D'orgull i altivesa - Marina Pallás Caturla
D’orgull i altivesa
Escric perquè m’agrada. Perquè m’agrada agafar el bolígraf, omplir un paper en blanc i capbussar-m’hi sense por en les meves pròpies paraules.
Em diuen que sóc una persona estranya, solitària, fins i tot misàntropa. Però és que només sóc feliç així, com sóc jo. Parlo poc, penso massa. I m’agrada escriure.
A vegades estic trist. Els problemes són tumors malignes, les preocupacions, grapes que m’oprimeixen el pit. Llavors agafo un llibre. O escric.
Tothom parla de política, de futbol, de telenovel·les, de sexe, d’injustícies. I crida i discuteix i es baralla. Violència, injustícia. Fumen, parlen per telèfon hores senceres, corren a la feina amb el maletí a la mà, juguen a la borsa, perden i guanyen diners. Cuinen malament, mengen pitjor. Consumeixen droga, se’n van a Barcelona, cometen adulteri, es vesteixen amb corbata, condueixen i presumeixen de cotxe davant del veí. Somriures forçats, coixins humits. Jo escric.
I escric per a mi, per recordar-me, per saber qui sóc. D’ençà de la mort de ma mare que gairebé no surto de casa. No sóc ric, però visc i visc molt bé, jo. És bonica, la vida. Sí.
També m’abelleix vore l’Ebre. L’Ebre, l’Ebre... I pujar als Ports: tons rosats al dematí, ataronjats al crepuscle. Vore la meva terra, diversa, ufanosa!
Recordo sovint històries de Gerard Vergés, de Jesús Moncada. De lluites, de pors. I comença el meu trajecte amb els ulls clucs: Deltebre, mar, camps d’arròs, Amposta, aus, La Sènia, riu, Masdenverge, platges, la Tortosa de les tres cultures, llacunes, mel del Perelló, El Pinell, vins, l’Horta de Sant Joan de Picasso, Gandesa, muntanya, Miravet, castells, Móra d’Ebre, Corbera d’Ebre, guerres fraticides, Ascó, Flix... Riu, riu... Escriuré.
Un dia podria aixecar-me del llit, llançar el despertador i estirar els braços tot badallant. Podria anar al lavabo, preocupat per la feina (tediosa!), pel cap (dèspota!) o per una dona (adusta!). Em dutxaria, neguitós, i després em miraria a l’espill. La gent es contempla a l’espill i es troba lletja, grassa, pàl·lida. Jo m’hi miro i em veig a mi. Sé qui sóc. I n’estic ben orgullós.
Etiquetes de comentaris:
Relats 2008 Cat. B (de 16 a 25 anys)
Escric perquè m’agrada. Perquè m’agrada agafar el bolígraf, omplir un paper en blanc i capbussar-m’hi sense por en les meves pròpies paraules.
Em diuen que sóc una persona estranya, solitària, fins i tot misàntropa. Però és que només sóc feliç així, com sóc jo. Parlo poc, penso massa. I m’agrada escriure.
A vegades estic trist. Els problemes són tumors malignes, les preocupacions, grapes que m’oprimeixen el pit. Llavors agafo un llibre. O escric.
Tothom parla de política, de futbol, de telenovel·les, de sexe, d’injustícies. I crida i discuteix i es baralla. Violència, injustícia. Fumen, parlen per telèfon hores senceres, corren a la feina amb el maletí a la mà, juguen a la borsa, perden i guanyen diners. Cuinen malament, mengen pitjor. Consumeixen droga, se’n van a Barcelona, cometen adulteri, es vesteixen amb corbata, condueixen i presumeixen de cotxe davant del veí. Somriures forçats, coixins humits. Jo escric.
I escric per a mi, per recordar-me, per saber qui sóc. D’ençà de la mort de ma mare que gairebé no surto de casa. No sóc ric, però visc i visc molt bé, jo. És bonica, la vida. Sí.
També m’abelleix vore l’Ebre. L’Ebre, l’Ebre... I pujar als Ports: tons rosats al dematí, ataronjats al crepuscle. Vore la meva terra, diversa, ufanosa!
Recordo sovint històries de Gerard Vergés, de Jesús Moncada. De lluites, de pors. I comença el meu trajecte amb els ulls clucs: Deltebre, mar, camps d’arròs, Amposta, aus, La Sènia, riu, Masdenverge, platges, la Tortosa de les tres cultures, llacunes, mel del Perelló, El Pinell, vins, l’Horta de Sant Joan de Picasso, Gandesa, muntanya, Miravet, castells, Móra d’Ebre, Corbera d’Ebre, guerres fraticides, Ascó, Flix... Riu, riu... Escriuré.
Un dia podria aixecar-me del llit, llançar el despertador i estirar els braços tot badallant. Podria anar al lavabo, preocupat per la feina (tediosa!), pel cap (dèspota!) o per una dona (adusta!). Em dutxaria, neguitós, i després em miraria a l’espill. La gent es contempla a l’espill i es troba lletja, grassa, pàl·lida. Jo m’hi miro i em veig a mi. Sé qui sóc. I n’estic ben orgullós.
Publica un comentari a l'entrada