Canvi d'Identitat - Sulem Ramírez Cuesta
CANVI D'IDENTITAT
La Sonia i l'Alexandra eren dues amigues de 15 anys. Totes dues eren dues noies molt amigables, intel·ligents i guapes. No obstant, sota el seu sentiment d'afecte i amistat que sentien l'una per l'altra, hi havia certa enveja una certa ràbia No sabien exactament què els causava aquest sentiment, si de fet eren amigues, però aquest sempre estava allà. "El que donaria per estar a la seva pell!" sovint pensaven.
Mig adormida, la Sonia es va incorporar i va parar d'una manotada el despertador.Però si ella no l'havia posat! Era dissabte!Amb les parpelles encara mig enganxades, es va tornar a estirar i tapar. Però li va cridar l'atenció notar una cosa sota les mantes. Va pensar que seria un coixí, però quan el va anar a treure va veure que no, que allò era un osset de peluix blanc. "D'on ha sortit aquest peluix?Que jo sàpiga, no en tinc cap!". Va ser llavors quan va mirar al seu voltant i es va percatar, malgrat la poca llum, que no estava a la seva habitació.Va encendre el llum. Aquesta habitació era una mica més gran, rectangular, amb les parets pintades d'un groc molt suau, i plena de prestatges amb llibres, fotografies emmarcades, peluixos...al fons, hi havia una gran finestra amb unes cortines de color violeta. aquesta era la cambra de l'Alexandra! què hi feia, ella, allà? I on estava ella? Es va anar a aixecar, confosa. Llavors es va veure els peus, abrigats amb uns mitjons de llana verds. Aquests mitjons no eren seus! Tampoc ho era el pijama blanc que portava, ni aquelles ungles sense pintar, aquells dits sense anells ni tampoc aquells cabells tan llargs i castanys...
Una estona més tard, uns carrers més enllà, l'Alexandra es despertava, molesta per la llum del sol que entrava a través de la finestra i que li tocava en plena cara. "Déu meu, quina llum! Deu ser tardíssim i el despertador no ha sonat! Diria que el vaig posar... les 10:15...oh, no, faig tard a l'entrenament!" va pensar. "Un moment...aquest rellotge no és meu..." va mirar al seu voltant. Es trobava en una habitació blava (ho sabia per un petit racó que hi havia davant del capçal del llit, doncs la resta estava atapeïda de fotografies i pòsters de grups musicals) i quadrada, més petita que la seva, amb la finestra just al costat del llit, sense cortines... "Estic a casa de la Sonia! Com és això?"Es va aixecar, però va notar una gelor als peus en entrar al contacte amb les rajoles. "Però si sempre em poso mitjons gruixuts per dormir, inclús a l'estiu!". No en duia. De fet, aquells peus eren més petits que els seus, amb les ungles pintades de vermell, com també ho estaven les ungles dels dits de les mans, plens d'anells de tots colors...es va endur les mans al cap i gairebé es mor de l'ensurt. Es va veure reflexada al vidre de la finestra. Des de quan tenia els cabells tan curts i tan rossos?"Mare meva, mare meva! Què ha passat aqui? M'he convertit en l'Alexandra" murmurava la Sonia, passejant-se, nerviosa, per l'habitació."Què és això? Però si sóc la Sonia!" va fer, uns minuts més tard, l'Alexandra, deixant-se caure damunt del llit, pàl·lida.
Finalment, l'Alexandra es va decidir a vestir-se amb un jersei vermell, uns texans i unes bótes marrons que va trobar a l'armari de la seva amiga. Quan anava a sortir de l'habitació, va sonar un telèfon mòvil. Aquella melodia era una cançó del grup preferit de la seva amiga. Va anar a agafar-lo. L'Alexandra es va posar nerviosa al sentir la seva veu a l'altre cantó de l'inalàmbric. Va decidir fer-se passar per la seva amiga. De fet, no s'ho havia dit mai, a la Sonia, però a ella ja feia temps que li agradava una mica un amic del seu nòvio que sempre anava amb ell. Però l'Alexandra, malgrat les seves moltes qualitats, sempre havia pres tenir possibilitats amb ell per impossible.Sempre tenia la sensació que la Sonia li feia ombra en tot. Aquella tarda, però, tenia possibilitats per estar amb ell una estona, encara que aquest es pensés que era la Sonia.
