Desaparicions - Mònica Roig Mestre
DESAPARICIONS
No parava de donar voltes per casa i va decidir sortir a fer una passejada. Al dia següent havia de començar en una nova feina i no podia evitar pensar més del necessari. Va acabar com sempre a la llibreria de prop de casa seva. Passejar entre tot aquell material la relaxava. Algun cop per poder sortir-ne satisfeta del tot havia de comprar alguna cosa. Just arribar a casa, s’olvidava de l’objecte en qüestió i el deixava abandonat en qualsevol calaix.
Ja a la nova feina, i mentre li anaven presentant als seus companys no podia evitar donar ullades al que seria la seva nova taula. Quan a la fi la van deixar tranquil·la, va poder observar tot el que li havien ofert el seu primer dia. I va anar tocant-ho, cosa per cosa, amb molt de compte. Feia goig tot tant nou. Els bolígrafs col·locats dins d'un pot, junt amb els llapissos i uns rotuladors fluorescents de varis colors. La grapadora, el trepant, els clips dins del seu potet, les notes adhesives de varis colors cridaners, etc. Però l’article estrella era una clau petita que obria l'armari del material d'oficina. Allò era el paradís. Perfectament ordenat estava tot el material amb el qual sempre havia somiat.
Els dies passaven, i li anaven encomanant cada cop més tasques, sempre feixugues i avorrides, però ella mai s’atabalava. Sabia que a les tardes tenia dues hores per poder remenar dins d'aquell armari, que amb tot aquell bé de Déu de coses la feia tant feliç. El problema va sorgir el dia que va desaparèixer la grapadora. Ho tenia tot perfectament endreçat, cada cosa tenia el seu lloc, i si quedava algun buit ella ho veia de seguida. Va buscar-la per tot arreu, però misteriosament ningú la tenia. Va intentar no donar-li importància, segur que apareixeria durant el matí, cosa que no va passar, a l’igual que dos bolis que li encantaven. Quan al cinquè dia no havia trobat tot el que faltava, va començar a preocupar-se. Dissimulant, anava a la taula dels seus companys a remenar, per si algú li havia agafat el que li faltava, però sense èxit. Era tal el seu estat de desesperació, que fins i tot una tarda, va quedar-se a l'oficina després que tothom hagués marxat, per poder buscar i remenar per tots els racons els objectes desapareguts. No va tenir sort. Aquella nit no va dormir quasi. No entenia el que passava. Les coses no podien desaparèixer així com així.
Un bon dia, a sobre el seu teclat va trobar una nota: mai ho trobaràs.
Primer va pensar que podia ser una broma dels seus companys, però a mesura que passava el dia més l’ignoraven els companys i més es feia a la idea que ells no havien estat. Li donava voltes i voltes al tipus de lletra dels missatges, per què a partir d'aquell dia en van anar apareixent més. Per cada cosa que desapareixia, ella trobava una nova nota. Va deixar de fer la seva feina amb tanta eficiència com els dies passats. Tenia una missió que complir: trobar tot el que havia esfumat per art de màgia. Setmanes més tard va trobar una possible solució, i va escriure una nota que va deixar sobre la taula: una pista...
Al dia següent, amb tota l'expectació va dirigir-se a la seva taula per veure si algú li havia contestat: la grapadora està al calaix de la dreta.
I així, a poc a poc, les coses anaven desapareixent i apareixent. No va aconseguir trobar-les totes, era una feina feixuga i lenta que requeria molta paciència. Ningú sabia dels seus esforços per poder recuperar-ho tot. Va acabar convertint-se en una obsessió, que la va portar a deixar de banda les seves tasques. I clar al final el seu cap es va enterar i després de molts avisos va veure's obligat a fer-la fora.
Mai més es va saber d'ella. No la trobaren a faltar, era estranya. Els últims dies la veien molt nerviosa i tot el dia anant amunt i avall. Com sempre passa a totes les feines, “a rey muerto rey puesto”, i una altra noia va ocupar la seva taula, que per cert no tenia ni un bolígraf a sobre. A l'obrir el calaix de la dreta de la taula es va sorprendre. Estava totalment buit, només havia una nota: les coses es mouen de lloc, vigila!
