Jo bé, i vosté - Jennifer Codorniu Garcia
JO BÉ, I VOSTÉ?
- Jo bé!- va contestar la Berta.
- I tu, Francesc?
- Malament, malament.- vaig contestar.
Ara fem un petit pas cap enrere, exactament onze mesos.
Era el dia 12 d’agost i feia 6 mesos que sortíem. Lara era la meva xicota, era la millor noia que havia conegut en tota la meva llarga vida. Era rossa, amb els ulls verds, d’estatura mitjana i bastant prima. De caràcter ideal, amable, agradable i sobretot molt, però molt simpàtica. Era una noia que per a que s’enfadés li’n tenies que fer una de molt grossa. Tot anava molt bé, i sovint sortíem amb una altra parella, en Josep i la Mercè. Una nit d’estiu, mentre estàvem sopant, a la terrassa d’un restaurant mariner, vam decidir, tots quatre, anar-n’ho-se’n uns quants dies (cinc o sis, com a molt) de vacances. Després d’estar una bona estona en silenci, la Lara, el va trencar tot dient:
- A mi em fa il·lusió anar a Roma!
- Sí!!! No se m’havia acudit, així podrem visitar totes les botigues de moda que hi ha. –va exclamar la Mercè tot aixecant-se de la cadira.
- Tu sempre pensant en anar de “shopping”. –va imitar en Josep.
I llavors tots quatre van esclatar a riure sense parar, durant una bona i llarga estona.
- Decidit! Anem de vacances a... ROMA! – va cridar en Francesc molt emocionat.
Van passar unes quantes setmanes, fins que va arribar el gran dia, el dia d’anar-n’ho-se’n, per fi, de vacances. Ja teníem les maletes fetes, només ens quedava anar cap a l’aeroport per agafar l’avió. Havíem quedat amb la Mercè i en Josep a la plaça Major del poble. Vam anar cap allí puntuals, al igual que ells i vam marxar un quart d’hora més aviat, del que havíem previst, cap a l’aeroport. Va ser un viatge tranquil, sense cap mena d’aldarull.
Els primers dies van ser molt emocionants, vam anar a veure l’amfiteatre romà, el circ i totes les restes romanes que hi ha a la ciutat, i com no, també vam dedicar alguna que altra tarda per realitzar el desig de la Mercè, anar de botigues.
Era dissabte només hi seriem un dia més a Itàlia, estàvem molt cansats, ja que, havíem estat tot el matí (des de molt d’hora) recorrent un petit barri, que vam visitar un dels primers dies i ens va agradar tant que vam decidir que abans d’anar-n’ho-se’n hi tornaríem.
Ara bé, una de les coses que més ens va sorprendre, sobretot a la Lara, va ser quan vam entrar en una botigueta d’antiguitats, en aquesta botiga crec que hi podies trobar de tot, des de d’objectes relacionats amb les civilitzacions més antigues d’arreu del món fins objectes propis de les civilitzacions dels nostres temps d’arreu del món, això sí, per molts d’anys que tinguessin aquests objectes es conservaven amb molt bon estat. L’espai de la botiga estava molt ben aprofitat, estava tota envoltada de prestatgeries que arribaven fins al sostre, en aquestes prestatgeries no hi cabia ni una agulla més, estaven a abarrotar. Fixa’t si estava ben aprofitat l’espai, que l’únic espai que estava una mica buit era on hi havia el mostrador. Al darrere del mostrador es podia observar una porta que estava cobrida per una polsosa cortina de vellut verda, vaig deduir que aquella porta duia a un magatzem, que posteriorment vaig confirmar la meva deducció. Aparentment no hi havia ningú i després de recórrer detalladament amb la mirada tota la botiga, ens vam disposar a mirar objectes, quan, de sobte un home d’aspecte gran, d’estatura més aviat petita, bastant prim i amb una llarga barba blanca (crec que era d’origen oriental) va sortir del suposat magatzem, tot dient:
- Ohhh!!! Quant de temps! “Que et polta pel l’antiga Loma???” – va preguntar el vell xinès tot mirant de fit a fit a la Mercè i fixant- se amb el collar que portava al coll.