El sentiment de la Sonia era el mateix. Idealitzava la seva amiga, la veia més intel·ligent, més divertida i més guapa del que ella era. Tenia la sensació que l'Alexandra queia molt millor a tothom que no pas ella. Aquella tarda la van telefonar les seves amigues, perquè sortís amb elles. Insegura com era per naturalesa, va decidir que seria una bona idea anar-hi. Aprofitaria per preguntar-los a aquelles noies què pensaven d'ella. Elles eren tan intel·ligents! En canvi, les seves amigues passaven el temps parlant de tonteries.
L'Alexandra es va trobar amb el nòvio de la seva amiga i el seu amic a les 4 de la tarda. Tot i que sabia que tenia el físic i la veu de la seva amiga, es sentia estranya, nerviosa i incòmoda; com si ells sapiguessin que no era ella o com si d'un moment a l'altre es tornés a convertir en Alexandra. No sabia a què es debia aquella gran canvi, era estrany; però més que por el que sentia era una fortíssima curiositat.
La Sonia també. Quan el timbre va sonar perquè les amigues de l'Alexandra la van passar a buscar, va respirar fons un parell de vegades abans d'obrir la porta. Allà van aparèixer les seves tres amigues. Van anar plegades a la platja.
L'Alexandra i els dos nois van anar a buscar una noia. Per un moment, la noia es va témer que fós la nòvia del seu amic; però va quedar molt alleugerida quan aquest se li va dirigir i li va dir:"Crec que estarà bé que passem a buscar la meva cosina, a ella li encantarà la película que anem a veure".Van anar a veure una comèdia bastant bona. L'Alexandra es va fer un tip de riure. Va seure entremig del nòvio de la seva amiga i el seu amic. Però, tot i que la pel·lícula estava molt bé, es sentia incòmoda cada cop que el primer no respectava les distàncies amb ella, doncs sabia que en realitat ella no era la Sonia i no sabia si aquesta s'ho prendria bé.
La Sonia va anar amb les noies a la platja. Era un dia de juny molt agradable, el cel estava sense cap núvol i bufava una brisa càlida. Es van banyar, van jugar a les pales, van seure a la vorera mentre assaborien uns gelats boníssims de xocolata. Li encantava la companyia d'aquelles noies. De fet, ella només s'ho passava bé amb l'Alexandra, el seu nòvio i el seu millor amic, el Víctor, i la cosina d'aquest. Però sempre havia volgut tenir unes amigues com aquelles tres, però la veritat és que mai havia intentat atansar-se a elles doncs donava per suposat que aquestes la rebutjarien, no sabia tampoc per què.Quan anava a la platja amb les seves amigues no hi havia manera que aquestes s'aixequessin de la tovallola.De fet, quan quedaven no tenien res interessant que dir-se, i en canvi amb elles s'ho estava passant genial i tenien temes interessants de què parlar, i això que tot just se suposava que s'havien vist totes la tarda abans.
"Sonia, i per què un dia d'aquests no portes a l'Alexandra amb nosaltres?" va preguntar el Víctor a l'Alexandra, quan la pel·lícula va acabar. "Sempre preguntes el mateix!" va riure el nòvio d'aquesta. "És que ja deus saber que al Victor li agrada l'Alexandra..." li va dir a l'Alexandra. "Ah si?" va fer aquesta. "Sí, però pensa que no té possibilitats...""Podria parlar amb ella perquè doni el primer pas" va suggerir l'Alexandra, intentant contenir la seva alegria. "no, no! Pots contar què dirà!" va exclamar el Víctor. "Ai, potser a ella també li agrades...""I tu que saps?" "No sé, tot és possible" va fer ella, encongint-se d'espatlles.
"Noies, vosaltres què penseu de la Sonia?" va preguntar aquesta, quan tornaven a casa."Sembla bona tia" va fer una. "Sí, es veritat. M'agradaria conèixer-la" "Si és la teva amiga, per què no li dius que vingui amb nosaltres?" va fer la tercera. "Sí, estaria bé. Com més serem més riurem! Dis-li!". La Sonia es va sentir genial. Així és que elles també sentien curiositat, no parlaven malament d'ella ni els queia malament, sino al contrari!
Quan les noies tornaven a les cases de les seves amigues els va assaltar un dubte, i per primer cop es van espantar de veritat. I si no tornaven a ser ami més elles mateixes? No, ara no volien ser la seva amiga!S'havien adonat que elles també contaven, que la seva anterior concepció d'elles mateixes era falsa.Però, instintivament, els passos les van dur a les seves respectives cases. Quan van creuar la porta d'entrada, van veure que tornaven a ser elles mateixes. Mai s'havien sentit tan contentes d'estar a la seva pell! Ja podeu suposar que la seva vida va canviar des de llavors...
