L'amistat - Anna de la Vega Benaiges
L’AMISTAT
En un petit poble, de les Terres de l’Ebre, hi vivia la Laia, una noia que s’estimava molt a la seva gent. Li agradava estar bé amb tothom, sobretot amb la seva família i la gent que l’envoltava. Des de la infantesa, sempre va estar acompanyada pels seus amics i amigues. Però, el temps passa, ens anem fent grans, vivim diferents experiències i les persones canvien, o, almenys, ens ho sembla.
La seva millor amiga, la Maria, companya de confidències i experiències, des de ben petites, a la universitat, li va fallar. Vivien juntes durant la setmana en un pis d’estudiants i la seva convivència va ser molt bona; sempre s’ajudaven, eren companyes, amigues …, però al final dels seus estudis aquesta harmonia va canviar.
La Laia es trobava en un moment molt important de la seva vida. Com a persona adulta que ja era, autònoma, tot i que no independent – depenia dels seus pares econòmicament i molt afectivament – es trobava en una època de la seva vida en què tenien lloc canvis, decisions a prendre, inseguretat en el futur – estava a punt d’acabar els seus estudis i no sabia que faria, si trobaria feina, on aniria … Però, aquests fets, època de canvis, no només afectaven a ella, sinó també a la seva amiga. La Laia s’interessava per la Maria; com li anaven els exàmens, pel seu estat, etc., però aquest interès no era correspost. Tot i que li sabia greu rebre aquesta indiferència, la Laia s’interessava perquè se l’estimava com amiga, pensava que passaven un mal moment i es preocupava per la Maria sense esperar res a canvi. El que si li feia mal era la ignorància - la Laia pensava que la ignorància és un dels més grans desprecis que et puguin fer -. Mentre, la Laia creia que havien de parlar, tot i que potser no estarien d’acord amb alguna cosa, s’haurien de mirar als ulls, tenir alguna mena de contacte i, aleshores, sabria si valia la pena patir tant per aquella amistat.
Anaven passant els dies i tot estar juntes en el pis, cada vegada estaven més allunyades. I, des d’aleshores la Laia sempre pensà que l’allunyament entre les persones no el fan les distàncies, sinó nosaltres mateixos. Com més dies passaven, més difícil era que hi hagués una trobada, un contacte. Però, finalment, la Laia es va decidir a parlar amb la Maria.
En un principi, la Maria es va mostrar reticent i no se la volia escoltar. Però, després d’una breu reflexió, va cedir en la seva postura, però dient que ho tenia tot molt clar i no pensava canviar la seva manera de pensar i de comportar-se amb ella. La Laia es va quedar molt sorpresa de la duresa de les seves paraules, però ja havia pres la iniciativa i necessitava parlar amb ella. La Maria no donava el seu braç a tòrcer i la conversa, per part d’ella, no estava encaminada per a arribar a una bona entesa. Li va fer retrets a la Laia – en alguns casos podia tenir raó, però en molts d’altres era injustificat el seu comportament – i, aquesta, anava veient clar que no arribarien enlloc. Finalment, la Laia li va dir que així no solucionarien mai els malentesos i que havien de començar de nou, donar-se una altra oportunitat. La Maria li va respondre que no volia saber res sobre el tema, però ja que la veia preocupada, intentaria que la relació millorés. A la Laia li va semblar que era com si fes una obra de caritat, cosa que no li va semblar molt bé, però, al mateix temps, pensava que si la Maria ho volia així, ella havia d’aprofitar aquesta oportunitat per a intentar que la relació fos com abans.
Després d’aquella conversa, la relació entre la Laia i la Maria va ser més coordial, però molt allunyada de com era abans. La Laia s’interessava per la Maria o li preguntava quelcom i aquesta última li reponia educadament, però les seves petites converses no anaven més enllà. I, en arribar l’estiu, la Laia i la Maria van acabar els seus estudis. Van deixar el seu pis d’estudiants i van tornar al poble per encaminar un altre cop la seva vida. I, la relació es va anar refredant cada dia més.
