El Cau dels llibres - Laura Solé Cabrera
EL CAU DELS LLIBRES
- Però no ho entenc, per què a mi?- vaig exclamar jo.
- Laura! Ja és hora d’aixecar-se. La meva mare va aixecar encara més la veu, cansada de dir-m’ho cada matí.
- Cinc minuts més!
Però ja era massa tard, el somni s’havia acabat, van començar a esborrar-se de la meva ment aquells pensaments, aquells somnis que cada matí em deixaven més clar que volien dir alguna cosa... Vaig saltar d’un bot del llit, ja tindria temps per pensar en fàbriques de llibres. No volia fer tard a l’institut com cada matí. La realitat era un altra, ara la Laura tornava estar al món de la realitat, a on els llibres per gairebé tothom estan a un segon lloc, o m’atreviria a dir que a un últim.
- Colometa, Colometa!- exclamà una veu de molt a prop.
No podia ser, era impossible! Era ell, aquell home gran, amb els seus ulls d’un marró terrós però intens, amb la seva barba blanca i el seu bastó antic. Ell era l’ancià que nit rere nit havia aclaparat els meus somnis.
De sobte, encara em vaig quedar més confosa, es va atansar a mi i em va dir:
-Colometa, feia temps que t’esperava, acompanya’m, sisplau.
Colometa? S’equivocava, quina decepció! No era a mi a qui buscava, jo no era la Colometa! Em vaig empipar, empipar per tot. Al final vaig decidir acompanyar-lo, el seguí per carrerons i carrerons, cada vegada estava perdent més la noció de l’espai i del temps, però aquella sensació m’extasiava d’allò més. Al final paràrem davant d’una gran portalada antiga, d’aquelles tan abundants a la ciutat de l’edat moderna, amb els seus panys de ferro forjat amb caràcters de fades i animals encantats. Allò era irracional, els meus ulls mai havien vist res paregut.
Perdó que no em presenti- i així trencà aquell silenci- em dic Esteve però tothom qui em coneix em coneix com a Manelic, ja que aquí a on estem ara cadascú té una identitat que assigna l’últim representant de la mateixa sang abans de morir i deixar per sempre aquest món, aquesta fàbrica a on tot o gairebé tot es pot fer realitat.
Què era aquell lloc? Per què el nom de Colometa, el nom de la protagonista d’un dels últims llibres que ens havien fet llegir a l’institut? De sobte l’ancià agafà un aire més seriós i em va entregar un sobre amb un segell d’allò més original:
“Estimada Laura, no sé per on començar. Aquesta carta és molt important per a mi però també per tu, el meu avi temps enrere també me l’escriví i ara em toca a mi. Primerament t’explicaré a on estàs. Aquest lloc és la fàbrica dels llibres, un indret que generació rere generació ha anat passant d’avis a néts i que per tant és hora que et toqui a tu.. Arribarà un punt que això serà la teva vida, el teu cau a on refugiar-te d’aquest món que cada vegada està més llunyà i que està caient fora del camí de la cultura i del pensament, de no veure en un llibre més enllà d’unes pàgines i unes lletres. Aquest serà el teu gran repte, Colometa. No deixar-te caure en aquest món i intentar que per a les altres persones aquest món, el dels llibres, sigui el vertader. La fàbrica dels llibres és més que una sala amb molts llibres, és el cor a on naixent totes les obres literàries, a on et pots endinsar dins de cada història i de cada vida de diferents personatges. No creguis que tot el que està escrit no és real i menys que tot el que veus existeix. Cada obra literària és la caixa a on l’autora guarda els seus sentiments, les seves preocupacions però sobretot la seva ànima, que perdura per sempre amagada entre les línies i que tu o qualsevol ha de saber interpretar. Hi ha tot un món per descobrir, i sé que tu seràs capaç d’entendre’l. Per tant, deixa que la fluïdesa de la teva ment voli per totes aquestes lleixes i invita a tot aquell que vulgui unir-se a aquest món reduït a on la imaginació i la realitat es barregen per donar lloc a un aprenentatge immens. Sé que tu en seràs capaç.”
