Divendres a la tarda - Daniel Gil Solés
DIVENDRES A LA TARDA
A tres quarts de cinc, a la classe ja no s’hi podia estar; s’hi respirava un ambient de tensió, d’emoció; tothom volia marxar corrents, volant. En Joan ja duia posada, des de bon matí, tota l’equipació de la selecció catalana, que el seu pare li havia aconseguit amb un col·leccionable del diari Sport. En Carles, que sempre duia la bimba, anava fent passades curtes i nervioses per sota de la seua taula. En Pep, s’estava mossegant les ungles amb avidesa, com si s'acabés el món... portava esperant tota la setmana que arribés el divendres a la tarda. Darrera meu, en Santi no parava de donar-me copets per a què em girés; m’explicava tot el que faria aquesta tarda, que havia estat entrenant tota la setmana amb un cosí seu que jugava a les categories inferiors del Tortosa. En Ximo... semblava que la cosa no anava amb ell, de tan tranquil que era, i es dedicava a tirar boletes de paper a tort i a dret amb un boli BIC sense mina... Mentrestant, jo assajava mentalment totes les jugades que faria, i les anava reproduïnt en miniatura a sota de la taula amb moviments nerviosos de les dues cames. Ja duia la samarreta d’en Messi, i frisava per treure-me-la i emular els frenètics i ràpids moviments del meu ídol esportiu, mentre “trencava” la cintura als meus rivals.
L’Albert, el professor de Mates intentava controlar-ho tot plegat de la millor manera possible. Hi abundaven expressions com “Vinga xiquets, pareu atenció...”. O “Va, que això és fàcil...”. O la gens efectiva “Aquest tema sortirà a l’exàmen de la setmana vinent!!”... Res no servia. El divendres a la tarda, res del què pogués dir servia. Estavem massa nerviosos com per a fer-li cas. Ho sabia, i tot i que intentava infructuosament que estiguessim atents a les seues explicacions, per sota del seu nas somreia sorneguerament, amb tota la condescendència del món fruit dels quasi 50 anys d’experiència en el món de l’ensenyament, d’estar a les portes de la jubilació i d’haber-ne vist de tots colors. Quan ell ara alumne també visqué aquestes sensacions, i les entenia perfectament.
I arribaren les cinc de la tarda en punt. Sonà la sirena, i saltarem tots de la cadira d’un bot; semblava que teniem una motlla al cul. Vam córrer tots cap a la sortida amb impaciència, veloçment, sense mirar res ni ningú. Només sentirem, darrera nostre, llunyana, la veu de l’Albert “Poc a poc!!...”. De seguida vam arribar al pati, i en un obrir i tancar d’ulls, ja erem al carrer. En Joan encapçalava el nostre petit exèrcit. En un instant férem cap a la botiga de llaminadures que hi havia a l’altra banda del carrer: vam entrar fent un rebombori immens, embadalits pel món de sucre que se’ns obria davant dels nostres ulls, i al qual hi teniem accés gràcies a la paga dels nostres pares (i que, òbviament, ens la gastàvem quasi tota amb núvols de colors, ossets, xupaxups, piruletes,...). Sortirem de la botiga carregats amb una dolça i enorme bossa multicolor, cofois i feliços, amb un somriure ben ample d'orella a orella: això era vida, xeics!!...
I apretàrem tots a córrer, se’ns feia tard, no podiem perdre ni un minut més. Avui era el dia més importants de les nostres vides; durant mesos l’haviem esperat amb il·lusió, i haviem lluitat molt per arribar-hi, amb lesions de turmell incloses. L’altre equip ja ens esperava al Parc de la Fira, a Remolins... avui era la final del noste particular campionat de futbol de carrer, que haviem organitzat entre tots els xiquets del barri. Sabiem que guanyariem. Ens endinsarem per la gespa del nostre estadi. En Carles xutà la bimba ben amunt. Avui era el nostre dia, segur.