Etiquetes de comentaris:
Relats 2008 Cat. C (de 26 a 35 anys)
En un petit poble, de les Terres de l’Ebre, hi vivia la Laia, una noia que s’estimava molt a la seva gent. Li agradava estar bé amb tothom, sobretot amb la seva família i la gent que l’envoltava. Des de la infantesa, sempre va estar acompanyada pels seus amics i amigues. Però, el temps passa, ens anem fent grans, vivim diferents experiències i les persones canvien, o, almenys, ens ho sembla.
La seva millor amiga, la Maria, companya de confidències i experiències, des de ben petites, a la universitat, li va fallar. Vivien juntes durant la setmana en un pis d’estudiants i la seva convivència va ser molt bona; sempre s’ajudaven, eren companyes, amigues …, però al final dels seus estudis aquesta harmonia va canviar.
La Laia es trobava en un moment molt important de la seva vida. Com a persona adulta que ja era, autònoma, tot i que no independent – depenia dels seus pares econòmicament i molt afectivament – es trobava en una època de la seva vida en què tenien lloc canvis, decisions a prendre, inseguretat en el futur – estava a punt d’acabar els seus estudis i no sabia que faria, si trobaria feina, on aniria … Però, aquests fets, època de canvis, no només afectaven a ella, sinó també a la seva amiga. La Laia s’interessava per la Maria; com li anaven els exàmens, pel seu estat, etc., però aquest interès no era correspost. Tot i que li sabia greu rebre aquesta indiferència, la Laia s’interessava perquè se l’estimava com amiga, pensava que passaven un mal moment i es preocupava per la Maria sense esperar res a canvi. El que si li feia mal era la ignorància - la Laia pensava que la ignorància és un dels més grans desprecis que et puguin fer -. Mentre, la Laia creia que havien de parlar, tot i que potser no estarien d’acord amb alguna cosa, s’haurien de mirar als ulls, tenir alguna mena de contacte i, aleshores, sabria si valia la pena patir tant per aquella amistat.
Anaven passant els dies i tot estar juntes en el pis, cada vegada estaven més allunyades. I, des d’aleshores la Laia sempre pensà que l’allunyament entre les persones no el fan les distàncies, sinó nosaltres mateixos. Com més dies passaven, més difícil era que hi hagués una trobada, un contacte. Però, finalment, la Laia es va decidir a parlar amb la Maria.
En un principi, la Maria es va mostrar reticent i no se la volia escoltar. Però, després d’una breu reflexió, va cedir en la seva postura, però dient que ho tenia tot molt clar i no pensava canviar la seva manera de pensar i de comportar-se amb ella. La Laia es va quedar molt sorpresa de la duresa de les seves paraules, però ja havia pres la iniciativa i necessitava parlar amb ella. La Maria no donava el seu braç a tòrcer i la conversa, per part d’ella, no estava encaminada per a arribar a una bona entesa. Li va fer retrets a la Laia – en alguns casos podia tenir raó, però en molts d’altres era injustificat el seu comportament – i, aquesta, anava veient clar que no arribarien enlloc. Finalment, la Laia li va dir que així no solucionarien mai els malentesos i que havien de començar de nou, donar-se una altra oportunitat. La Maria li va respondre que no volia saber res sobre el tema, però ja que la veia preocupada, intentaria que la relació millorés. A la Laia li va semblar que era com si fes una obra de caritat, cosa que no li va semblar molt bé, però, al mateix temps, pensava que si la Maria ho volia així, ella havia d’aprofitar aquesta oportunitat per a intentar que la relació fos com abans.
Després d’aquella conversa, la relació entre la Laia i la Maria va ser més coordial, però molt allunyada de com era abans. La Laia s’interessava per la Maria o li preguntava quelcom i aquesta última li reponia educadament, però les seves petites converses no anaven més enllà. I, en arribar l’estiu, la Laia i la Maria van acabar els seus estudis. Van deixar el seu pis d’estudiants i van tornar al poble per encaminar un altre cop la seva vida. I, la relació es va anar refredant cada dia més.
Publica un comentari a l'entrada