El problema de la Joana- Aïda Bel Segarra
Roquil, era un poble situat a les muntanyes, per on passava un riu anomenat Brevant.
Era un poble petit on tots els habitants es coneixien i es consideraven amics.
Allí vivia la Joana, una noia d’uns 14 anys, alta, una mica grassoneta, amb els ulls verd i el pèl llarg i ros. Era una noia molt simpàtica i amb molts amics.
Ella sempre manifestava que no li agradava el seu cos, però els seus amics sempre li deien que no s’havia de preocupar perquè estava bé, que no li feia falta un bon cos tenint la intel·ligència i el caràcter que ella tenia.
La seva preocupació va augmentar, llavors va ser quan els va explicar als seus pares el que li passava.
La Maria, la seva mare, una dona d’uns 50 anys, raquítica, molt alta, reservada i amb una estètica de l’any de la picor.
I en Joan, el seu pare, en canvi, era un home molt alegre, molt agradable i molt obert, caràcter que havia forjat pel seu ofici de panader, ja que era l’únic del poble.
Tots dos, en un principi, no li donar gaire importància, ja que pensaven que era normal per l’etapa que estava passant la seva filla, l’adolescència.
La Joana continuava assistint a l’institut, pero cada vegada es veia mes grassa i va començar a inventar-se escuses per no anar-hi (mal de panxa, mal de cap, constipat...) Els seus pares en un principi se la creien, pero quan ja portava molt de temps amb les escuses els seus pares ja van deixa de creure-la i la van portar al metge, perquè li fes una revisió per veure que li passava. El metge li va fer uns anàlisis, pero van sortir tots negatius, i el metge els va dir als pares que la Joana no tenia cap enfermetat.
La Joana als seus pares els deia que nomes li feia mal de panxa.
Aleshores els pares li van dir a Martí, el germà gran de la Joana, un noi alt, ben plantat, prim, ros, amb els ulls blaus, molt agradable, benèvol i molt sociable, que anés a parlar amb la seva germana per veure si li deia el que li passava, perquè els dos germans s’ho contaven tot i es portaven molt be. Pero la Joana nomes li va dir que li feia mal de panxa, i el seu germà s’ho va creure i els ho va dir als pares.
La Joana va començar a menja menys, pero els pares casi no ho notaven i el que notaven creien que era pel mal de panxa que deia que tenia.
Pero finalment la Joana va deixa de menja del tot, va deixa de sortir al carrer, no volia que els seus amics la visitessin, es passava tot el dia tancada a la seva habitació plorant, no volia veure a ningú ni res.
Llavors els seus pares va ser quan es van preocupar molt, i com ella no volia sortir al carrer va anar el metge a casa seva i la va visitar i els va dir al pares que la seva filla patia una enfermetat, l’anorèxia.
En aquell poble no era molt coneguda, així el metge els va explicar que era una enfermetat que no era contagiosa, que era molt freqüent amb els joves, que es podia curar, que existien unes clíniques que ajudaven a curar-ho...
Pero els seus pares no van voler portar-la a cap clínica, perquè no volien que la gen del poble se’n anteres del problema que tenia al seva filla, perquè pensarien que eren una gent estranya i els deixarien de banda.
Pero la nena no millorava, i Martí els deia als pares que la portessin a al clínica pero els pares estaven capficats en que no la volien portar. Pero la gent del poble ja començava a murmura i a preguntar-se perquè la Joana no sortia de casa i no anava a l’institut. Els veïns els ho preguntaven als pares i els pares deien que nomes li feia mal de panxa i que no li passava ers mes, pero els veïns no s’ho creien molt, i li preguntaven al germà i deia el mateix, fins que un dia la millor amiga de la Joana, la Clàudia una noia amb ulleres, prima i baixa la va anar a visitar i al ser al seva millor amiga la Joana va voler que passes, i quan es van veure es van estar 2 o 3 hores parlant a l’habitació i al Joana li va contar tot el que tenia pero li va dir que no ho contes a ningú, però la Clàudia igual els ho va conta a les seves amigues i a la seva mare i les amigues també a les seves mares i es va escampa per tot el poble.
En aquell moment el poble havia sentit parlar de l’anorèxia pero no sabia exactament el que era, i van comença a deixar a la família de banda, a no tractar-los amb naturalitat, esquivar-los.... en definitiva tot el que la mare creia que passaria si el poble se’n assabentava. Aleshores quan la família sabia que se n’havia assabentat del problema de la seva filla tot el poble, van decidir que ja la podien portar a la clínica. Dit i fet, en 2 dies la Joana estava a la clínica i els seus pares la visitaven diàriament.
El poble com ja he explicat abans els tractava com si fossin estranys, i damunt el poble acusava als pares de ser mals pares i de que la seva filla aquella enfermetat la tenia per culpa d’ells, que no la cuidaven prou que no estaven gens pendents d’ella... Els pares encara o suportaven pero en Martí,un dia es va enfadar i es va posar en contra de tot el poble i desprès d’una baralla plena d’insults i de males paraules, es va arregla tot quan els va explica que era exactament l’anorèxia, els veïns o van entendre a la primera i els va saber molt de greu tot el que li havien dit i fet a aquella família.
Se’n van penedir tan que van anar casa la família i els van portar una cistella amb menja per disculpar-se de tot el que havien fet, i a mes a mes anaven a la clínica a visitar a la Joana al menys una vegada a la setmana.
Joana gracies a la clínica,als experts amb aquests casos que hi treballaven, l’ajut dels seus amics del poble, els seus pares i el seu germà o va superar, li va costar 2 anys, pero ho va superar. I no tan sols ho va superar sinó que va trobar un xicot i tot, que li va explicar que s’havia enamorat d’ella pel seu caràcter, per la seva intel·ligència i per la seva forma de ser, que tan li feia el seu físic, perquè a la vida hi ha moltes coses mes importants. I la Joana amb el pas dels anys tan ella com el poble va aconseguí oblidar tot el que li havia passat als 14 anys i va tenir una vida com la que te qualsevol adolescent de 16 anys.
Publica un comentari a l'entrada