Caos de llicenciatura - Yhasmina Avila Verge
Caos de llicenciatura
El meu primer dia de parvulari va ploure a cantes, tot i això començar l’escola em va fer molta il·lusió. Allí va ser on vaig fer les meves primeres amigues l’Anna i la Mariona, les quals encara conservo. Amb elles vaig passar a l’escola i més tard al institut.
En començar el Curs d’Orientació Universitària, el que nosaltres coneixíem com a COU, vaig haver de començar a passar llargues nits a la vora del llibres hidratant-me a base de cafè. Però gràcies al meu gran esforç, vaig aconseguir passar a la universitat, no vaig poder permetre’m una facultat massa prestigiosa, ja que la meva família no s’ho podia permetre, la meva mare era modista, el meu pare era llaurador i jo era la major de les tres germanes. Tot i així em vaig matricular en una facultat de dret i vaig marxar a viure a Barcelona.
A Barcelona vaig descobrir una manera diferent de viure, Barcelona i el poblet de cent cinquanta habitants del qual jo venia, eren el dia i la nit. Mariona i Anna també van venir a viure en mi, Mariona feia farmàcia i Anna aspirava a ser una bona actriu i per això assistia cada dia a l’escola d’Art Dramàtic. Tot i que vivíem plegades, no sempre estàvem per la festa,ja que l’estudi ens ocupava molt de temps, encara que això no ens impedia passar-mos-ho bé de ves en quant. Guardo molt bons records de la meva vida d’estudiant a la ciutat bohèmia.
Potser em vaig salvar de deixar els meus estudis perquè les meves dues germanes més petites no van estudiar més enllà del institut i els meus pares van poder fer front als costos de la meva vida universitària, encara que jo també em vaig ajudar una mica compaginant els estudis amb un treball de cambrera a un restaurant del Barri de Gracia.
Per fi, després de cinc anys de nits llargues i colzes gastats, em vaig llicenciar amb matricula d’honor, cosa que va provocar que de seguida em reclamés un prestigiós ganivet d’advocats, de manera que m’hi vaig posar a treball i em vaig quedar a viure a la ciutat comtal.
Tenia un apartament propi, encara que em va costar molt separar-me de les meves antigues companyes de pis, un cotxe luxós, un bon sou, roba luxosa que s’adia als meus clients adinerats, feia el treball que m’agradava, defensava casos sonats que em van donar prestigi i fama, en definitiva: era una de les millors advocades de Barcelona.
Després de cinc llargs mesos, vaig decidir tornar al meu poble per veure a la meva família, i després de veure a la meva mare, vaig anar a fer un tomb per la vila, on de cop em vaig trobar amb l’Anna, que ja feia dos anys que s’havia llicenciat.
Em va explicar que havia tornat al poble i s’havia muntat una farmàcia. Em vaig alegrar molt de veure-la. Em va dir que aquella mateixa nit s’havia organitzat un sopar de quinta, i jo vaig prometre-li la meva assistència.
Em vaig sorprendre molt de veure a la gent que no veia des de feia segles, d’altres els veia pràcticament cada cop que venia al poble, varem sortir de festa i em vaig retrobar amb un bell amic amb qui havia format parella durant la meva etapa de COU, en Ricard, que s’havia muntat amb molt d’esforç una agencia d’assegurances.
Amb el pas del temps, ens vam enamorar de nou, ell venia a Barcelona a veurem, jo passava caps de setmana al poble, etc... . Tants de retrobaments van donar com a fruit que jo em quedés embarassada de manera inesperada. Després de molt rumiar vaig prendre la decisió d’abandonar Barcelona i casar-me amb en Ricard. Així va ser.
Vuit mesos més tard vaig portar al món a una nena, Laia, i cinc mesos després de donar a llum vaig trobar un treballet a una assessoria, em va costar perquè tenia una filla petita, però gracies a Ricard el vaig aconseguir, vaig treballar-hi durant sis mesos, però vaig començar a tenir problemes, no sabia on deixar a la meva filla, el meu pare havia mort, la meva mare era ja massa gran, les meves germanes no vivien al poble i la meva filla no anava a l’escola perquè era massa petita, no volia deixar-la tantes hores a la guarderia i tot plegat se’m va fer una vola que va provocar que em deixes de treballar i em dediqués a la filla i a la casa.
