Senyora presidenta- Maria Segarra Queralt

Senyora presidenta- Maria Segarra Queralt

Hi havia una vegada una nena que era una fanàtica del Barça. Li encantaven els seus jugadors, com jugaven i sens dubte el seu entrenador Pep Guardiola. Era sòcia i estava abonada al Camp Nou, al Palau Blaugrana i al Miniestadi. Se sabia tota la lletra del seu himne i quan el sentia es posava la mà al cor. La seva habitació era repleta de pòsters, autògrafs, fotos... Tenia moltes samarretes, pijames, motxilles, estoigs. Fins i tot quan perdia un partit amistós es posava a plorar. Per a ella el Barça era la seva vida.

Quan la temporada 2008/2009 va guanyar el triplet se'n va anar a la final de la Copa del Rei i a Stanford Bridge. A Anglaterra, quan Iniesta va marcar el gol una mica més i li dóna un atac. Va plorar, va cridar, va saltar, va ballar. No sabia què li passava. Mai de la vida no havia sentit cap cosa igual!

Montserrat, sempre havia somiat ser la presidenta de l'honorable, majestuós, respectable Futbol Club Barcelona. Primer va dubtar una mica perquè ella volia estudiar Dret, però també volia ser presidenta. Així que va sospesar els problemes i els beneficis de cada cosa.

-Si sóc presidenta tindré molts més diners, podré anar a tots els partits, podré conèixer els jugadors, fitxar a nous, bé gairebé sempre tindré problemes amb la premsa, hauré de sortir molt i no podré estar amb els meus. Potser em pujarà la fama al cap i em torno boja!

-D'altra banda si estudio Dret no tindré tants diners però tindré més tranquil•litat, podré estar a casa i podré dedicar més temps a les meves coses. Tampoc no tindré tants maldecaps.

Es va passar llargues setmanes deliberant quina era la millor opció, però al final va optar per estudiar dret i continuar sent fan del Barça.

I així va ser, va acabar la carrera i va començar a buscar feina, a treballar de sol a sol. Més endavant va trobar el seu home ideal, sens dubte, fan del Barça fins als ossos, i es van casar al cap de molt poc temps. El seu marit, Pau, i Montserrat van tenir un fill a qui li van posar Jordi.

La seva vida era tots els dies la mateixa rutina, es despertava portava al seu nen a la guarderia, se n’anava a treballar, recollia a Jordi, feia el dinar i es passava la tarda repassant els cassos que portava.

Pau també treballava de sol a sol, se n'anava a les vuit del matí i tornava a vuit de la tarda, ell treballava de quiosquer i per al súmmum li tocava obrir els dissabtes i els diumenges.

Per tant no podien anar a veure cap dia el futbol. I el més fort, no podien mirar-lo ni per la televisió. La seva vida era un no parar! Però el seu somni de la infantesa continuava sent això... un somni.

En una estona de descans Montserrat es va posar a mirar els àlbums de quan tenia dotze anys. "Quins temps aquells" pensava "jo que volia ser presidenta del FC Barcelona".

El seu marit, que la volia amb bogeria, en veure-la tan trista, va voler animar-la. Li va proposar que es presentés a les eleccions, però ella tenia una mica de por. Un dia es va decidir i es va desplaçar fins a Barcelona, i va demanar una reunió amb els directius del Barça. Quan van veure que era una dona, ni la van escoltar i a més es van riure d'ella. Llavors va ser quan va decidir treure forces d'on fos per aconseguir el seu propòsit.

Va passar un llarg mes de campanya electoral fins que va arribar el gran dia. Estava nerviosíssima, es va prendre litres de til•la però no li feien res fins que es va mentalitzar que si perdia no passava res, ella almenys ho havia intentat. Montserrat era la candidata favorita pels socis, la seva condició femenina de la qual tant se li havien rigut els directius, va ser decisiva per guanyar les eleccions.
Montserrat va ser proclamada presidenta del futbol club Barcelona, era la primera dona de la història del club que guanyava unes eleccions presidencials. Ella també havia fet història amb el seu club estimat.

Fins que van dir Montserrat Pla Monteso. Va fer pitjor que el dia de Stanford Bridge, gairebé es desmaia. No tenia paraules per descriure la seva eufòria. Només deia: gràcies, gràcies, gràcies per tot. Heu fet realitat el meu somni. Moltes gràcies. Sentia el mateix, que quan tenia dotze anys i el Barça es va classificar a Londres.

Quan va començar a exercir el càrrec va a posar a ratlla l'entrenador, jugadors i junta directiva. Va ampliar el Camp Nou, que es va convertir en l'estadi de futbol més gran de la història. Tenia moltes ganes de repetir un any històric guanyant-ho tot i amb ella de presidenta!! Això sí que era una pel•lícula!

En la temporada 2025/2026 van acabar l'any sent líders de la Lliga i classificats per a les finals de la Copa de la República i la de la Champions.

Quan va començar la segona volta van perdre tres partits seguits de Lliga i el partit d'anada quarts per a la Champions el van perdre, però ella va mantenir els nervis i va saber tranquil•litzar l'afició.

Però aquests van ser els únics partits que va perdre el FC Barcelona, perquè aquella temporada va guanyar per tercera vegada el triplet.

En la temporada 2026/2027 va tornar a guanyar les dues Supercopes i el Mundialet, i ara sí que Montserrat va complir el seu somni. El club va tornar a igualar el meravellós any 2009 i ella estava al càrrec de tot allò i el que és més, havia fet realitat el seu somni. I per acabar-lo van guanyar la lliga al camp del Madrid i quedant, no dos a sis, si no dos a vint-i-sis.