Com una... - Cristòfol Pons Ripollés
COM UNA...
Com una nit sota la immensa estelada, així s’embeu el meu cor. I el somni d’aquesta vesprada m’embriaga l’ànima en un son dolç i profund fins a l’albada.
Recordes l’oració? Sí, dona, aquella que vas haver d’anar a cercar al diccionari de llatí i que et vas emportar apuntada en un clínex, per manca de paper. L’epitafi de les lloses montserratines, aquella frase lapidària que et canvià la vida: “Només els batejats que han nascut de l’aigua com els peixos, comprendran què vol dir menjar del peix eucarístic.”
No sé que et va portar en arribar a casa, delerosa d’esbrinar aquell misteri, sense mirar l’Assumpta que ens esperava amb el sopar calent a taula després d’aquella excursió amb els amics de muntanya.
No puc comprendre què et va empènyer a llevar-te a mitja nit, tot i que durant l’àpat, absenta, als teus ulls d’un verd fosc brillant, constatava com s’esclarien i en veia uns fils d’algues i de mar que els travessaven...
Et vam trobar a la barceloneta, de matinada, recoberta de mar, d’escates, de ventoses de gelatinosa substància, com si un polp s’hagués recreat passejant per sobre la teua pell durant tota la nit... La teua mirada mai fou la mateixa... Què passà aquell vespre, Agnés? Nou mesos després, el nostre fill nasqué amb olor de sirena, d’onada que esclata contra els penyals, i amb aquells ulls escarlata que havia contemplat dins de l’aigua, el dia que vam trobar-te a la platja.
Com una immensa estelada sobre un cel nocturn...
Etiquetes de comentaris:
Relats 2008 Cat. C (de 26 a 35 anys)
Com una nit sota la immensa estelada, així s’embeu el meu cor. I el somni d’aquesta vesprada m’embriaga l’ànima en un son dolç i profund fins a l’albada.
Recordes l’oració? Sí, dona, aquella que vas haver d’anar a cercar al diccionari de llatí i que et vas emportar apuntada en un clínex, per manca de paper. L’epitafi de les lloses montserratines, aquella frase lapidària que et canvià la vida: “Només els batejats que han nascut de l’aigua com els peixos, comprendran què vol dir menjar del peix eucarístic.”
No sé que et va portar en arribar a casa, delerosa d’esbrinar aquell misteri, sense mirar l’Assumpta que ens esperava amb el sopar calent a taula després d’aquella excursió amb els amics de muntanya.
No puc comprendre què et va empènyer a llevar-te a mitja nit, tot i que durant l’àpat, absenta, als teus ulls d’un verd fosc brillant, constatava com s’esclarien i en veia uns fils d’algues i de mar que els travessaven...
Et vam trobar a la barceloneta, de matinada, recoberta de mar, d’escates, de ventoses de gelatinosa substància, com si un polp s’hagués recreat passejant per sobre la teua pell durant tota la nit... La teua mirada mai fou la mateixa... Què passà aquell vespre, Agnés? Nou mesos després, el nostre fill nasqué amb olor de sirena, d’onada que esclata contra els penyals, i amb aquells ulls escarlata que havia contemplat dins de l’aigua, el dia que vam trobar-te a la platja.
Com una immensa estelada sobre un cel nocturn...
Publica un comentari a l'entrada