Ets un noi molt valent. Et confesso que estic sorprès del teu coratge... Anem a veure, Toni. Deixant a part el guariment de la malaltia, que només està en mans de la voluntat de Déu, imagina que poguessis demanar un somni i saber que algun dia es faria realitat, què desitjaries? -M’agradaria ser bomber –va respondre el nen recordant les esfereïdores imatges dels avions estavellant-se contra les Torres Bessones, plenes de gom a gom i la feixuga tasca dels bombers treballant entre les runes.
Al capvespre el metge, afectat pel drama d’aquell innocent, va parlar amb el seu germà policia i li va explicar el cas. Aquest, donava la casualitat que coneixia a Carles Esteller, el cap local de bombers, perquè polis i bombers s’enfrontaven sovint en partits amistosos de futbol-sala. Tan aviat com aquest va estar assabentat va trucar a l’hospital i després de parlar amb la família va demanar pel gerent. El posà al corrent de l’assumpte i un cop aconseguit el seu vist-i-plau, afegí:
-Doncs tingueu preparat al Toni. Passarem a recollir-lo demà pel matí i durant un dia serà el cap honorari. No tenim un casc de la seva mida, però ben segur que portarà la jaqueta taronja ignífuga.
Així va començar l’amistat entre el noi i bombers, homes bondadosos que només volien que el Toni pogués gaudir del seu somni. A partir d’aquell moment, el visitaren amb freqüència. Fins i tot, un dia se’l van emportar a un incendi, on els bombers van rescatar un matrimoni i la seva filla de morir asfixiats. Allò li va aixecar tant l’ànim que durant un temps va semblar que una nova energia brollava del seu interior. El cert és que el Toni va viure més que la previsió més optimista. Però el seu destí era inexorable i va passar el que havia de passar.
Una tarda en adonar-se la infermera de guàrdia que les constants vitals del noi anaven minvant perillosament va cridar el metge, qui negant amb el cap amb un posat seriós, ho comunicà a la família:
-Em sembla que no li queda massa temps. Ho sento de tot cor.
La desesperada mare de seguida va trucar al cap de bombers.
-Hi ha alguna cosa que pugueu fer per donar-li una mort menys traumàtica?
-És clar que sí! –manifestà Carles Esteller-. Si us plau, demaneu al vostre fill que aguanti una mica més. Digueu-li que és una ordre meva. Estaré allí en menys d’un quart d’hora. Advertiu als metges que si escolten sirenes o veuen llums llampurnejants no es preocupin.
No hi ha cap incendi a l’hospital. Només anem a veure al Toni per darrera vegada. I obriu la finestra perquè entrarem utilitzant l’escala d’un camió.
En un tres i no res, tota la dotació de servei del cos de bombers, una dotzena d’homes completament uniformats van entrar a l’habitació per romandre drets un vora l’altre, com en una desfilada. El cap va entrar l’últim, mossegant-se el llavi per reprimir les emocions. Va saludar tothom i es dirigí vers el llit per seure al costat del noi malalt.
Els pitjors pressentiments es van complir en veure la careta esmorteïda del petit. Un calfred li va recórrer la columna vertebral. La seva serenitat se n’anà en orris. Ell hauria volgut donar la imatge de persona assossegada, capaç de comportar-se amb sang freda davant qualsevol situació per dramàtica que fos, però en aquelles circumstàncies, fins i tot les intencions més fermes no servien de res. El seu temple es va fondre com a cera calenta.
-Hola, Toni. Ja estic aquí, amic meu –saludà l’home amb un sanglot.
-Ja sóc un bomber de veritat? –va preguntar el noi davant la solidària demostració dels bombers.
-I tant que sí –respongué sense poder reprimir les llàgrimes que solcaven galtes avall.
Llavors en Toni Gilabert va tancar definitivament els ulls per morir, aliè al dolor i amb un somriure de felicitat.
Publica un comentari a l'entrada