A tres quarts de cinc, a la classe ja no s’hi podia estar; s’hi respirava un ambient de tensió, d’emoció; tothom volia marxar corrents, volant. En Joan ja duia posada, des de bon matí, tota l’equipació de la selecció catalana, que el seu pare li havia aconseguit amb un col·leccionable del diari Sport. En Carles, que sempre duia la bimba, anava fent passades curtes i nervioses per sota de la seua taula. En Pep, s’estava mossegant les ungles amb avidesa, com si s'acabés el món... portava esperant tota la setmana que arribés el divendres a la tarda. Darrera meu, en Santi no parava de donar-me copets per a què em girés; m’explicava tot el que faria aquesta tarda, que havia estat entrenant tota la setmana amb un cosí seu que jugava a les categories inferiors del Tortosa. En Ximo... semblava que la cosa no anava amb ell, de tan tranquil que era, i es dedicava a tirar boletes de paper a tort i a dret amb un boli BIC sense mina... Mentrestant, jo assajava mentalment totes les jugades que faria, i les anava reproduïnt en miniatura a sota de la taula amb moviments nerviosos de les dues cames. Ja duia la samarreta d’en Messi, i frisava per treure-me-la i emular els frenètics i ràpids moviments del meu ídol esportiu, mentre “trencava” la cintura als meus rivals.
L’Albert, el professor de Mates intentava controlar-ho tot plegat de la millor manera possible. Hi abundaven expressions com “Vinga xiquets, pareu atenció...”. O “Va, que això és fàcil...”. O la gens efectiva “Aquest tema sortirà a l’exàmen de la setmana vinent!!”... Res no servia. El divendres a la tarda, res del què pogués dir servia. Estavem massa nerviosos com per a fer-li cas. Ho sabia, i tot i que intentava infructuosament que estiguessim atents a les seues explicacions, per sota del seu nas somreia sorneguerament, amb tota la condescendència del món fruit dels quasi 50 anys d’experiència en el món de l’ensenyament, d’estar a les portes de la jubilació i d’haber-ne vist de tots colors. Quan ell ara alumne també visqué aquestes sensacions, i les entenia perfectament.
I arribaren les cinc de la tarda en punt. Sonà la sirena, i saltarem tots de la cadira d’un bot; semblava que teniem una motlla al cul. Vam córrer tots cap a la sortida amb impaciència, veloçment, sense mirar res ni ningú. Només sentirem, darrera nostre, llunyana, la veu de l’Albert “Poc a poc!!...”. De seguida vam arribar al pati, i en un obrir i tancar d’ulls, ja erem al carrer. En Joan encapçalava el nostre petit exèrcit. En un instant férem cap a la botiga de llaminadures que hi havia a l’altra banda del carrer: vam entrar fent un rebombori immens, embadalits pel món de sucre que se’ns obria davant dels nostres ulls, i al qual hi teniem accés gràcies a la paga dels nostres pares (i que, òbviament, ens la gastàvem quasi tota amb núvols de colors, ossets, xupaxups, piruletes,...). Sortirem de la botiga carregats amb una dolça i enorme bossa multicolor, cofois i feliços, amb un somriure ben ample d'orella a orella: això era vida, xeics!!...
I apretàrem tots a córrer, se’ns feia tard, no podiem perdre ni un minut més. Avui era el dia més importants de les nostres vides; durant mesos l’haviem esperat amb il·lusió, i haviem lluitat molt per arribar-hi, amb lesions de turmell incloses. L’altre equip ja ens esperava al Parc de la Fira, a Remolins... avui era la final del noste particular campionat de futbol de carrer, que haviem organitzat entre tots els xiquets del barri. Sabiem que guanyariem. Ens endinsarem per la gespa del nostre estadi. En Carles xutà la bimba ben amunt. Avui era el nostre dia, segur.
Publica un comentari a l'entrada