Estimo a la meva filla, però necessito treballar
Etiquetes de comentaris:
Relats 2008 Cat. B (de 16 a 25 anys)
El meu primer dia de parvulari va ploure a cantes, tot i això començar l’escola em va fer molta il·lusió. Allí va ser on vaig fer les meves primeres amigues l’Anna i la Mariona, les quals encara conservo. Amb elles vaig passar a l’escola i més tard al institut.
En començar el Curs d’Orientació Universitària, el que nosaltres coneixíem com a COU, vaig haver de començar a passar llargues nits a la vora del llibres hidratant-me a base de cafè. Però gràcies al meu gran esforç, vaig aconseguir passar a la universitat, no vaig poder permetre’m una facultat massa prestigiosa, ja que la meva família no s’ho podia permetre, la meva mare era modista, el meu pare era llaurador i jo era la major de les tres germanes. Tot i així em vaig matricular en una facultat de dret i vaig marxar a viure a Barcelona.
A Barcelona vaig descobrir una manera diferent de viure, Barcelona i el poblet de cent cinquanta habitants del qual jo venia, eren el dia i la nit. Mariona i Anna també van venir a viure en mi, Mariona feia farmàcia i Anna aspirava a ser una bona actriu i per això assistia cada dia a l’escola d’Art Dramàtic. Tot i que vivíem plegades, no sempre estàvem per la festa,ja que l’estudi ens ocupava molt de temps, encara que això no ens impedia passar-mos-ho bé de ves en quant. Guardo molt bons records de la meva vida d’estudiant a la ciutat bohèmia.
Potser em vaig salvar de deixar els meus estudis perquè les meves dues germanes més petites no van estudiar més enllà del institut i els meus pares van poder fer front als costos de la meva vida universitària, encara que jo també em vaig ajudar una mica compaginant els estudis amb un treball de cambrera a un restaurant del Barri de Gracia.
Per fi, després de cinc anys de nits llargues i colzes gastats, em vaig llicenciar amb matricula d’honor, cosa que va provocar que de seguida em reclamés un prestigiós ganivet d’advocats, de manera que m’hi vaig posar a treball i em vaig quedar a viure a la ciutat comtal.
Tenia un apartament propi, encara que em va costar molt separar-me de les meves antigues companyes de pis, un cotxe luxós, un bon sou, roba luxosa que s’adia als meus clients adinerats, feia el treball que m’agradava, defensava casos sonats que em van donar prestigi i fama, en definitiva: era una de les millors advocades de Barcelona.
Després de cinc llargs mesos, vaig decidir tornar al meu poble per veure a la meva família, i després de veure a la meva mare, vaig anar a fer un tomb per la vila, on de cop em vaig trobar amb l’Anna, que ja feia dos anys que s’havia llicenciat.
Em va explicar que havia tornat al poble i s’havia muntat una farmàcia. Em vaig alegrar molt de veure-la. Em va dir que aquella mateixa nit s’havia organitzat un sopar de quinta, i jo vaig prometre-li la meva assistència.
Em vaig sorprendre molt de veure a la gent que no veia des de feia segles, d’altres els veia pràcticament cada cop que venia al poble, varem sortir de festa i em vaig retrobar amb un bell amic amb qui havia format parella durant la meva etapa de COU, en Ricard, que s’havia muntat amb molt d’esforç una agencia d’assegurances.
Amb el pas del temps, ens vam enamorar de nou, ell venia a Barcelona a veurem, jo passava caps de setmana al poble, etc... . Tants de retrobaments van donar com a fruit que jo em quedés embarassada de manera inesperada. Després de molt rumiar vaig prendre la decisió d’abandonar Barcelona i casar-me amb en Ricard. Així va ser.
Vuit mesos més tard vaig portar al món a una nena, Laia, i cinc mesos després de donar a llum vaig trobar un treballet a una assessoria, em va costar perquè tenia una filla petita, però gracies a Ricard el vaig aconseguir, vaig treballar-hi durant sis mesos, però vaig començar a tenir problemes, no sabia on deixar a la meva filla, el meu pare havia mort, la meva mare era ja massa gran, les meves germanes no vivien al poble i la meva filla no anava a l’escola perquè era massa petita, no volia deixar-la tantes hores a la guarderia i tot plegat se’m va fer una vola que va provocar que em deixes de treballar i em dediqués a la filla i a la casa.
Estimo a la meva filla, però necessito treballar
Publica un comentari a l'entrada