Intent de suicidi - Raül Najas Martí
Intent de suicidi
Em vaig alçar desprès d'haver-me passat tota la tarde gitat, amb una sensació d'impotència i embriagat per l'alcohol que feia dos dies consumia i em recorria per les venes donant-me un consol penós. Em vaig incorporar amb una greu incapacitat per caminar amb normalitat, em sentia cada cop més innecessari, més prescindible. Aquest món des que l'havia conegut em feia crepitar la sang, no em sentia identificat amb ell ni per un segon. Volia canviar-lo, però cada dia em trobava amb gent que no necessitava aquest canvi, que no concebia la idea de revolució, de millora, que eren presos del jou de la ignorància. Els que sí volien aquest canvi, tard o d'hora queien a les mans de la indecència. Polítics corruptes que no concebien vida més enllà del seu còmode seient. Érem molt pocs els que estàvem disposats a sacrificar-nos per canviar la realitat més immediata, érem insuficients.
Vaig notar-me cada vegada més i més decepcionat, em vaig deixar perdre, aquesta decepció em va fer enfonsar, fins que només concebia la vida amb la beguda, l'escriptura, el tabac, la droga i la lectura. M'havia convertit en un rodamón casolà, en un bohemi extremista. Em vaig treure del cap la idea de canviar el món, havia deixat de defensar una actitud optimista envers la vida per a donar-li la raó al filosof, sostenint que l'única solució del món era la seua destrucció. I això, sentir-ho de la meua pròpia boca em feia embogir. Cadascuna de les idees que em venien al cap eren d'autodestrucció.
Vaig pujar les escales de l'àtic, molt poc a poc, sense caure. Vaig obrir la porta de la terrassa i em vaig enfilar per sobre de la barana. Per fi em sentia bé, dret a sobre la barana, envoltat de muntanyes, en un tercer pis que propiciava un ventet encantador.
Estava disposat a fer-ho, necessitava fer-ho, però no podia parar de pensar. Existia Déu? em vaig preguntar en els últims segons d'alè. No havia cregut mai en ell, no podia concebre la idea d'un ésser superior. Però en aquells instants vaig recapitular i vaig recordar el moment on vaig elegir el meu camí. Vaig recordar com havia rebutjat tot tipus de doctrina i vaig acceptar ser cada vegada millor com individu, jutjant cadascun dels valors per fer una identitat pròpia. No havia estat catòlic, però sí bona persona, havia arraconat l'individualisme per donar pas a un altruisme convençut. Però de què va servir, de què servia ara tot això?
Vaig saltar, i en aquell moment, en les últimes dècimes de vida, em va vindre al pensament. Tot valia la pena, cada idea, cada concepció, cada ment lliurepensant tenia el seu valor. Vaig estendre els braços i ajudat per una ràfega de vent, vaig volar bèn lluny.
No em busques, estic en el record, en la teua ment, fent revolucions des de l'oblit, tothom em nombra però poca gent m'empra, i no sé ben bé qui sóc. Sé simplement, que em diuen: Llibertat.
Em vaig alçar desprès d'haver-me passat tota la tarde gitat, amb una sensació d'impotència i embriagat per l'alcohol que feia dos dies consumia i em recorria per les venes donant-me un consol penós. Em vaig incorporar amb una greu incapacitat per caminar amb normalitat, em sentia cada cop més innecessari, més prescindible. Aquest món des que l'havia conegut em feia crepitar la sang, no em sentia identificat amb ell ni per un segon. Volia canviar-lo, però cada dia em trobava amb gent que no necessitava aquest canvi, que no concebia la idea de revolució, de millora, que eren presos del jou de la ignorància. Els que sí volien aquest canvi, tard o d'hora queien a les mans de la indecència. Polítics corruptes que no concebien vida més enllà del seu còmode seient. Érem molt pocs els que estàvem disposats a sacrificar-nos per canviar la realitat més immediata, érem insuficients.
Vaig notar-me cada vegada més i més decepcionat, em vaig deixar perdre, aquesta decepció em va fer enfonsar, fins que només concebia la vida amb la beguda, l'escriptura, el tabac, la droga i la lectura. M'havia convertit en un rodamón casolà, en un bohemi extremista. Em vaig treure del cap la idea de canviar el món, havia deixat de defensar una actitud optimista envers la vida per a donar-li la raó al filosof, sostenint que l'única solució del món era la seua destrucció. I això, sentir-ho de la meua pròpia boca em feia embogir. Cadascuna de les idees que em venien al cap eren d'autodestrucció.
Vaig pujar les escales de l'àtic, molt poc a poc, sense caure. Vaig obrir la porta de la terrassa i em vaig enfilar per sobre de la barana. Per fi em sentia bé, dret a sobre la barana, envoltat de muntanyes, en un tercer pis que propiciava un ventet encantador.
Estava disposat a fer-ho, necessitava fer-ho, però no podia parar de pensar. Existia Déu? em vaig preguntar en els últims segons d'alè. No havia cregut mai en ell, no podia concebre la idea d'un ésser superior. Però en aquells instants vaig recapitular i vaig recordar el moment on vaig elegir el meu camí. Vaig recordar com havia rebutjat tot tipus de doctrina i vaig acceptar ser cada vegada millor com individu, jutjant cadascun dels valors per fer una identitat pròpia. No havia estat catòlic, però sí bona persona, havia arraconat l'individualisme per donar pas a un altruisme convençut. Però de què va servir, de què servia ara tot això?
Vaig saltar, i en aquell moment, en les últimes dècimes de vida, em va vindre al pensament. Tot valia la pena, cada idea, cada concepció, cada ment lliurepensant tenia el seu valor. Vaig estendre els braços i ajudat per una ràfega de vent, vaig volar bèn lluny.
No em busques, estic en el record, en la teua ment, fent revolucions des de l'oblit, tothom em nombra però poca gent m'empra, i no sé ben bé qui sóc. Sé simplement, que em diuen: Llibertat.
Publica un comentari a l'entrada