Record - Jordi Andreu Corbaton
Record
Aquest matí m’he descobert parlant-te. Et parlava a l’orella i t’acaronava els rínxols. Àngel... Com tantes altres vegades solament t’he tingut en somnis. Però ha sigut com tornar a nàixer, com sentir-se viu de nou per un instant... No puc recordar què et deia exactament. Tampoc importa, no creus? Les imatges de la teua cara, dels teus ulls petits, foscos, coberts de dolçor i d’amor, encara reboten dins el meu cap, com una bala perduda que em danya a poc a poc, per por a matar-me d’un descuit. He obert els ulls, i tenia les mans buides i brutes, com si m’haguessen robat la innocència de sobte... La claror estrident d’un dia d’estiu esquivava el porticó badat i es passejava pel meu rostre. Tot és més preciós a la llum de la lluna, sota el mantell càlid de la nit, perquè fins que el dia emergeix d’entre tenebres com un bandoler ferit, tot és possible encara, com si la màgia de la foscor deixés la porta oberta a l’esperança, als desigs que es compleixen simplement amb demanar-los. Tanca els ulls, i demana’n un! El meu és sempre el mateix.
Ha plogut, sense descans. Com a tu t’agradava. Encara ara, mentre passejo descalç buscant la teua olor en algun racó, se sent un lleuger xip-xip que prové de la teulada, i uns nuvolots negres i tossuts s’encapritxen a no abandonar el poble. Enyoren el teu cos nu al balcó, les llàgrimes d’aigua acaronant la teua pell solcada de pigues, i la tèbia carn daurada.
Sembla que face segles que m’he aixecat del llit, dominat per la sensació de no ser d’aquest món, com si enlloc d’humà fos un cadàver ple de botox, hormones i píndoles, amb una expressió al rostre comprada a un cirurgià estètic. Cara de poker en diuen. I m’he maleït, i els he maleït a tots com tantes altres vegades, i al poker, i a la botella de ginebra que rodola sota el capçal del llit com la sageta enverinada d’una ruleta. I penso com deu ser el silenci, el gran silenci. Miro els camps d’arrossars, un mantell verd fins on m’arriba la vista. Les rieres i els barrancs baixen plens de sang, pètals d’aigua que ploren, com els hómens quan ho han perdut tot. He sabut que avui seria un mal dia mentre mirava ploure, perquè també plovia dins meu.
T’he vist a cada cantonada, t’he sentit a cada conversa, t’he notat al meu costat amb cada cançó que escoltava. Avui és un mal dia, un d’aquells en que te trobo tan a faltar que sembla que m’esquincen per dins amb una navalla mal afilada. Cridaré com un dement... xisclaré fins que la ràbia i la tristesa em surtin per la boca, com coloms espantats, premeré l’accelerador amb totes les forces, amb els ulls clucs... per obrir-los al cap d’una estona, com faig sempre. Desprès de tot cal coratge per a segons quines coses... M’obligaré a recordar-te perquè la pena súrtiga més ràpid... I desprès vindrà la calma, bàlsam de malalts i desesperats, la pau infinita i efímera, i creuré que esta ha estat la darrera vegada que el teu record em torna boig. Però sé que no ho serà. Mai és la darrera.
I em torno a sorprendre parlant-te. T’estimo, saps? Jo no vull perquè fa mal, un mal insofrible que m’obre l’ànima en canal, però t’estimo. I voldria dormir, dormir per sempre, i somniar amb un món perfecte on no hi haja ordres d’allunyament, ni crits en la nit, ni cotxes conduïts per ex-marits borratxos. Voldria dormir, i somniar que la cara que veig cada matí al despertar-me torna a ser la teua.
Etiquetes de comentaris:
Relats 2008 Cat. C (de 26 a 35 anys)
Aquest matí m’he descobert parlant-te. Et parlava a l’orella i t’acaronava els rínxols. Àngel... Com tantes altres vegades solament t’he tingut en somnis. Però ha sigut com tornar a nàixer, com sentir-se viu de nou per un instant... No puc recordar què et deia exactament. Tampoc importa, no creus? Les imatges de la teua cara, dels teus ulls petits, foscos, coberts de dolçor i d’amor, encara reboten dins el meu cap, com una bala perduda que em danya a poc a poc, per por a matar-me d’un descuit. He obert els ulls, i tenia les mans buides i brutes, com si m’haguessen robat la innocència de sobte... La claror estrident d’un dia d’estiu esquivava el porticó badat i es passejava pel meu rostre. Tot és més preciós a la llum de la lluna, sota el mantell càlid de la nit, perquè fins que el dia emergeix d’entre tenebres com un bandoler ferit, tot és possible encara, com si la màgia de la foscor deixés la porta oberta a l’esperança, als desigs que es compleixen simplement amb demanar-los. Tanca els ulls, i demana’n un! El meu és sempre el mateix.
Ha plogut, sense descans. Com a tu t’agradava. Encara ara, mentre passejo descalç buscant la teua olor en algun racó, se sent un lleuger xip-xip que prové de la teulada, i uns nuvolots negres i tossuts s’encapritxen a no abandonar el poble. Enyoren el teu cos nu al balcó, les llàgrimes d’aigua acaronant la teua pell solcada de pigues, i la tèbia carn daurada.
Sembla que face segles que m’he aixecat del llit, dominat per la sensació de no ser d’aquest món, com si enlloc d’humà fos un cadàver ple de botox, hormones i píndoles, amb una expressió al rostre comprada a un cirurgià estètic. Cara de poker en diuen. I m’he maleït, i els he maleït a tots com tantes altres vegades, i al poker, i a la botella de ginebra que rodola sota el capçal del llit com la sageta enverinada d’una ruleta. I penso com deu ser el silenci, el gran silenci. Miro els camps d’arrossars, un mantell verd fins on m’arriba la vista. Les rieres i els barrancs baixen plens de sang, pètals d’aigua que ploren, com els hómens quan ho han perdut tot. He sabut que avui seria un mal dia mentre mirava ploure, perquè també plovia dins meu.
T’he vist a cada cantonada, t’he sentit a cada conversa, t’he notat al meu costat amb cada cançó que escoltava. Avui és un mal dia, un d’aquells en que te trobo tan a faltar que sembla que m’esquincen per dins amb una navalla mal afilada. Cridaré com un dement... xisclaré fins que la ràbia i la tristesa em surtin per la boca, com coloms espantats, premeré l’accelerador amb totes les forces, amb els ulls clucs... per obrir-los al cap d’una estona, com faig sempre. Desprès de tot cal coratge per a segons quines coses... M’obligaré a recordar-te perquè la pena súrtiga més ràpid... I desprès vindrà la calma, bàlsam de malalts i desesperats, la pau infinita i efímera, i creuré que esta ha estat la darrera vegada que el teu record em torna boig. Però sé que no ho serà. Mai és la darrera.
I em torno a sorprendre parlant-te. T’estimo, saps? Jo no vull perquè fa mal, un mal insofrible que m’obre l’ànima en canal, però t’estimo. I voldria dormir, dormir per sempre, i somniar amb un món perfecte on no hi haja ordres d’allunyament, ni crits en la nit, ni cotxes conduïts per ex-marits borratxos. Voldria dormir, i somniar que la cara que veig cada matí al despertar-me torna a ser la teua.
Publica un comentari a l'entrada