La mirada d’aquell vell home d’origen oriental semblava una mirada perduda, com si no estes conscient del que deia ni tampoc dels seus actes. Però aquella mirada no semblava del tot perduda, ja que el collar se’l mirava molt fixament, com si ja l’hagués vist en altres ocasions i li resultés molt familiar el seu gravat.
Estava immòbil, plantat allí davant sense articular cap mena de paraula, ni efectuar cap mena de moviment.
- El què??? – va dir la Lara intrigada i al mateix temps molt sorpresa pel comentari que havia fet aquell home vell d’origen oriental.
I tot després de fixar-se i analitzar el colgant amb forma de cor que portava Lara penjat del coll, va canviar l’expressió de la cara i va dir:
- La maledicció caurà sobre aquells que pertorben la seva pau!!!
Llavors es va posar a parlar tot sol i va assenyalar el colgant. Sense dir res vam sortir de la tenda a un pas lleuger.
- Aquest penjoll me’l va regalar la meva àvia el dia de la seva mort i em va explicar que la seva àvia li ho havia regalat i que, per tant, jo fes el mateix amb la meva néta.- va explicar Lara.
- Així doncs, ha estat transmès cada dues generacions i ves a saber d’on prové i quan va començar aquesta tradició.
Fins a l’hora de sopar vam estar cadascú a la seva habitació. A les vuit i mitjà vaig sortir i vaig anar a buscar a la Lara però no em contestava. Després de preguntar a la Mercè i a en Josep, vaig decidir demanar la clau.
Quan vaig obrir la porta, em vaig quedar de pedra: tota la seva roba estava tirada per terra i tota estripada, tots els calaixos estaven per terra...però ni rastre de la Lara. Llavors m’hi vaig fixar i, damunt del llit vaig veure una nota. Deia el següent:
“Si tu volel lecupelal la teua xica tu tenil que entlegal lo colgante.”
Després d’estar una estona meditant només se’ns va acudir una persona que ens podria ajudar, però en arribar allí el vam trobar a terra malferit. Sols ens va poder dir dues paraules abans de perdre la consciència:
- “Colisseu lomà.”
De seguida ens vam dirigir cap allí. Quan hi vam entrar l’escena que oferia aquella petita sala ens va esglaiar: la Lara estava estirada a terra inconscient. De cop, tres homes em van agafar i em van prendre el medalló. A partir d’aquell succés fins que van arribar l’ambulància i la policia van transcórrer un quart d’hora més o menys en el que vaig estar lluitant amb els tres homes mentre la Mercè intentava reanimar la Lara. Llavors la policia va detenir els tres homes i nosaltres ens hem vam anar cap a l’hospital.
- Vaja, i com està la Lara?- em va preguntar la Berta després de la llarga història que li havia contat.
- Encara està...està en coma- vaig tartamudejar, incapaç de poder-me aguantar.
De cop es va sentir el timbre del telèfon i li vaig dir a en Josep que hi anés ell. No tenia ganes de parlar amb ningú.
-Cesc, Cesc, Cesc!!!!
- Què passa? Què és aquest xivarri?
- La Lara, és la Lara!!!S’acaba de despertar, ha obert els ulls. És viva, està bé!! - es va sentir que deia en Josep vociferant pel passadís.,.
-Què?És veritat això?- pregunto tot saltant d’alegria.
-Si, si que ho és.
- Anem a l’hospital... si us plau- vaig dir tot plorant. Va ser l’única cosa que vaig encertar a dir. -Sort que aquesta història s’ha acabat bé, finalment.-exclama la Berta tot somrient.
-Per cert, què vau fer amb el medalló? -
El medalló?- pregunto tot distret de l’eufòria- El vam enterrar baix de l’arbre de casa per a que ningú el trobi.
