El conte d'una novel·la- Tomàs Camacho Molina

El conte d'una novel·la-  Tomàs Camacho Molina

Un amic s’assenta al meu costat en un sopar literari i em conta que vol fer el salt de gènere, del conte a la novel•la. Em sorprèn, perquè quan ja tens una mida, per què assajar-ne una altra? Quan ja t’hi sents còmode en una porció, en una proporció, en una relació... per què intentar-ne una altra? Ell és un autèntic mestre en les distàncies curtes, mestre de l’aforisme, inclús ha inventat un nom propi per als seus artefactes literaris de petites dimensions, en diu foriscle, si es tracta d’un article periodístic en tres línies; forisvo, si l’artefacte és narratiu; i forisia, si és poètic. Vaja, un univers tant clar, tant nominalitzat, és una llàstima fer-lo perdre per anar de l’àtom a l’univers. Total, al final acabarà tornant de l’univers a l’àtom.

Ja hem begut més que menjat, jo no paro de buscar la complicitat de la noia rossa d’ulls blaus que tinc davant. Ell no para de contar-me amb il•lusió els ets i uts del seu projecte. La paraula clau: disciplina. Tancar-se al despatx i anar sagnant línia a línia, pàgina a pàgina, capítol a capítol. Escollir els escenaris de la novel•la, el temps en què passaran els esdeveniments. Crear els personatges. És tant bonic crear un personatge. Et sents Déu, em diu.

Clar que per a fer-los creïbles un ha d’observar molt la realitat, documentar-se en relació als fets històrics. Els lectors i lectores estan a l’expectativa d’atrapar qui escriu en una errada.

S’ha de tindre imaginació, em comenta. I tant, que sí, diu que va visualitzant l’escenari i els moviments dels personatges, que per a articular el diàleg se posa a la seua pell i sent les emocions (no li agrada l’exageració, més aviat la subtilesa, el petit detall).

Com admiro, per endavant, esta capacitat seua la tindrà de tancar-se hores, dies, setmanes, mesos, anys, per a construir amb paraules la seua fabulació.

La rossa d’ulls blaus passa de mi. Estic tant concentrat en la seua explicació, en l’emoció del meu amic, que no puc estar per una altra cosa.

Quan algú t’explica el seu projecte has d’estar molt pendent d’ell. Tot i que, de vegades, ho confesso, em sento una mica autista. Em diuen les coses, m’expliquen les coses, però no les retinc. M’agradaria tant tindre la memòria prodigiosa del meu amic, la seua capacitat de concentració, de treball, de portar a terme els seus projectes.

És tant emocionant l’ofici d’escriure. M’agradaria tant tindre històries interessants per contar. Com admiro el meu amic, tant ple d’històries, d’il•lusions. Jo em sento incapaç d’atrapar un sol lector. Què li puc explicar que li resulte interessant?

Crec que he begut massa, a penes el sento. A la noia rossa d’ulls blaus, a penes la veig. Sabré més tard que algú ens ha mirat des del vidre del restaurant i que m’ha saludat efusivament, però ni me n’he adonat. I ho sento, perquè potser hauria tingut més possibilitats que amb la noia rossa d’ulls blaus. És tan bonica! Tan encisadora!

Si tingués memòria sabria contar-vos tots els detalls de la novel•la que projecta el meu amic. Inclús, si fos ell, em veuria capaç d’escriure-la, però ara me n’adono de la veritat del meu ofici, jo sóc un constructor de capelletes; ell, que era un constructor de capelletes, ara aspira a construir una catedral. Sé que, amb el pas dels anys, ho aconseguirà. Guanyarà premis i jo l’aplaudiré a l’acte del lliurament, li demanaré la dedicatòria al meu exemplar. Veure com la seua novel•la es convertix primer, en una obra de teatre; i després, en una pel•lícula. La seua literatura és tant imaginativa, tant plena de diàlegs, que això serà un fet natural. Acabaré estimant els personatges que ha creat, tant reals, tant humans, tant dignes de compassió.

Ara bé, jo, gràcies a ell hauré escrit el conte d’una novel•la. Hauré fet la meua petita capelleta en una catedral de dies. Capelletes dedicades a diferents aspectes irrellevants de la vida humana, però dignes de ser escrits i explicats. Potser, algun dia, quan haja viscut més, tinga ganes i il•lusió per escriure una novel•la.

Sempre m’ha paregut que la dimensió habitual dels contes i dels poemes és el que més d’adiu amb la nostra capacitat de retenció, amb les nostres possibilitats actuals de recepció, on difícilment podem viure amb més d’una hora lliure. Les nostres vides estan sotmeses a un ritme vertiginós... A penes ens podem aturar en qualsevol moment, sempre hi ha una obligació que ens espera en qualsevol dels punts cardinals de l’agenda. No sé, ni tan sols, si has parat prou atenció en esta petita història que t’acabo de contar.