Metamorfosi - Mª del Mar Albújar Font
METAMORFOSI
La fredor de l’hivern deixava pas a una tímida primavera, suau i tèbia.
Caminava per a no pensar. Sola. Per a omplir el temps. Sola. Intentant imbuir-se d’aquell món càlid que començava a néixer.
Des del passeig, el mar, vell amic, li donava pau. Serenor infinita. Profunditat sense límits. Blavor eterna.
Dues ombres desconegudes, en la llunyania, gaudien de l’espectacle de la natura.
Va obrir bé els ulls, finestres predilectes dels sentits, deixant lliure la ment. Volia encabir tot el que contemplava en el seu món interior, gronxar-lo amb l’anar i venir de les onades, perfumar-lo amb la seva aroma, regar-lo amb la seva salabror...
Va respirar fondo, contemplant la magnitud de l’espectacle: la badia als seus peus, llac de la calma, amb els velers ancorats al bell mig, ballant lentament la melodia de les onades... Només les gavines ,que es perseguien en la serenor de la tarda, trencaven el dens silenci.
Necessitava pensar, ordenar el seu món interior. Ordenar el caos, per a convertir-lo novament en repòs. Necessitava poder descansar, mentalment. Descans mental. I no se’n sortia. Els seus pensaments es passejaven per un laberint. Ja feia massa temps que estaven perduts, que estava perduda, sumida en el desconcert de no saber on anar ni què fer...
Sense saber-ho, caminava per les dreceres de la por. Sola. Traspassant aquella frontera - línia fina i fràgil- que separa els somnis dels malsons. Sola.
No recordava com havia arribat fins allí... Ara tota aquella història que l’havia torturat ja formava part d’un passat tan llunyà, que estava perdut en la memòria. Però que seguia viu en el subconscient, impedint-li avançar.
De tant en tant, encara ara, la fiblada d’aquell dolor se li repetia. Com una llança que es clava al mig del cos, penetrant, fonda, esquinçant tots els teixits... I , sense voler, les llàgrimes tornaven a ompli-li els ulls, mentre les mans acaronaven el seu baix ventre. Ella volia aquella criatura! L’estimava ja des del moment en què va concebre-la. Però el seu cos l’havia repudiada des de sempre, fent-li els dies insuportables i les nits infinites, marejant-la fins a la nàusea, condemnant-la al repòs etern... Fins que un dia, aquell dolor va expulsar la nena bruscament del paradís de parets toves i càlides fins a la fredor de la vida. Era tan petita! Ni tan sols la va poder veure. No la va poder ni abraçar!
En aquell precís moment, allà, enmig del capvespre dels sentits, on es barallen la nit i el dia, on el sol es fon amb el blau cel tenyint el món de roig, ella ho recordava. En aquell record se li acabava la vida.
I, de cop, del fons de la seva ànima buida, va sorgir el crit. Un crit que va deformar les seves faccions fins a convertir-les en imatges borroses, cadavèriques, sepulcrals: la boca, volcà en erupció; els ulls sense mirada , i les mans, aguantant-se la pena...
Era el crit de l’angoixa i de la por, de la soledat, de la impotència... L’epicentre del sense sentit, que va transformar els paisatge, convertint la calma en tempesta, desfigurant l’horitzó, barrejant cel i mar amb terra, plovent gotes de sang...
I, el caos, ondulant, serpentejant, va ocupar l’univers i, tota la vida, de cop, es va paralitzar per sempre.
Etiquetes de comentaris:
Relats 2008 Cat. C (de 26 a 35 anys)
La fredor de l’hivern deixava pas a una tímida primavera, suau i tèbia.
Caminava per a no pensar. Sola. Per a omplir el temps. Sola. Intentant imbuir-se d’aquell món càlid que començava a néixer.
Des del passeig, el mar, vell amic, li donava pau. Serenor infinita. Profunditat sense límits. Blavor eterna.
Dues ombres desconegudes, en la llunyania, gaudien de l’espectacle de la natura.
Va obrir bé els ulls, finestres predilectes dels sentits, deixant lliure la ment. Volia encabir tot el que contemplava en el seu món interior, gronxar-lo amb l’anar i venir de les onades, perfumar-lo amb la seva aroma, regar-lo amb la seva salabror...
Va respirar fondo, contemplant la magnitud de l’espectacle: la badia als seus peus, llac de la calma, amb els velers ancorats al bell mig, ballant lentament la melodia de les onades... Només les gavines ,que es perseguien en la serenor de la tarda, trencaven el dens silenci.
Necessitava pensar, ordenar el seu món interior. Ordenar el caos, per a convertir-lo novament en repòs. Necessitava poder descansar, mentalment. Descans mental. I no se’n sortia. Els seus pensaments es passejaven per un laberint. Ja feia massa temps que estaven perduts, que estava perduda, sumida en el desconcert de no saber on anar ni què fer...
Sense saber-ho, caminava per les dreceres de la por. Sola. Traspassant aquella frontera - línia fina i fràgil- que separa els somnis dels malsons. Sola.
No recordava com havia arribat fins allí... Ara tota aquella història que l’havia torturat ja formava part d’un passat tan llunyà, que estava perdut en la memòria. Però que seguia viu en el subconscient, impedint-li avançar.
De tant en tant, encara ara, la fiblada d’aquell dolor se li repetia. Com una llança que es clava al mig del cos, penetrant, fonda, esquinçant tots els teixits... I , sense voler, les llàgrimes tornaven a ompli-li els ulls, mentre les mans acaronaven el seu baix ventre. Ella volia aquella criatura! L’estimava ja des del moment en què va concebre-la. Però el seu cos l’havia repudiada des de sempre, fent-li els dies insuportables i les nits infinites, marejant-la fins a la nàusea, condemnant-la al repòs etern... Fins que un dia, aquell dolor va expulsar la nena bruscament del paradís de parets toves i càlides fins a la fredor de la vida. Era tan petita! Ni tan sols la va poder veure. No la va poder ni abraçar!
En aquell precís moment, allà, enmig del capvespre dels sentits, on es barallen la nit i el dia, on el sol es fon amb el blau cel tenyint el món de roig, ella ho recordava. En aquell record se li acabava la vida.
I, de cop, del fons de la seva ànima buida, va sorgir el crit. Un crit que va deformar les seves faccions fins a convertir-les en imatges borroses, cadavèriques, sepulcrals: la boca, volcà en erupció; els ulls sense mirada , i les mans, aguantant-se la pena...
Era el crit de l’angoixa i de la por, de la soledat, de la impotència... L’epicentre del sense sentit, que va transformar els paisatge, convertint la calma en tempesta, desfigurant l’horitzó, barrejant cel i mar amb terra, plovent gotes de sang...
I, el caos, ondulant, serpentejant, va ocupar l’univers i, tota la vida, de cop, es va paralitzar per sempre.
Publica un comentari a l'entrada