Etiquetes de comentaris:
Relats 2008 Cat. B (de 16 a 25 anys)
- Però no ho entenc, per què a mi?- vaig exclamar jo.
- Laura! Ja és hora d’aixecar-se. La meva mare va aixecar encara més la veu, cansada de dir-m’ho cada matí.
- Cinc minuts més!
Però ja era massa tard, el somni s’havia acabat, van començar a esborrar-se de la meva ment aquells pensaments, aquells somnis que cada matí em deixaven més clar que volien dir alguna cosa... Vaig saltar d’un bot del llit, ja tindria temps per pensar en fàbriques de llibres. No volia fer tard a l’institut com cada matí. La realitat era un altra, ara la Laura tornava estar al món de la realitat, a on els llibres per gairebé tothom estan a un segon lloc, o m’atreviria a dir que a un últim.
- Colometa, Colometa!- exclamà una veu de molt a prop.
No podia ser, era impossible! Era ell, aquell home gran, amb els seus ulls d’un marró terrós però intens, amb la seva barba blanca i el seu bastó antic. Ell era l’ancià que nit rere nit havia aclaparat els meus somnis.
De sobte, encara em vaig quedar més confosa, es va atansar a mi i em va dir:
-Colometa, feia temps que t’esperava, acompanya’m, sisplau.
Colometa? S’equivocava, quina decepció! No era a mi a qui buscava, jo no era la Colometa! Em vaig empipar, empipar per tot. Al final vaig decidir acompanyar-lo, el seguí per carrerons i carrerons, cada vegada estava perdent més la noció de l’espai i del temps, però aquella sensació m’extasiava d’allò més. Al final paràrem davant d’una gran portalada antiga, d’aquelles tan abundants a la ciutat de l’edat moderna, amb els seus panys de ferro forjat amb caràcters de fades i animals encantats. Allò era irracional, els meus ulls mai havien vist res paregut.
Perdó que no em presenti- i així trencà aquell silenci- em dic Esteve però tothom qui em coneix em coneix com a Manelic, ja que aquí a on estem ara cadascú té una identitat que assigna l’últim representant de la mateixa sang abans de morir i deixar per sempre aquest món, aquesta fàbrica a on tot o gairebé tot es pot fer realitat.
Què era aquell lloc? Per què el nom de Colometa, el nom de la protagonista d’un dels últims llibres que ens havien fet llegir a l’institut? De sobte l’ancià agafà un aire més seriós i em va entregar un sobre amb un segell d’allò més original:
“Estimada Laura, no sé per on començar. Aquesta carta és molt important per a mi però també per tu, el meu avi temps enrere també me l’escriví i ara em toca a mi. Primerament t’explicaré a on estàs. Aquest lloc és la fàbrica dels llibres, un indret que generació rere generació ha anat passant d’avis a néts i que per tant és hora que et toqui a tu.. Arribarà un punt que això serà la teva vida, el teu cau a on refugiar-te d’aquest món que cada vegada està més llunyà i que està caient fora del camí de la cultura i del pensament, de no veure en un llibre més enllà d’unes pàgines i unes lletres. Aquest serà el teu gran repte, Colometa. No deixar-te caure en aquest món i intentar que per a les altres persones aquest món, el dels llibres, sigui el vertader. La fàbrica dels llibres és més que una sala amb molts llibres, és el cor a on naixent totes les obres literàries, a on et pots endinsar dins de cada història i de cada vida de diferents personatges. No creguis que tot el que està escrit no és real i menys que tot el que veus existeix. Cada obra literària és la caixa a on l’autora guarda els seus sentiments, les seves preocupacions però sobretot la seva ànima, que perdura per sempre amagada entre les línies i que tu o qualsevol ha de saber interpretar. Hi ha tot un món per descobrir, i sé que tu seràs capaç d’entendre’l. Per tant, deixa que la fluïdesa de la teva ment voli per totes aquestes lleixes i invita a tot aquell que vulgui unir-se a aquest món reduït a on la imaginació i la realitat es barregen per donar lloc a un aprenentatge immens. Sé que tu en seràs capaç.”
Publica un comentari a l'entrada