El dia més feliç- Josep Clua Revuelta

El dia més feliç- Josep Clua Revuelta

Tot seguit, el meu amic Genís, regidor a l’Ajuntament, ens va declarar marit i muller. Era el meu segon matrimoni i el primer per la meva nova esposa. Els invitats a la cerimònia restaven silenciosos i atents, com si d’un partit de tenis es tractés. Ella, magnífica i amb el rostre radiant d’infinita felicitat, em mirava amb l’expressió més dolça que hom pugui imaginar. Jo, posant en pràctica els meus recursos d’actor, també. Vaig besar-la.

El sopar tindria lloc al mateix luxós hotel situat al costat del mar on s’acabava de celebrar la cerimònia. Però abans d’asseure’ns a taula i tal com era preceptiu, els nuvis vàrem dirigir-nos acompanyats del fotògraf a un jardí contigu, de disseny oriental i adornat per petits rierols, roques i cascades, a més de gran quantitat de petits arbres i arbustos i fins i tot un petit pont de fusta pintat de color rogenc creuant el principal canal. No havia oblidat la pesadesa de les fotografies de rigor, amplificada pel coneixement que la resta d’assistents estarien degustant ja els deliciosos canapès triats un a un per l’ocasió. Ens vàrem fer quatre instantànies sobre el pont, unes quantes més entre els arbres, alguna davant la cascada, asseguts a les roques ara jo i ara ella, en diverses postures indicades pel fotògraf cadascuna més similar a l’anterior.

Un cop liquidat el pesat tràmit i amb les mans entrellaçades, vàrem unir-nos per fi als nostres invitats, els quals ens reberen amb una calorosa ovació. Havent liquidat els selectes aperitius, vam brindar tots junts i vam passar a la sala on tindria lloc el desitjat àpat, abundant tal com és de rebut, però també selecte, exquisit potser. Com ella.

Com és de costum i seguint una espècie de protocol espontani però no necessàriament original, cada cert temps, indeterminat però no massa espaiat, el centenar i mig de pesones s’arrancaven a cridar reclamant el repetitiu petó entre els recent casats, arribant fins i tot a haver d’unir els nostre llavis tot estant de peu sobre de les nostres respectives cadires, amb l’exercici d’equilibri i coordinació que això demana. La mateixa història de sempre, aquella que em resultava familiar i, precisament per aquest motiu, em fastiguejava considerablement.

Semblava que no arribaria mai el moment que posava fi al dinar, però finalment i enmig d’una música amb marcades referències marines, escollida per la que ja era la meva senyora, el desitjat pastís aparegué. Espasa en mà, no precisament lleugera, vaig fer-hi el primer tall de rigor juntament amb la meva nova esposa, qui es limitava a reposar les seves suaus i càlides mans sobre les meves enmig de flaixos i cridòria. Després de ser-ne servit un tros a cada assistent, va començar el típic anar i venir d’invitats, movent-se aleatòriament d’una taula a l’altra. Ja pràcticament no tornaria a la taula presidencial, excessivament protagonista i cruelment apartada de la resta, on la meva percepció esbiaixada provocava un estrany malestar, on l’aire escassejava, on la cadira encoixinada es revelava dura i incòmoda per al meu ésser mancat d’entusiasme i on, a més, tenia com a únics companys de conversa els meus pares, esposa i sogres, accentuant encara més la sensació d’ofec. És per tot això que des d’aquell moment passaria ja més temps refugiat a la taula de la meva colla, amb els meus amics més íntims i des d’on podia jugar a imaginar-me ser només un més en aquella festa: un invitat quasi anònim amb cap més preocupació que passar-s’ho bé bevent, cridant, rient i potser fins i tot perdent-se als serveis de l’hotel amb alguna amiga de la núvia.

La nit es va anar consumint a ritme de balls ridículs i copes servides pel dimoni reencarnat en forma de cambrer amb corbatí. Vaig intentar escapolir-me de les danses en la mesura que m’era possible, refugiant-me hàbilment i copa en mà entre els meus amics, tot i que en ocasions no vaig poder evitar sortir a la pista de ball. Com en el tradicional ball inaugural amb la meva esposa, tan anhelat pel públic per obrir la veda i per la il•lusió d’amics i familiars en veure’ns intentant evitar un ridícul massa pronunciat, tot i que cap dels dos érem ballarins deficients. Òbviament tampoc vaig poder-li negar un ball a la meva estimada mare, i menys encara a la Paula, la meva petitona, producte del meu primer matrimoni i que el mes de novembre celebraria ja el seu tercer aniversari. I per suposat els meus amics, fidels a l’esperit festiu de l’ocasió, van obligar-me sense compassió a encapçalar alguna tradicional conga, encara que en aquest cas es tractava d’un mal menor, doncs aleshores comptàvem ja amb la impagable ajuda dels destil•lats narcotitzant el nostre sentit del ridícul.

Els invitats gairebé havien desaparegut per complet, prenent els meu pares la Paula amb ells. La desfilada de familiars primer i d’amics després, acomiadant-se i desitjant-nos tota la prosperitat del món, havia transcorregut llarga i pesadament. Quedàvem tan sols una vintena d’amics íntims quan vaig sortir al jardí amb la intenció de fumar-me una cigarreta, vici al que havia recaigut dos anys enrere. La lluna iluminava el rierol amb gran bellesa, quan em va sorprendre una silueta asseguda sobre una pedra vora l’aigua. Una figura femenina amb un preciós vestit llarg es va alçar i va avançar lentament cap a mi. La vaig reconéixer de seguida, tan bon punt la llum va trobar el seu bell rostre. Era la Judit, la meva primera esposa.

Em vaig atansar per interrogar-la sobre la seva presència en aquell lloc, fet que em sorprenia i colpia a parts iguals. No vaig tenir temps de preocupar-me’n, no vaig poder fer altra cosa que abraçar-la. Volia demanar-li perdó per haver intentat oblidar-la, explicar-li que la seguia estimant i que cap altra dona em faria sentir mai el que havia sentit per ella. Però no vaig ser capaç d’articular paraula i ella es va anticipar.

Mirant serenament els meus ulls vidriosos i endevinant la meva necessitat d’escapatòria, va justificar el meu nou matrimoni, tot dient-me que no em preocupés, que ella era feliç i que tampoc m’oblidaria. Em va fer un petó per la Paula i, abans de tornar a desaparéixer entre l’arbreda, em va demanar perdó per haver marxat, per haver-nos deixat d’aquella manera. Em va demanar perdó per haver-se adormit aquell matí de febrer mentre conduïa camí de la feina.