Etiquetes de comentaris:
Relats 2008 Cat. B (de 16 a 25 anys)
- Jo bé!- va contestar la Berta.
- I tu, Francesc?
- Malament, malament.- vaig contestar.
Ara fem un petit pas cap enrere, exactament onze mesos.
Era el dia 12 d’agost i feia 6 mesos que sortíem. Lara era la meva xicota, era la millor noia que havia conegut en tota la meva llarga vida. Era rossa, amb els ulls verds, d’estatura mitjana i bastant prima. De caràcter ideal, amable, agradable i sobretot molt, però molt simpàtica. Era una noia que per a que s’enfadés li’n tenies que fer una de molt grossa. Tot anava molt bé, i sovint sortíem amb una altra parella, en Josep i la Mercè. Una nit d’estiu, mentre estàvem sopant, a la terrassa d’un restaurant mariner, vam decidir, tots quatre, anar-n’ho-se’n uns quants dies (cinc o sis, com a molt) de vacances. Després d’estar una bona estona en silenci, la Lara, el va trencar tot dient:
- A mi em fa il·lusió anar a Roma!
- Sí!!! No se m’havia acudit, així podrem visitar totes les botigues de moda que hi ha. –va exclamar la Mercè tot aixecant-se de la cadira.
- Tu sempre pensant en anar de “shopping”. –va imitar en Josep.
I llavors tots quatre van esclatar a riure sense parar, durant una bona i llarga estona.
- Decidit! Anem de vacances a... ROMA! – va cridar en Francesc molt emocionat.
Van passar unes quantes setmanes, fins que va arribar el gran dia, el dia d’anar-n’ho-se’n, per fi, de vacances. Ja teníem les maletes fetes, només ens quedava anar cap a l’aeroport per agafar l’avió. Havíem quedat amb la Mercè i en Josep a la plaça Major del poble. Vam anar cap allí puntuals, al igual que ells i vam marxar un quart d’hora més aviat, del que havíem previst, cap a l’aeroport. Va ser un viatge tranquil, sense cap mena d’aldarull.
Els primers dies van ser molt emocionants, vam anar a veure l’amfiteatre romà, el circ i totes les restes romanes que hi ha a la ciutat, i com no, també vam dedicar alguna que altra tarda per realitzar el desig de la Mercè, anar de botigues.
Era dissabte només hi seriem un dia més a Itàlia, estàvem molt cansats, ja que, havíem estat tot el matí (des de molt d’hora) recorrent un petit barri, que vam visitar un dels primers dies i ens va agradar tant que vam decidir que abans d’anar-n’ho-se’n hi tornaríem.
Ara bé, una de les coses que més ens va sorprendre, sobretot a la Lara, va ser quan vam entrar en una botigueta d’antiguitats, en aquesta botiga crec que hi podies trobar de tot, des de d’objectes relacionats amb les civilitzacions més antigues d’arreu del món fins objectes propis de les civilitzacions dels nostres temps d’arreu del món, això sí, per molts d’anys que tinguessin aquests objectes es conservaven amb molt bon estat. L’espai de la botiga estava molt ben aprofitat, estava tota envoltada de prestatgeries que arribaven fins al sostre, en aquestes prestatgeries no hi cabia ni una agulla més, estaven a abarrotar. Fixa’t si estava ben aprofitat l’espai, que l’únic espai que estava una mica buit era on hi havia el mostrador. Al darrere del mostrador es podia observar una porta que estava cobrida per una polsosa cortina de vellut verda, vaig deduir que aquella porta duia a un magatzem, que posteriorment vaig confirmar la meva deducció. Aparentment no hi havia ningú i després de recórrer detalladament amb la mirada tota la botiga, ens vam disposar a mirar objectes, quan, de sobte un home d’aspecte gran, d’estatura més aviat petita, bastant prim i amb una llarga barba blanca (crec que era d’origen oriental) va sortir del suposat magatzem, tot dient:
- Ohhh!!! Quant de temps! “Que et polta pel l’antiga Loma???” – va preguntar el vell xinès tot mirant de fit a fit a la Mercè i fixant- se amb el collar que portava al coll.
