El plat de macarrons que no em vaig menjar perquè havia de fer un conte- Míriam Castell Forcadell

El plat de macarrons que no em vaig menjar perquè havia de fer un conte- Míriam Castell Forcadell

Tot va començar el vint-i-set de març de dos mil vuit quan a primera hora del matí quan ja havíem començat la classe d’anglès la meva companya Jael, una bona amiga, simpàtica, un poc vergonyosa i en la que pots confiar, em va preguntar si ja havia escrit el conte que ens havia manat el professor de català, anomenat Lluís, un home agradable amb el qual pots arribar a aprendre moltes coses, i jo li vaig dir que no, ja que no l’havia fet.

Em vaig passar tot el matí preocupada, pensant un títol, buscant idees, preguntant als companys que passaria si no el presentava, tots em responien que suspendria el trimestre. Vaig esperar que arribés el mig dia per poder escriure un conte, era igual si no era intrigant, aventurer, amorós, sols havia de ser un conte amb el qual pogués aprovar el trimestre.

Un cop vaig arriba a casa vaig anar ràpidament en direcció a l’ordinador, el vaig engegar, i es va obrir el “Messenger”, i ja no sabia què fer, si començar a parlar amb els amics, a agregar gent sense conèixer-la... però no, aquell cop no sé com ho vaig fer. Segurament serien les ganes d’aprovar que tenia, o alguna cosa així, però la qüestió era que em vaig poder resistir i vaig tancar aquella màquina de destruir el català o almenys així era com l’anomenava el professor de català.

Vaig obrir el programa per a poder començar a escriure, però, és clar, em quedava bloquejada i sense idees, al cap d’una estona em van venir moltes idees, però llavors va venir la meva mare i em va dir que anés a dinar i que deixes el que estava fen, jo mi vaig negar, no podia parar d’escriure, de pensar noves idees, i segur que si anava a dinar no podria acabar de cap forma el conte a temps.

Aleshores la meva mare em va dir que havia fet macarrons per dinar, clar, com sempre, el dia que no puc dinar, quina casualitat, la meva mare fa macarrons. Jo no m’hi podia resistir, però vaig tornar a pensar un altre cop en aquelles paraules que em deien tots els companys. Aquelles que deien que si no feia el conte no aprovaria el trimestre, llavors, de la meva boca sortí un sec i fort NO. la meva mare em va dir que fes el que vulgués, però que després, si tenia gana a la sortida de l’institut, que no em compres llaminadures, que anés a casa i que ella em faria un entrepà d’alguna cosa. Jo vaig fer que sí amb el cap i vaig continuar escrivint, estava ja cansada. No, perdó, volia dir: cansadíssima de teclejar i teclejar aquell teclat sense parar, però això era el que passava per no haver parat atenció a classe i no apuntar els deures a l’agenda, que per alguna cosa els tutors ens la donen.

Ja em faltava poc per acabar quan de cop es va bloquejar l’ordinador, llavors ho vaig maleir tot, des de l’ordinador fins el senyor al qual li vaig comprar. Ja no sàvia què fer, ja que no podia copiar el que havia escrit en un full perquè la pantalla es va quedar totalment negra, llavors tenia els ulls plorosos. No hi havia res a fer, tot el que havia escrit havia desaparegut.

Vaig intentar engegar l’ ordinador, però no s’engegava, llavors sí que ja em veia perduda, quan vaig pensar en la bateria, és clar, no quedava bateria i ràpidament vaig començar a buscar el carregador, però no el veia enlloc. Li vaig preguntar a la mare i em va dir que se l’havia endut la meva germana a casa seva. Vaig sortir de casa ràpidament, vaig agafar la bicicleta i vaig anar com vaig poder fins a casa seva, vaig tenir sort de trobar-la ja que tenia que anar-se’n a treballar. La meva germana em va donar el carregador i corre que corre fins arribar a casa meva.

Després vaig endollar el carregador i molta, però que molta, va ser la sort que aparegués a la pantalla allò de si volia conservar tot com estava al apagar-se l’ordinador. Clar. vaig triar l’ opció que deia que sí, i el conte va aparèixer en perfecte estat, tal i com l‘havia deixat. Vaig acabar-lo i vaig triar l’opció imprimir, i per si no n’hi havia prou amb el d’abans, no quedava tinta. Ja l’havia fet bona! La cosa no podia anar pitjor, la veritat és que sols em quedava tirar l’ordenador per la finestra, pareixia que els deus s’havien posat en contra meva i volien que aprengués una lliçó, com ara portar tots els deures al dia.

Ja sols quedaven deu minuts per a entrar a classe i jo encara estava a casa, però almenys amb el conte acabat, encara que no el tingués imprès. Llavors la meva mare em va dir que el podia gravar en un llapis de memòria, i és clar, ho vaig fer, ja que era l’única manera de portar el conte a classe.

Un cop vaig arribar a classe em tocava Educació Física. Jo necessitava anar a la classe d’informàtica per a poder imprimir el conte. Li vaig demanar al professor d’Educació Física si podia anar i em va dir que sí. Jo havia de portar el conte al professor de català, que m’estava esperant a una aula perquè li donés.

Jo vaig anar i li vaig explicar que em passava al professor de català. Ell, en un principi, em va dir que no podia anar a imprimir el conte i així d’aquesta manera aprendria a fer els deures que em manaven a temps, i no corrents com aquell dia, però quan ja tornava cap a la classe que em tocava en aquell moment, Lluís em va cridar i em va dir que anés ràpidament a la classe d’informàtica i que ho imprimís. Així ho vaig fer, vaig poder presentar el conte i no vaig suspendre el trimestre, però això sí, gràcies als suposats déus que no volien que imprimís el conte i que no posés l’ordinador a carregar perquè tingués bateria i, gràcies al professor de català, vaig aprendre una gran lliçó, i és que mai més em vaig tornar a deixar els deures per a l’últim moment, ja que mai se sap els problemes que pots arribar a tenir per acabar aquells deures satisfactòriament.

Però això sí, encara em queda la pena d’aquell dia: no em vaig poder menjar aquells deliciosos macarrons que em va fer la mare, segurament estaven molt bons, amb aquell tomàquet per sobre, aquell ou bullit, i la llauna de tonyina, però bé, la pena no és tan gran sabent que, almenys, algú se’ls va menjar ben content i més sabent que aquest algú va ser el meu gos Pititi, un gran gos que es va menjar el meu gran dinar.