ADEU - Nawel Ghermoul Ballester

ADEU - Nawel Ghermoul Ballester

ADÉU

L’Abril va tancar el seu llibre de matemàtiques de sobte. N’estava tipa d’aquelles maleïdes ecuacions que no aconseguia entendre.

“-Si no faig els deures el professor m’esbroncarà- va pensar-, com ja estic acostumada...”
Es va aixecar d’un bot, va despenjar la seva jaqueta i va sortir de la seva habitació.
-Mare, me’n vaig a passejar!- va cridar mentre avençava cap a la porta.
-Has fet els deures- li va preguntar la seva mare des de la cuina.
-És clar- va xiuxiuejar ella amb mala consciència, ja que odiava mentir a la seva mare.
-No tornis massa tard.

Fora feia fred, però l’Abril ho preferia a tornar a la seva habitació i a enfrontar-se al seu quadern. Des de que al seu pare li havien diagnosticat una greu depressió estava molt pensativa i angoixada i no aconseguia concentrar-se en cap de les coses que feia. Tenia el pressentiment de que alguna cosa mala estava a punt d’ocórrer.
Va passejar durant una mitja hora i després va tornar a casa.
Quan va arribar va sentir plorar a la seva mare i de seguida es va espantar.
-Mare?- va cridar sobresaltada- Pare? Esteu bé?
Moguda pel pànic va córrer escales amunt i va entrar a l’habitació dels seus pares. No hi havia ningú. Llavors, va comprendre que aquell soroll provenia de l’àtic de la casa. Quan va pujar va trobar-se amb una imatge desoladora que va quedar per a sempre gravada da a la seva memòria.
La seva mare estava agenollada al terra, plorant desconsolada. Al seu costat descansava el cos del seu pare, mort.
-Pare!- va cridar mentre s’abalançava sobre ell.
-Abril, el teu pare...s’ha suïcidat- va dir-li la seva mare mentre l’abraçava.
-Però... Com? Per què?- preguntà ella que no podia parar de plorar.
-Bé, ja saps que ell tenia problemes i ...- no va poder continuar, ja que les seves llàgrimes eren superiors als intents que feia per parlar.
-Hem de trucar a la policia.
-Sí, però ja ho faig jo, tu ves a dormir.
-Jo vull quedar-me.
-És millor que te’n vagis a descansar.
-D’acord.
Va baixar a la seva habitació i es va gitar sobre el llit. Va ser llavors, quan va veure un sobre amb el seu nom escrit, que estava a la seva tauleta de nit.
El va obrir i va començar a llegir:
“Abril, la meva petita, us he de dir adéu. Has de saber que tu no tens la culpa d’aquesta decisió, ja que tu i la teva mare heu estat el meu motor, les meves forces per a lluitar dia a dia i la llum que guiava el meu camí quan em sentia perdut. Si faig això, és perquè us estimo i sé que començava a ser una càrrega per a aquesta família, i, tot i que no entengueu la meva decisió, jo sé que he fet el que havia de fer i que ho respectareu. Si voleu saber on heu de llençar les meves cendres mireu al menjador.
Us estimo.”
Després de llegir la carta es va quedar glaçada, però, tot i això, es va aixecar i va córrer a l’habitació de la seva mare, la qual, estava plorant asseguda al llit.
-Mare, he trobat una cosa que hauries de veure.- li va dir amb la veu tremolosa.
Li va donar la carta i va esperar a que la llegís.
-Anem al menjador?
-Sí, va ser la seva última voluntat i hem de respectar-la.
Van buscar durant hores per tot arreu: en els mobles i darrera dels mateixos, entre els llibres, al sostre... Llavors, justament quan estaven apunt de desistir, l’abril es va asseure i ho va veure. -El quadre!- va exclamar de sobte.
-Que li passa? – va preguntar la seva mare.
-Al quadre està representada una platja d’Alcanar, el seu lloc preferit per a relaxar-se. -
-Creus que hi hauríem d’anar?
-Sí.
I així ho van fer. Tan prompte com van poder, van agafar el cotxe i van marxar a Alcanar, millor dit, a la platja.
No hi havia ningú. Van llençar les cendres al mar i es van quedar allí, immòbils, contemplant els moviments de les ones que s’emportaven una part de la seva vida i de la seva ànima.
Abril va pensar que podria ser que des d’algun lloc el seu pare li somreia.
Llavors li va dir adéu.