Carme, no desesperis - Salomé Duran Cabrera
CARME, NO DESESPERIS
Com tots els dies des de fa ja massa temps sona el despertador a les sis en punt. Carme aixeca el cap i el para d’una manotada; pensa que pot apurar cinc minuts més al llit, total, pel que li espera fora...
L’aigua de la dutxa tarda en escalfar-se i la deixa córrer una estona. Mentre la força del raig li copeja el cap no pot fer més que fixar-se en el forat del desguàs; sempre l’ha hipnotitzada el moviment circular de l’aigua en escolar-se cap a vés a saber on. S’atipa del braf que l’ajuda a respirar i tanca els ulls. És dilluns i tot comença, o continua, és igual.
S’ha proposat esmorzar diferent, avui, però no ha tingut sort. El dissabte li va venir la regla i no va anar a comprar (el típic baixó, ja sabeu); a la nevera l’únic menjable que hi troba és un potet d’anxoves de l’Escala i un mango, rara combinació.
Marxa cap a la feina sense esmorzar; treballa a una cafeteria i a mig matí es pot fer un tallat. Passen les hores i s’encavalquen converses de tota mena; no les escolta, només les sent.
- Noia, el meu home està que ni el conec! Em sorprèn cada dia més!
- Ah sí? Conta, conta...
- ...
- Ja t’ho deia jo que no podia ser...
- Vols dir que té alguna cosa a veure amb...
- Et dic que sí!
Quan es va estrenar en aquesta feina pensava que li resultaria distreta, que coneixeria gent nova, tal volta algú interessant de debò... Però passats els primers mesos de descoberta s’adonà que és tan monòtona com totes les altres. Sempre les mateixes cares, els mateixos gestos: a les nou les mares que han deixat els nens a l’escola, a mig matí de dos en dos els de la Caixa del davant, el paleta que sempre tira el canvi a la màquina i mira al voltant per si l’ha vist algú, aquell iaio de l’escuradents perpetu (perpetu l’escuradents i perpetu el iaio).
Només un dia (beneït dia) va entrar un comercial que valia la pena de mirar; preguntava per una tal Natàlia, la suposada propietària. S’havia equivocat de cafeteria, llàstima no dir-se Natàlia.
De totes formes la Carme té un marit que l’espera a casa, el Martí. Es podria dir Jaume o Jordi o Josep, no? Podria ser alt o baix, prim o gras, calb o amb grenyes... però no, és només el seu Martí.
Compte! No us penseu que la Carme no se l’estima, no... El Martí... uf, el Martí... el Martí és un bon marit. Beu molta cervesa, per això. I de paraules dolces no li’n surt ni una, però és un bon marit. Bon pare no sap si ho seria, no tenen fills.
Ai Carme... Carme... Et veig moixa, què tens?
Et pesen els ulls i l’ànima, oi? El desencís t’ha enfosquit el somriure i les canes ja no et molesten; te les tintaves al principi, recordes? Ara et dóna igual, ningú notarà la diferència.
Carme sap que res li pot fer tornar a sentir res. No es planteja el futur, arribarà i l’acceptarà tal i com caigui. Potser deixarà la feina, això sí; està farta del maleït despertador i del soroll d’aquella cafetera atrotinada que l’amo no vol substituir. Si es quedés a casa faria content al Martí, ell sempre havia volgut una autèntica ama de casa de les d’abans, com sa mare (Santa Sogra de la Comparació!). A la una li posaria el dinar a taula i no el sentiria rondinar per haver de passar el plat pel microones (diuen que produeix impotència, el microones, potser per això no havien tingut fills?).
Etiquetes de comentaris:
Relats 2008 Cat. C (de 26 a 35 anys)
Com tots els dies des de fa ja massa temps sona el despertador a les sis en punt. Carme aixeca el cap i el para d’una manotada; pensa que pot apurar cinc minuts més al llit, total, pel que li espera fora...
L’aigua de la dutxa tarda en escalfar-se i la deixa córrer una estona. Mentre la força del raig li copeja el cap no pot fer més que fixar-se en el forat del desguàs; sempre l’ha hipnotitzada el moviment circular de l’aigua en escolar-se cap a vés a saber on. S’atipa del braf que l’ajuda a respirar i tanca els ulls. És dilluns i tot comença, o continua, és igual.
S’ha proposat esmorzar diferent, avui, però no ha tingut sort. El dissabte li va venir la regla i no va anar a comprar (el típic baixó, ja sabeu); a la nevera l’únic menjable que hi troba és un potet d’anxoves de l’Escala i un mango, rara combinació.
Marxa cap a la feina sense esmorzar; treballa a una cafeteria i a mig matí es pot fer un tallat. Passen les hores i s’encavalquen converses de tota mena; no les escolta, només les sent.
- Noia, el meu home està que ni el conec! Em sorprèn cada dia més!
- Ah sí? Conta, conta...
- ...
- Ja t’ho deia jo que no podia ser...
- Vols dir que té alguna cosa a veure amb...
- Et dic que sí!
Quan es va estrenar en aquesta feina pensava que li resultaria distreta, que coneixeria gent nova, tal volta algú interessant de debò... Però passats els primers mesos de descoberta s’adonà que és tan monòtona com totes les altres. Sempre les mateixes cares, els mateixos gestos: a les nou les mares que han deixat els nens a l’escola, a mig matí de dos en dos els de la Caixa del davant, el paleta que sempre tira el canvi a la màquina i mira al voltant per si l’ha vist algú, aquell iaio de l’escuradents perpetu (perpetu l’escuradents i perpetu el iaio).
Només un dia (beneït dia) va entrar un comercial que valia la pena de mirar; preguntava per una tal Natàlia, la suposada propietària. S’havia equivocat de cafeteria, llàstima no dir-se Natàlia.
De totes formes la Carme té un marit que l’espera a casa, el Martí. Es podria dir Jaume o Jordi o Josep, no? Podria ser alt o baix, prim o gras, calb o amb grenyes... però no, és només el seu Martí.
Compte! No us penseu que la Carme no se l’estima, no... El Martí... uf, el Martí... el Martí és un bon marit. Beu molta cervesa, per això. I de paraules dolces no li’n surt ni una, però és un bon marit. Bon pare no sap si ho seria, no tenen fills.
Ai Carme... Carme... Et veig moixa, què tens?
Et pesen els ulls i l’ànima, oi? El desencís t’ha enfosquit el somriure i les canes ja no et molesten; te les tintaves al principi, recordes? Ara et dóna igual, ningú notarà la diferència.
Carme sap que res li pot fer tornar a sentir res. No es planteja el futur, arribarà i l’acceptarà tal i com caigui. Potser deixarà la feina, això sí; està farta del maleït despertador i del soroll d’aquella cafetera atrotinada que l’amo no vol substituir. Si es quedés a casa faria content al Martí, ell sempre havia volgut una autèntica ama de casa de les d’abans, com sa mare (Santa Sogra de la Comparació!). A la una li posaria el dinar a taula i no el sentiria rondinar per haver de passar el plat pel microones (diuen que produeix impotència, el microones, potser per això no havien tingut fills?).
Publica un comentari a l'entrada