Illes d'Idealista - Jordi Aymà Garcia
ILLES D’IDEALISTA
27 de juliol de 2007.
Un avió em transporta a un llunyà aeroport, aterrem i em desplaço a la ciutat. L’estrés, la confussió, i la violència sembla ser igual a tots els llocs, potser amb un polsim d’ironia canvien. M’atanso al port en busca d’un bot que em traslladi fins el meu últim destí. Un vell pescador accepta els meus diners. Les oles piquen l’embarcació, el sol comença a posar-se darrera una linea blavenca, creuem la primera barrera natural de corall, la costa de l’illa està prop, li demano que pari, em llenço a l’aigua i arribo nedant.
L’arena s’enganxa amb diversió al meu cos. Em giro per despedir-me del meu barquer, però l’últim raig de llum m’enlluerna, però aquest cop per la seva bellesa. A la fi, el Sol s’afona a les profunditats d’un immens oceà apagant-se, la superfície s’il·lumina amb un suau dorat que descriu un camí fins als meus peus, com convidantme a seguir-lo.
Poc a poc, les estrelles van aparèixent com si fossin petites llums que va encenent algú, potser un vigilant que fa segles que realitza la mateixa tasca. Un impactant cel obscur ho envolta tot. Albiro la lluna en ell, il·luminant amb una llum tènue el que em rodeja. La vida sembla haver-se apagat per donar pas a la tranquil·litat. El silenci de la nit es veu perturbat per les oles que bressolen les costes i em salpiquen.
Una fina brisa amb aroma salat acarícia la meva pell, i m’estremeix, però no pel fred, sinó per la capacitat de poder sentir tant en tant poc temps. Estrelles, arena, oles, brisa marina... tanco els ulls per poder capturar millor aquesta sensació, la sensació de formar part d’alguna cosa bella e immensa a la vegada.
Els crits d’ocells sobrevolant les aigües poc profundes em desperten. El sol ja s’alça en el lloc que la nit anterior vaig deixar la lluna contant-me dolces històries d’amor. Noto com la vida flueix dins de mi, les venes estan plenes d’energia i el cor batega com el dia que vaig néixer, amb força i ganes de viure, de descobrir que ofereix la vida.
L’equip de música deixa d’emitir so, reposo la fotografia d’una magnífica costa d’alguna platja d’una illa abandonada sobre l’estanteria, i amb un suspir arribo a olorar la seva brisa marina. Amb una fotografia i una música d’acompanyament vaig idelitzar una realitat, un sentiment, una sensació. Fou dolç e intens mentre va durar a l’illa, en aquella illa plena d’ideals, de somnis, de tantes sensacions complaents que només d’imaginar-la m’omple d’energia, i penso... algun dia... algun dia deixaré d’idealitzar-la per convertir-la en realitat.
Etiquetes de comentaris:
Relats 2008 Cat. C (de 26 a 35 anys)
27 de juliol de 2007.
Un avió em transporta a un llunyà aeroport, aterrem i em desplaço a la ciutat. L’estrés, la confussió, i la violència sembla ser igual a tots els llocs, potser amb un polsim d’ironia canvien. M’atanso al port en busca d’un bot que em traslladi fins el meu últim destí. Un vell pescador accepta els meus diners. Les oles piquen l’embarcació, el sol comença a posar-se darrera una linea blavenca, creuem la primera barrera natural de corall, la costa de l’illa està prop, li demano que pari, em llenço a l’aigua i arribo nedant.
L’arena s’enganxa amb diversió al meu cos. Em giro per despedir-me del meu barquer, però l’últim raig de llum m’enlluerna, però aquest cop per la seva bellesa. A la fi, el Sol s’afona a les profunditats d’un immens oceà apagant-se, la superfície s’il·lumina amb un suau dorat que descriu un camí fins als meus peus, com convidantme a seguir-lo.
Poc a poc, les estrelles van aparèixent com si fossin petites llums que va encenent algú, potser un vigilant que fa segles que realitza la mateixa tasca. Un impactant cel obscur ho envolta tot. Albiro la lluna en ell, il·luminant amb una llum tènue el que em rodeja. La vida sembla haver-se apagat per donar pas a la tranquil·litat. El silenci de la nit es veu perturbat per les oles que bressolen les costes i em salpiquen.
Una fina brisa amb aroma salat acarícia la meva pell, i m’estremeix, però no pel fred, sinó per la capacitat de poder sentir tant en tant poc temps. Estrelles, arena, oles, brisa marina... tanco els ulls per poder capturar millor aquesta sensació, la sensació de formar part d’alguna cosa bella e immensa a la vegada.
Els crits d’ocells sobrevolant les aigües poc profundes em desperten. El sol ja s’alça en el lloc que la nit anterior vaig deixar la lluna contant-me dolces històries d’amor. Noto com la vida flueix dins de mi, les venes estan plenes d’energia i el cor batega com el dia que vaig néixer, amb força i ganes de viure, de descobrir que ofereix la vida.
L’equip de música deixa d’emitir so, reposo la fotografia d’una magnífica costa d’alguna platja d’una illa abandonada sobre l’estanteria, i amb un suspir arribo a olorar la seva brisa marina. Amb una fotografia i una música d’acompanyament vaig idelitzar una realitat, un sentiment, una sensació. Fou dolç e intens mentre va durar a l’illa, en aquella illa plena d’ideals, de somnis, de tantes sensacions complaents que només d’imaginar-la m’omple d’energia, i penso... algun dia... algun dia deixaré d’idealitzar-la per convertir-la en realitat.
Publica un comentari a l'entrada