Etiquetes de comentaris:
Relats 2008 Cat. B (de 16 a 25 anys)
La Sonia i l'Alexandra eren dues amigues de 15 anys. Totes dues eren dues noies molt amigables, intel·ligents i guapes. No obstant, sota el seu sentiment d'afecte i amistat que sentien l'una per l'altra, hi havia certa enveja una certa ràbia No sabien exactament què els causava aquest sentiment, si de fet eren amigues, però aquest sempre estava allà. "El que donaria per estar a la seva pell!" sovint pensaven.
Mig adormida, la Sonia es va incorporar i va parar d'una manotada el despertador.Però si ella no l'havia posat! Era dissabte!Amb les parpelles encara mig enganxades, es va tornar a estirar i tapar. Però li va cridar l'atenció notar una cosa sota les mantes. Va pensar que seria un coixí, però quan el va anar a treure va veure que no, que allò era un osset de peluix blanc. "D'on ha sortit aquest peluix?Que jo sàpiga, no en tinc cap!". Va ser llavors quan va mirar al seu voltant i es va percatar, malgrat la poca llum, que no estava a la seva habitació.Va encendre el llum. Aquesta habitació era una mica més gran, rectangular, amb les parets pintades d'un groc molt suau, i plena de prestatges amb llibres, fotografies emmarcades, peluixos...al fons, hi havia una gran finestra amb unes cortines de color violeta. aquesta era la cambra de l'Alexandra! què hi feia, ella, allà? I on estava ella? Es va anar a aixecar, confosa. Llavors es va veure els peus, abrigats amb uns mitjons de llana verds. Aquests mitjons no eren seus! Tampoc ho era el pijama blanc que portava, ni aquelles ungles sense pintar, aquells dits sense anells ni tampoc aquells cabells tan llargs i castanys...
Una estona més tard, uns carrers més enllà, l'Alexandra es despertava, molesta per la llum del sol que entrava a través de la finestra i que li tocava en plena cara. "Déu meu, quina llum! Deu ser tardíssim i el despertador no ha sonat! Diria que el vaig posar... les 10:15...oh, no, faig tard a l'entrenament!" va pensar. "Un moment...aquest rellotge no és meu..." va mirar al seu voltant. Es trobava en una habitació blava (ho sabia per un petit racó que hi havia davant del capçal del llit, doncs la resta estava atapeïda de fotografies i pòsters de grups musicals) i quadrada, més petita que la seva, amb la finestra just al costat del llit, sense cortines... "Estic a casa de la Sonia! Com és això?"Es va aixecar, però va notar una gelor als peus en entrar al contacte amb les rajoles. "Però si sempre em poso mitjons gruixuts per dormir, inclús a l'estiu!". No en duia. De fet, aquells peus eren més petits que els seus, amb les ungles pintades de vermell, com també ho estaven les ungles dels dits de les mans, plens d'anells de tots colors...es va endur les mans al cap i gairebé es mor de l'ensurt. Es va veure reflexada al vidre de la finestra. Des de quan tenia els cabells tan curts i tan rossos?"Mare meva, mare meva! Què ha passat aqui? M'he convertit en l'Alexandra" murmurava la Sonia, passejant-se, nerviosa, per l'habitació."Què és això? Però si sóc la Sonia!" va fer, uns minuts més tard, l'Alexandra, deixant-se caure damunt del llit, pàl·lida.
Finalment, l'Alexandra es va decidir a vestir-se amb un jersei vermell, uns texans i unes bótes marrons que va trobar a l'armari de la seva amiga. Quan anava a sortir de l'habitació, va sonar un telèfon mòvil. Aquella melodia era una cançó del grup preferit de la seva amiga. Va anar a agafar-lo. L'Alexandra es va posar nerviosa al sentir la seva veu a l'altre cantó de l'inalàmbric. Va decidir fer-se passar per la seva amiga. De fet, no s'ho havia dit mai, a la Sonia, però a ella ja feia temps que li agradava una mica un amic del seu nòvio que sempre anava amb ell. Però l'Alexandra, malgrat les seves moltes qualitats, sempre havia pres tenir possibilitats amb ell per impossible.Sempre tenia la sensació que la Sonia li feia ombra en tot. Aquella tarda, però, tenia possibilitats per estar amb ell una estona, encara que aquest es pensés que era la Sonia.