Etiquetes de comentaris:
Relats 2008 Cat. D (mes de 35 anys)
No parava de donar voltes per casa i va decidir sortir a fer una passejada. Al dia següent havia de començar en una nova feina i no podia evitar pensar més del necessari. Va acabar com sempre a la llibreria de prop de casa seva. Passejar entre tot aquell material la relaxava. Algun cop per poder sortir-ne satisfeta del tot havia de comprar alguna cosa. Just arribar a casa, s’olvidava de l’objecte en qüestió i el deixava abandonat en qualsevol calaix.
Ja a la nova feina, i mentre li anaven presentant als seus companys no podia evitar donar ullades al que seria la seva nova taula. Quan a la fi la van deixar tranquil·la, va poder observar tot el que li havien ofert el seu primer dia. I va anar tocant-ho, cosa per cosa, amb molt de compte. Feia goig tot tant nou. Els bolígrafs col·locats dins d'un pot, junt amb els llapissos i uns rotuladors fluorescents de varis colors. La grapadora, el trepant, els clips dins del seu potet, les notes adhesives de varis colors cridaners, etc. Però l’article estrella era una clau petita que obria l'armari del material d'oficina. Allò era el paradís. Perfectament ordenat estava tot el material amb el qual sempre havia somiat.
Els dies passaven, i li anaven encomanant cada cop més tasques, sempre feixugues i avorrides, però ella mai s’atabalava. Sabia que a les tardes tenia dues hores per poder remenar dins d'aquell armari, que amb tot aquell bé de Déu de coses la feia tant feliç. El problema va sorgir el dia que va desaparèixer la grapadora. Ho tenia tot perfectament endreçat, cada cosa tenia el seu lloc, i si quedava algun buit ella ho veia de seguida. Va buscar-la per tot arreu, però misteriosament ningú la tenia. Va intentar no donar-li importància, segur que apareixeria durant el matí, cosa que no va passar, a l’igual que dos bolis que li encantaven. Quan al cinquè dia no havia trobat tot el que faltava, va començar a preocupar-se. Dissimulant, anava a la taula dels seus companys a remenar, per si algú li havia agafat el que li faltava, però sense èxit. Era tal el seu estat de desesperació, que fins i tot una tarda, va quedar-se a l'oficina després que tothom hagués marxat, per poder buscar i remenar per tots els racons els objectes desapareguts. No va tenir sort. Aquella nit no va dormir quasi. No entenia el que passava. Les coses no podien desaparèixer així com així.
Un bon dia, a sobre el seu teclat va trobar una nota: mai ho trobaràs.
Primer va pensar que podia ser una broma dels seus companys, però a mesura que passava el dia més l’ignoraven els companys i més es feia a la idea que ells no havien estat. Li donava voltes i voltes al tipus de lletra dels missatges, per què a partir d'aquell dia en van anar apareixent més. Per cada cosa que desapareixia, ella trobava una nova nota. Va deixar de fer la seva feina amb tanta eficiència com els dies passats. Tenia una missió que complir: trobar tot el que havia esfumat per art de màgia. Setmanes més tard va trobar una possible solució, i va escriure una nota que va deixar sobre la taula: una pista...
Al dia següent, amb tota l'expectació va dirigir-se a la seva taula per veure si algú li havia contestat: la grapadora està al calaix de la dreta.
I així, a poc a poc, les coses anaven desapareixent i apareixent. No va aconseguir trobar-les totes, era una feina feixuga i lenta que requeria molta paciència. Ningú sabia dels seus esforços per poder recuperar-ho tot. Va acabar convertint-se en una obsessió, que la va portar a deixar de banda les seves tasques. I clar al final el seu cap es va enterar i després de molts avisos va veure's obligat a fer-la fora.
Mai més es va saber d'ella. No la trobaren a faltar, era estranya. Els últims dies la veien molt nerviosa i tot el dia anant amunt i avall. Com sempre passa a totes les feines, “a rey muerto rey puesto”, i una altra noia va ocupar la seva taula, que per cert no tenia ni un bolígraf a sobre. A l'obrir el calaix de la dreta de la taula es va sorprendre. Estava totalment buit, només havia una nota: les coses es mouen de lloc, vigila!
Publica un comentari a l'entrada