El carrer d’una vida- Maria Yasmin Llarch Franch

El carrer d’una vida- Maria Yasmin Llarch Franch

No ens podem arribar a imaginar els records que contenen els vells i bells carrers dels nuclis de les ciutats, aquells que moltes vegades deixem en el oblit...

Amb la meva situació només em queda recordar, no donar pas a que la meva humil història entrellaçada en un petit carrer sigui esborrada de la meva ment. El meu pensar i poc més em queda...

Jo també vaig ser una d’aquelles petites que llueixen els vestits com les ninetes posen en un retocadíssim aparador, també somreia en quan agafada a la mà de la meva mare arribàvem a la botiga de les llaminadures, també vaig ser aquella que els diumenges pel matí es guarnia amb el seu millor vestit per anar a l’església. Jo també vaig tenir una meravellosa infància...

Cada matí sortia pel finestral per acomiadar al meu pare, tot seguit la mare era qui preparava un deliciós coc que assenyalava la meva sortida cap al meu carrer, on infants de totes les edats volien tastar l’aliment d’aquella dolça mare.

Nosaltres érem les que jugàvem a saltar cordar en sortir de l’escola, i les mateixes que en unes poques monedes ens sentíem les més afortunades del barri.

Només havent crescut un poc, vam deixar la corda, ara el que ens mantenia al carrer eren els jovenets que acudien cada dijous a la preparació de la confirmació.

Des de el mateix finestral en que acomiadava al meu pare, li enviava un afectuós petó a un jove de bona planta, el que fou darrerament el meu estimat marit.

Ara ja ens consideràvem senyoretes, fins i tot portàvem faldilles curtes.

Aquell mateix carrer que em veié créixer, va ser el mateix que després vaig deixar, tot així perdent la meva identitat, perquè realment, on només era feliç era allí...

On la fleca era el lloc de safareig de les senyores, on les dones obreres venien de treballar tot pegant crits al cel, on la jove Montserrat sempre en tenia alguna que remirar d’ull, no fos cosa que ens fixéssim amb el seu vanitós marit.

Ara ja és massa tard, però tot i això continuo present. He tornat al meu carrer, ja no és el que era, però tinc un punt de vista diferent al dels altres, sóc capaç de transformar una dramàtica situació en un conte de fades on tots puguin sortir ben parats. No és que no vulgui acceptar la realitat, és que una en aquestes edats ja no està per emportar-se més decepcions...

Desitjo recórrer el meu vell carrer amb la mateixa alegria que contenien els meus passos anys enrere...

La Isabel, aquella senyora de l’idèntic dolç rostre de la seva mare, continua dia rere dia observant pel finestral, on des de veritablement sempre ha estat acomiadant vetlles passades, però sens deixar-les anar mai del tot.

És l’autèntic model de tota una gran conservadora, que tot i guardar-ho tot sota clau, és l’exemple d’aquelles persones que s’estimen tot el que tenen fins a la mort.