El sentiment de la Sonia era el mateix. Idealitzava la seva amiga, la veia més intel·ligent, més divertida i més guapa del que ella era. Tenia la sensació que l'Alexandra queia molt millor a tothom que no pas ella. Aquella tarda la van telefonar les seves amigues, perquè sortís amb elles. Insegura com era per naturalesa, va decidir que seria una bona idea anar-hi. Aprofitaria per preguntar-los a aquelles noies què pensaven d'ella. Elles eren tan intel·ligents! En canvi, les seves amigues passaven el temps parlant de tonteries.
L'Alexandra es va trobar amb el nòvio de la seva amiga i el seu amic a les 4 de la tarda. Tot i que sabia que tenia el físic i la veu de la seva amiga, es sentia estranya, nerviosa i incòmoda; com si ells sapiguessin que no era ella o com si d'un moment a l'altre es tornés a convertir en Alexandra. No sabia a què es debia aquella gran canvi, era estrany; però més que por el que sentia era una fortíssima curiositat.
La Sonia també. Quan el timbre va sonar perquè les amigues de l'Alexandra la van passar a buscar, va respirar fons un parell de vegades abans d'obrir la porta. Allà van aparèixer les seves tres amigues. Van anar plegades a la platja.
L'Alexandra i els dos nois van anar a buscar una noia. Per un moment, la noia es va témer que fós la nòvia del seu amic; però va quedar molt alleugerida quan aquest se li va dirigir i li va dir:"Crec que estarà bé que passem a buscar la meva cosina, a ella li encantarà la película que anem a veure".Van anar a veure una comèdia bastant bona. L'Alexandra es va fer un tip de riure. Va seure entremig del nòvio de la seva amiga i el seu amic. Però, tot i que la pel·lícula estava molt bé, es sentia incòmoda cada cop que el primer no respectava les distàncies amb ella, doncs sabia que en realitat ella no era la Sonia i no sabia si aquesta s'ho prendria bé.
La Sonia va anar amb les noies a la platja. Era un dia de juny molt agradable, el cel estava sense cap núvol i bufava una brisa càlida. Es van banyar, van jugar a les pales, van seure a la vorera mentre assaborien uns gelats boníssims de xocolata. Li encantava la companyia d'aquelles noies. De fet, ella només s'ho passava bé amb l'Alexandra, el seu nòvio i el seu millor amic, el Víctor, i la cosina d'aquest. Però sempre havia volgut tenir unes amigues com aquelles tres, però la veritat és que mai havia intentat atansar-se a elles doncs donava per suposat que aquestes la rebutjarien, no sabia tampoc per què.Quan anava a la platja amb les seves amigues no hi havia manera que aquestes s'aixequessin de la tovallola.De fet, quan quedaven no tenien res interessant que dir-se, i en canvi amb elles s'ho estava passant genial i tenien temes interessants de què parlar, i això que tot just se suposava que s'havien vist totes la tarda abans.
"Sonia, i per què un dia d'aquests no portes a l'Alexandra amb nosaltres?" va preguntar el Víctor a l'Alexandra, quan la pel·lícula va acabar. "Sempre preguntes el mateix!" va riure el nòvio d'aquesta. "És que ja deus saber que al Victor li agrada l'Alexandra..." li va dir a l'Alexandra. "Ah si?" va fer aquesta. "Sí, però pensa que no té possibilitats...""Podria parlar amb ella perquè doni el primer pas" va suggerir l'Alexandra, intentant contenir la seva alegria. "no, no! Pots contar què dirà!" va exclamar el Víctor. "Ai, potser a ella també li agrades...""I tu que saps?" "No sé, tot és possible" va fer ella, encongint-se d'espatlles.
"Noies, vosaltres què penseu de la Sonia?" va preguntar aquesta, quan tornaven a casa."Sembla bona tia" va fer una. "Sí, es veritat. M'agradaria conèixer-la" "Si és la teva amiga, per què no li dius que vingui amb nosaltres?" va fer la tercera. "Sí, estaria bé. Com més serem més riurem! Dis-li!". La Sonia es va sentir genial. Així és que elles també sentien curiositat, no parlaven malament d'ella ni els queia malament, sino al contrari!
Quan les noies tornaven a les cases de les seves amigues els va assaltar un dubte, i per primer cop es van espantar de veritat. I si no tornaven a ser ami més elles mateixes? No, ara no volien ser la seva amiga!S'havien adonat que elles també contaven, que la seva anterior concepció d'elles mateixes era falsa.Però, instintivament, els passos les van dur a les seves respectives cases. Quan van creuar la porta d'entrada, van veure que tornaven a ser elles mateixes. Mai s'havien sentit tan contentes d'estar a la seva pell! Ja podeu suposar que la seva vida va canviar des de llavors...
Publica un comentari a l'entrada