La mirada d’aquell vell home d’origen oriental semblava una mirada perduda, com si no estes conscient del que deia ni tampoc dels seus actes. Però aquella mirada no semblava del tot perduda, ja que el collar se’l mirava molt fixament, com si ja l’hagués vist en altres ocasions i li resultés molt familiar el seu gravat.
Estava immòbil, plantat allí davant sense articular cap mena de paraula, ni efectuar cap mena de moviment.
- El què??? – va dir la Lara intrigada i al mateix temps molt sorpresa pel comentari que havia fet aquell home vell d’origen oriental.
I tot després de fixar-se i analitzar el colgant amb forma de cor que portava Lara penjat del coll, va canviar l’expressió de la cara i va dir:
- La maledicció caurà sobre aquells que pertorben la seva pau!!!
Llavors es va posar a parlar tot sol i va assenyalar el colgant. Sense dir res vam sortir de la tenda a un pas lleuger.
- Aquest penjoll me’l va regalar la meva àvia el dia de la seva mort i em va explicar que la seva àvia li ho havia regalat i que, per tant, jo fes el mateix amb la meva néta.- va explicar Lara.
- Així doncs, ha estat transmès cada dues generacions i ves a saber d’on prové i quan va començar aquesta tradició.
Fins a l’hora de sopar vam estar cadascú a la seva habitació. A les vuit i mitjà vaig sortir i vaig anar a buscar a la Lara però no em contestava. Després de preguntar a la Mercè i a en Josep, vaig decidir demanar la clau.
Quan vaig obrir la porta, em vaig quedar de pedra: tota la seva roba estava tirada per terra i tota estripada, tots els calaixos estaven per terra...però ni rastre de la Lara. Llavors m’hi vaig fixar i, damunt del llit vaig veure una nota. Deia el següent:
“Si tu volel lecupelal la teua xica tu tenil que entlegal lo colgante.”
Després d’estar una estona meditant només se’ns va acudir una persona que ens podria ajudar, però en arribar allí el vam trobar a terra malferit. Sols ens va poder dir dues paraules abans de perdre la consciència:
- “Colisseu lomà.”
De seguida ens vam dirigir cap allí. Quan hi vam entrar l’escena que oferia aquella petita sala ens va esglaiar: la Lara estava estirada a terra inconscient. De cop, tres homes em van agafar i em van prendre el medalló. A partir d’aquell succés fins que van arribar l’ambulància i la policia van transcórrer un quart d’hora més o menys en el que vaig estar lluitant amb els tres homes mentre la Mercè intentava reanimar la Lara. Llavors la policia va detenir els tres homes i nosaltres ens hem vam anar cap a l’hospital.
- Vaja, i com està la Lara?- em va preguntar la Berta després de la llarga història que li havia contat.
- Encara està...està en coma- vaig tartamudejar, incapaç de poder-me aguantar.
De cop es va sentir el timbre del telèfon i li vaig dir a en Josep que hi anés ell. No tenia ganes de parlar amb ningú.
-Cesc, Cesc, Cesc!!!!
- Què passa? Què és aquest xivarri?
- La Lara, és la Lara!!!S’acaba de despertar, ha obert els ulls. És viva, està bé!! - es va sentir que deia en Josep vociferant pel passadís.,.
-Què?És veritat això?- pregunto tot saltant d’alegria.
-Si, si que ho és.
- Anem a l’hospital... si us plau- vaig dir tot plorant. Va ser l’única cosa que vaig encertar a dir. -Sort que aquesta història s’ha acabat bé, finalment.-exclama la Berta tot somrient.
-Per cert, què vau fer amb el medalló? -
El medalló?- pregunto tot distret de l’eufòria- El vam enterrar baix de l’arbre de casa per a que ningú el trobi.
Publica un comentari a l'entrada